Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

Casildo Ferreras i Concepción E. Fidalgo, en la seva obra conjunta Biogeografía y Edafogeografía (1999), on consagren un apartat a l’estudi dels factors climàtics que controlen la distribució d’espècies i de comunitats vegetals, fan una referència breu a la procedència de les precipitacions.

Segons aquests autors, “l’aigua de les precipitacions, lluny de venir gairebé en la seva totalitat del mar segons un esquema clàssic, provindria, d’una banda, de l’evaporació dels sòls i de les aigües continentals, i, més encara, de la transpiració dels vegetals”. Assenyalen com l’evapotranspiració és “un fenomen biofísic que restitueix a l’atmosfera una part important de l’aigua aportada per les pluges”. Indiquen que al voltant d’un terç de les precipitacions és reciclat sota la forma d’evapotranspiració en boira, rosada o nova pluja, i que solament els dos terços s’incorporen a la reserva hidrogràfica per escorrentia i per infiltració. D’aquesta manera, els dos autors es reafirmen en la línia de recerca que atorga a la coberta vegetal, i sobretot a la coberta forestal, un paper decisiu com a “element regulador” del clima i de les precipitacions.

Sense negar aquesta importància de la vegetació com a font de precipitació atmosfèrica (Ferreras i Fidalgo sostenen que un terç grosso modo del volum total de les precipitacions-condensacions atmosfèriques prové d’aigua evapotranspirada), nosaltres volem fer, aquí, una remarca, que és: la font principal de vapor d’aigua que alimenta la formació dels núvols i les precipitacions la constitueixen els mars i els oceans. Les grans extensions d’aigua salada del nostre planeta representen una aportació molt més important de vapor d’aigua que les fonts terrestres d’aigua dolça. Fins i tot aspectes com la verdor, la densitat, la mida o el grau d’exuberància de la vegetació, així com el volum de moltes de les reserves d’aigua subterrània alimentades a partir de les precipitacions són, en molts casos, variables estretament dependents de la humitat atmosfèrica aportada per les masses d’aire marítim.

Feta aquesta remarca, assenyalarem, per finalitzar aquest document, un altre aspecte important, que és: a les zones amb un “embassament foliar” important, encara que les precipitacions derivades directament de l’evapotranspiració acostumen a ser més reduïdes que les aportades directament o indirecta pels fluxos i les masses d’aire marítim, representen en tot cas un percentatge més alt que les que es deriven de l’evapotranspiració en zones més seques.

En aquest sentit, en els sectors continentals, més o menys distanciats de les masses aquoses oceàniques, la font de vapor d’aigua que alimenta les precipitacions la constitueixen, en molt gran mesura, les llunyanes masses d’aire marítim. Això resulta especialment palès en zones continentals àrides i semiàrides, on els sòls, eixarreïts, i la vegetació, nul·la o escassa i de caràcter xeròfil, són incapaços de subministrar prou aigua a l’atmosfera per produir precipitació. En canvi, en els sectors emplaçats a sobrevent, si bé els mars aporten, lògicament, molta humitat que podrà transformar-se a posteriori en precipitació, les cobertes vegetals extremament higròfiles, susceptibles de transpirar molta aigua vers l’atmosfera, i l’escorrentia generalment abundant, que també representa una font molt destacada de cessió d’aigua a l’atmosfera, comporten que l’evapotranspiració hi tingui un pes relatiu més gran que a les zones de l’interior dels continents.

L’arquetip d’ecosistema en què l’evapotranspiració cobra la màxima rellevància com a font de producció de precipitacions abundoses el constitueix la selva pluvial (la selva equatorial o, per exemple, les selves de muntanya intertropicals).

Bibliografia

FERRERAS, C. i FIDALGO, C. E. (1999). Biogeografía y Edafogeografía. Espacios y Sociedades, núm. 6. Madrid: Editorial Síntesis.