Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

Com ocorre en d’altres camps de la creació artística, les evocacions de la natura relacionades amb el comportament de l’atmosfera han estat un tema molt sol·licitat en l’àmbit de la creació musical. En aquest article és la nostra pretensió exposar alguns exemples de com la creació musical ha plasmat les diferents manifestacions del temps atmosfèric, per exemple fenòmens meteorològics o el pas de les estacions. Volem aportar una visió personal del lligam entre música i meteorologia, sense entrar en aquells aspectes de caire més tècnic, dels quals l’autor d’aquest article reconeix que n’és profundament desconeixedor.

En una època que ja ens queda molt lluny com l’edat mitjana, tenim el llegat musical dels trobadors. El més conegut és potser Bernat de Ventadorn, que visqué al segle XII. Nascut al castell de Ventadorn, al Llemosí, però d’origen humil, aquest trobador ofereix una música que destaca pel grau d’inspiració i pel mestratge. Entre les seves composicions, sobresurten poemes com Quan l’herba fresca o com Can vei la lauzeta mover (Quan veig l’alosa volar), dues obres plenes de sensibilitat però també d’equilibri i que evoquen, per la seva temàtica, l’eclosió i el batec primaverals de la natura. Són peces musicals que poden recordar-nos l’esplendor i la fecunditat que assolí la naturalesa durant l’anomenat Petit òptim climàtic, un període càlid i humit en la història del clima d’Europa esdevingut entre els anys 700 i 1200.

Antonio Vivaldi, el famós compositor italià del barroc, ens deixà, com tots sabem, Les quatre estacions, una de les obres senyera, sens dubte, de la música universal. En aquesta obra es fa, com diu el mateix títol, un recorregut pel cicle anual de les estacions, en un indret que ben bé podria situar-se a la part nord d’Itàlia, ja que Vivaldi visqué i desenvolupà la major part de la seva carrera a la Itàlia septentrional, en ciutats com, per exemple, Venècia, que el va veure néixer.

Amb una música caracteritzada pel to desimbolt i la naturalitat i d’una gran força expressiva, Vivaldi sap captar les diferents sensacions que li produeixen en el cos i en l’ànim la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern. La tècnica violinista dissenyada i l’orquestració de cordes, junt amb el baix continu, permeten que el compositor aconsegueixi una descripció molt evocadora, però també molt sui generis, de la natura amb les seves múltiples pulsacions estacionals, en fragments com el del cant dels ocells, el de la remor dels rierols, el de l’ensopiment que produeix la xardor estival, el del brunzit de les mosques molestes o el del brogit de la tempesta.

Al capítol dedicat a l’hivern, fa una evocació del vent de xaloc (scirocco) i de la tramuntana (borea), i en general de tots els vents arribats de qualsevol punt de l’horitzó. Les quatre estacions podria ser l’expressió de les condicions del temps i del clima en un indret qualsevol de la part temperada del sud d’Europa, per exemple Andorra.

El classicisme feu aportacions musicals molt interessants i a través de compositors com l’austríac Joseph Haydn ens llegà l’oratori profà intitulat Les estacions, compost entre 1799 i 1801. Aquesta obra, que molts han definit com un “vast fresc pictòric de la naturalesa”, inclou un capítol en què Haydn descriu amb un fortissimo una gran tempesta i en què, amb un so especial de flauta, imita els llampecs. En un altre capítol evoca el fred penetrant provocat a l’hivern pel vent gèlid de l’est.

Ludwig van Beethoven era un gran amant de la naturalesa i com a mostra compongué el 1808, en una època ja preromàntica, la simfonia anomenada Pastoral, que és la sisena de les seves nou simfonies. La Pastoral consta de cinc moviments dels quals el quart és un allegro intitulat “La tempesta i el tro” en què Beethoven expressa, amb el seu domini indiscutible de la tècnica compositiva i la seva “sensibilitat com a subjecte contemplatiu” (Kunze, 1984), el que és una tempesta. El moviment té una durada de poc més de tres minuts i el compositor de Bonn ens hi exposa les impressions que li produeix el desencadenament d’aquest fenomen atmosfèric en què les forces de la naturalesa cobren la màxima expressió. Se senten a la peça musical l’estrenyiment de les nuvolades convectives que ascendeixen d’una manera vigorosa, l’esclat del llamp i els llampecs, l’estrèpit eixordador del tro, el temporal desfermat de pluja i, finalment, quan ja s’acaba el moviment musical, els últims embats de la mateixa tempesta, amb els trons i les pluges residuals. Tot el procés atmosfèric de gestació, clímax i dissolució d’una tempesta.

Dins la música del romanticisme, i ja de ple al segle XIX, tenim la història dels mariners nòrdics de L’holandès errant, una òpera del compositor alemany Richard Wagner estrenada el 1843. L’obertura d’aquesta òpera, que conté tots els leitmotivs de l’obra, comença amb un tema molt conegut d’oceà i tempesta, que es repeteix en d’altres moments. L’acte primer també inclou els motius de mars procel·losos i borrasques. Les escenes volen evocar els mars borrascosos del septentrió, amb els braus mariners nòrdics obligats a lluitar sovint contra el mal temps, els vents forts i l’onatge, ja que l’acció de l’òpera transcorre a Noruega. Es fa referència, quan l’atmosfera orquestral s’asserena, al vent del sud, que porta la calma i permet els mariners d’arribar a bon port.

A L’holandès errant són freqüents els passatges ombrívols i amenaçadors, tal com succeeix en moltes creacions artístiques i literàries de la Petita edat de gel, període relativament fred a Europa que va anar de mitjan segle XVI a mitjan segle XIX. El mateix Wagner visqué el tràngol provocat per un viatge tempestuós per mar de Riga a Londres, i això pogué esdevenir una de les fonts d’inspiració de l’esmentada òpera.

A l’últim, i per no desmerèixer la música contemporània, veurem, per exemple, com s’expressa el lligam entre la creació musical i les estacions, en concret la primavera, a la cançó intitulada Y’a le printemps qui chante (Viens à la maison), del nostre recordadíssim cantant del país veí Claude François, mort dissortadament en tràgic accident, el 1978.

Amb una lletra encisadora i el punt d’alegria i de ritme afegits que suposa l’acompanyament coreogràfic de les divines Claudettes, Y’a le printemps qui chante ens parla de la joia dels ocells que esperen la teva arribada, de les pomeres en flor que bressolaran el teu cor, del sol i de les riberes, del primer vent del matí que serà el teu amic, del matí en què tu renaixeràs. Una cançó entranyable amb la qual Claude François enamorà petits i grans, elevada a les cotes més altes de popularitat de les llistes d’èxits, portada de les revistes dels famosos i màxima audiència a la tele i a la ràdio.