Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

1. El riu Aude: localització i característiques generals

L’Aude és un riu francès del sector oriental dels Pirineus que aboca les seves aigües al golf del Lleó (mar Mediterrània), a l’anomenat Grau de Vendres. El riu neix a 2.185 m d’altitud a la comarca del Capcir, a la Catalunya Nord, té una llargada de 224,1 km i una conca d’uns 5.300 km².

Després de recórrer breument la Catalunya Nord, l’Aude penetra alguns quilòmetres al departament de l’Arieja, i llavors, amb l’excepció de tres trams curts que fan de límit entre els departaments de l’Aude i l’Erau, el seu recorregut queda completament situat dins del departament homònim.

Fins a Carcassona, el riu presenta un recorregut general de sud a nord, i, a partir d’aquesta població, gira cap a l’est, direcció que mantindrà fins a la Mediterrània.

2. El tram mitjà-alt de la vall de l’Aude: algunes impressions generals

La primera i més contundent impressió que s’endú els viatger que per primera vegada passa pel tram mitjà-alt de la vall de l’Aude, aproximadament entre Limós i el límit amb la comarca del Capcir, és la d’un país que, pel caràcter abrupte del terreny, l’orografia tan encaixada i la fredor dominant del clima, apareix com inhòspit i repulsiu a l’ocupació humana, però, en canvi, paradisíac i privilegiat per a la natura, tenint en compte com de magnífics i de feréstecs en són els paisatges.

Aquest territori de l’Aude on la muntanya assoleix la seva expressió més genuïna allotja paratges tan esculturals com, per exemple, el congost de Pierre-Lys i l’estret d’Alet, o com les gorges de Saint-Georges, les quals, per la seva contextura i espectacularitat, ens recorden en certa forma la gola del riu Cares, als pics d’Europa (Espanya). I allotja, també, masses boscoses d’una verdor i d’una exuberància increïbles, com fagedes autènticament atlàntiques, on les molses, fent el paper d’epífits, creixen i s’estenen, com esponges embegudes, sobre les branques horitzontals o subhoritzontals dels faigs, de manera que són un testimoni directe de la presència, a l’indret, d’una humitat elevada, en uns paratges que, al bell mig de les boirades, ens transporten a un autèntic ambient de llegenda.

3. Estimació d’un possible òptim pluviomètric altitudinal

El clima de la vall de l’Aude entre els 600 i els 1.300 m d’altitud aproximadament (tram mitjà-alt) es pot definir, a grans trets, com un clima de muntanya mitjana oceànic. En aquest tram de la vall, l’exposició favorable als fluxos humits i a les pertorbacions de procedència mediterrània que arriben del golf del Lleó, i també, relativament, als fluxos humits i inestables atlàntics determinen unes precipitacions destacades. A més, i això és molt important, no solament l’aportació d’humitat provinent de l’Atlàntic i sobretot de la Mediterrània, sinó també la que es deriva de l’evapotranspiració de les superfícies vegetals humides que cobreixen bona part de França per sobre dels 43º de latitud i que, amb fluxos del nord, refreda i sobresatura per ascens sobre els vessants pirenaics les masses d’aire associades, hi propicien la formació de boires de caràcter orogràfic freqüents i persistents que hi mantenen un ambient molt higròfil.

De manera addicional, la presència d’unes condicions molt ombrívoles, no solament per l’orientació de la vall cap al septentrió, sinó per l’encaixament d’aquesta vall i la seva estretor, de manera que redueixen de forma ostensible les hores de sol, són un factor suplementari que facilita que la humitat relativa de l’aire hi pugui ser elevada i se situï a uns nivells propers o equivalents molt freqüentment a la saturació del vapor d’aigua. D’aquí la tendència al manteniment, a la zona, d’una nebulositat important. D’altra part, les condicions microclimàtiques d’humitat ambiental elevada se sostenen més encara en els sectors de fageda per la transpiració molt important de la massa arbòria, que retroalimenta la mateixa nebulositat.

Nosaltres estimem que a la vall de l’Aude existeix un nivell altitudinal de precipitació màxima –òptim pluviomètric altitudinal– que se situaria entre els 1.000 i els 1.300 m, no més amunt. La facilitat amb què penetren dins la vall unes masses d’aire humides amb un contingut higromètric elevat explicaria la rapidesa en l’assoliment dels òptims altitudinals de la precipitació.

Hem estimat que la franja altitudinal esmentada correspondria al nivell on es localitzaria a la vall de l’Aude la màxima precipitació a partir de l’observació de l’evolució altitudinal de les característiques dominants de la vegetació, principalment de la vegetació forestal. Seguint l’eix de la vall, la zona de fagedes dels boscos dels Hares i del Carcanet (Donasà) correspondria precisament a aquesta franja altitudinal dels 1.000-1.300 m on presumiblement s’enregistrarien les quantitats màximes de precipitació.

En canvi, per sobre d’uns 1.400 m d’altitud, els boscos aerohigròfils deixen pas ràpidament a una vegetació molt menys exigent quant a la humitat de l’aire i de caràcter bàsicament heliòfil, i, tot i que inclou també avets, constituïda principalment, a nivell forestal, per pinedes: sobretot pinedes de pi roig primer, i més amunt, a partir dels 1.600 m i ja de ple a la plana alta del Capcir, per pinedes que d’una manera preponderant són de pi negre. Molts d’aquests col·lectius de pins tenen una distribució discontínua sobre el terreny de manera que presenten nombroses clarianes amb un estrat predominantment herbaci, fet que corrobora –a banda que moltes d’aquestes clarianes puguin tenir un origen antròpic– la relativa major sequedat de l’entorn.

Seguint en sentit ascendent l’eix de la vall de l’Aude, els 1.300-1.400 m d’altitud podrien marcar la presència d’un “límit d’humitat”, per sobre del qual el bosc higròfil i nebulós de faig deixaria pas, sense a penes transició, a un ambient on, tot i les humitats relatives de l’aire encara força elevades, hi ha una clara disminució –en termes absoluts– del contingut atmosfèric en vapor d’aigua; per tant, a l’atmosfera relativament més seca i més transparent de la plana alta del Capcir, ja que una fracció prou notable de la humitat aportada pels fluxos d’aire humit de procedència nord ha quedat alliberada en cotes més baixes on es concentra precisament la nebulositat més important.

Al sector dels boscos dels Hares i del Carcanet, és probable que la precipitació mitjana anual rondi o superi lleugerament els 1.000 mm. Per contra, a la plana alta del Capcir, per sobre dels 1.500 m i malgrat l’altitud del sector, les mitjanes anuals de la precipitació no ultrapassen generalment els 850 mm.