CONEIXEM QUIN ÉS EL LLOC MÉS PLUJÓS DE LA PENÍNSULA IBÈRICA? I QUIN N’ÉS EL MÉS SEC?

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 



Pel que fa al lloc més plujós de la península Ibèrica, ha de correspondre a alguna de les serres o unitats muntanyoses d’aquest espai peninsular ibèric emplaçades a sobrevent dels fluxos d’aire humit marítim, ja que és en presència de relleus favorablement exposats quan els fenòmens de retenció i d’agreujament termodinàmic de masses d’aire adquireixen la màxima rellevància.

 

Tot i així, no resulta fàcil determinar els volums exactes i els òptims altitudinals de la pluviometria en zones de muntanya, i tampoc a les serres i muntanyes de la península Ibèrica, ja que els gradients pluviomètrics altitudinals, o de ritme d’increment o de disminució de les quantitats de precipitació amb l’altitud, solen variar moltes vegades d’una manera molt considerable en una secció de vessant, i fins i tot en trams curts d’aquesta secció. Això representa una dificultat important, fins i tot si es disposa d’una xarxa mesoescalar de pluviòmetres que cobreixi raonablement la unitat muntanyosa; i a més cal afegir els esculls inherents a l’observació i a la presa de mesures en aquests àmbits muntanyosos on les condicions del medi físic resulten sovint adverses o molt adverses.

 

No obstant totes aquestes dificultats, sembla que, amb les dades i la informació que hom té avui dia, sí que podem precisar amb força exactitud quin és, per al cas de la península, el lloc que rep un volum més gran de precipitació.

 

Així, doncs, el lloc més regat de la península es localitzaria probablement a l’extrem nord-oest de Portugal, en concret a la conca alta del riu Càvado, a la Serra do Gerês, on s’ultrapassarien amb escreix els 3.000 mil·límetres de mitjana anual (Leonte; Albegàrria).

 

Altres enclavaments peninsulars particularment regats serien Galícia, concretament els primers relleus de les Ries Baixes a uns 700 o 800 m d’altitud, i la Navarra Atlàntica (Artikutza). En aquestes dues àrees, la mitjana anual màxima de la precipitació podria atansar-se als 3.000 mm.

 

Tampoc no seria rar que aquest valor s’assolís als enclavaments més ben exposats de la serra de Grazalema (Cadis), atès el volum tan alt que enregistra la població homònima (uns 2.300 mm de mitjana anual), tot i estar situada en un punt lleugerament arrecerat respecte dels fluxos humits que provenen del golf de Cadis (Martín-Vide i Olcina, 2001).

 

I encara podem esmentar un cinquè sector de precipitació molt alta: els vessants meridionals de les serres occidentals del Sistema Central, concretament la serra de Gata, a la província de Càceres, i, en territori portuguès, la Serra da Estrela, que constitueix la unitat de relleu de l’esmentat Sistema Central ubicada més a ponent. Les altes pluviositats d’aquestes dues serres s’explicarien bàsicament per la forta incidència dels vents humits del sud-oest de procedència atlàntica, anomenats popularment a Castella, Extremadura i Andalusia ábregos o llovedores.

 

Pel que fa al lloc més sec de la península Ibèrica, es tracta del cap de Gata, al sud-est àrid peninsular i on la precipitació mitjana anual resulta, segons el període pres en consideració, de tan sols 125 o 150 mm, de manera que constitueix probablement també el lloc més sec de tota l’Europa continental.

 

Per finalitzar aquesta disquisició, farem una referència succinta a la pluviometria de les valls andorranes del Valira considerada dins el context general de la pluviometria ibèrica, al·lusió que creiem necessària feta des de casa nostra perquè no hem d’oblidar que la conca del Valira pertany a la península Ibèrica.

 

Assenyalarem que a les valls andorranes del Valira la precipitació mitjana anual s’allunya dels casos extrems de l’àmbit ibèric esmentats més amunt. Aquesta precipitació oscil·la, segons estimacions de l’autor, entre els 700-800 mm i els 1.200 mm, unes quantitats que són relativament altes de manera que adscriuen bàsicament les nostres valls a l’anomenada Ibèria humida, és a dir, a la zona de més pluviositat de l’espai peninsular ibèric.



Bibliografia

MARTÍN VIDE, J. i OLCINA, J. (2001). Climas y tiempos de España. Madrid: Alianza Editorial.