Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

Un dels temes d’avantguarda en la investigació climatològica i oceanogràfica d’avui dia el constitueixen les anomenades teleconnexions (tècnicament designades amb el nom de patrons de variabilitat de baixa freqüència), o lligams entre els comportaments de diferent signe de diferents regions pel que fa a la temperatura de les aigües marines superficials, la circulació atmosfèrica i la trajectòria dels corrents oceànics.

El cas més emblemàtic de teleconnexió és el Niño, associat a pluges ocasionals molt fortes sobre les costes desèrtiques del Perú i del nord de Xile, mentre que àrees climàticament humides o molt humides com Indonèsia o l’est d’Austràlia pateixen, durant aquest episodi, sequeres accentuades. Fins i tot, la sequera connectada a el Niño es deixa sentir a la porció sud-oriental d’Àfrica.

Pel que fa a les teleconnexions que hom ha establert per a Europa, la més important és, segurament, l’oscil·lació de l’Atlàntic nord o, abreujadament, NAO (North Atlantic Oscillation), que té una incidència notable sobre el clima de la part occidental del continent europeu a l’hivern i els mesos pròxims. Molt recentment, els especialistes n’han formulat una altra que també té una gran rellevància: l’oscil·lació de la Mediterrània occidental (WeMO).

L’oscil·lació de l’Atlàntic nord és determinada pel dipol constituït pels dos grans centres d’acció més importants que regeixen la dinàmica del temps a Europa: l’anticicló de les Açores i la depressió d’Islàndia. Hi ha una fase positiva i una fase negativa de la NAO.

La fase positiva, normal o dominant, de la NAO s’estableix quan l’anticicló de les Açores i la depressió d’Islàndia ocupen les seves respectives àrees d’origen: la regió subtropical i la regió subpolar atlàntiques, on, respectivament, el màxim baromètric de les Açores es mostra potent i la baixa d’Islàndia, profunda. Quan això ocorre, les latituds mitjanes-altes d’Europa reben unes precipitacions abundants, a causa de l’establiment d’un règim vigorós de l’oest que hi mena corrents humits atlàntics i depressions. En canvi, bona part de la península Ibèrica, i en especial el centre i sud-oest peninsulars, registren uns nivells de pluviositat clarament inferiors als normals, per l’acció estabilitzadora que hi exerceix l’alta de les Açores.

Durant la fase negativa, menys duradora, s’inverteix la situació: les baixes pressions substitueixen, a l’Atlàntic subtropical, l’anticicló de les Açores; fins i tot es pot formar una depressió entre aquest arxipèlag i la península Ibèrica o a la zona del golf de Cadis. D’aquesta manera, quan això té lloc, l’extrem sud-occidental del continent europeu sol registrar unes precipitacions abundants, mentre que Islàndia i el nord d’Europa, afectats per valors de pressió relativament elevats, experimenten una minva pluviomètrica. El Pirineu, molt en especial la seva cara sud, també acostuma a registrar precipitacions abundoses durant aquesta fase negativa de la NAO. Això és així per la bona exposició de la serralada als corrents d’inestabilitat que creuen la península Ibèrica de sud-oest a nord-est, producte precisament de depressions que se situen a l’oest o sud-oest de la península i que es veuen reactivades en assolir el Pirineu per fenòmens de retenció i d’agreujament termodinàmic (ESTRADA, 2001).

La baixa resposta de la NAO amb relació a la pluviositat de la franja costanera oriental de la península Ibèrica, explicable per la localització d’aquest àmbit geogràfic a sotavent de la circulació de l’oest i dels fluxos atlàntics, ha portat el Grup de Climatologia de la Universitat de Barcelona, encapçalat pel professor Martín-Vide, a proposar una nova teleconnexió europea que permeti de preveure d’una manera més exacta el risc i l’aparició d’episodis de pluviositat intensa a la façana oriental espanyola. Aquesta nova teleconnexió ha estat batejada amb el nom d’oscil·lació de la Mediterrània occidental (Western Mediterranean Oscillation; abreujadament WeMO).

Per establir la WeMO, el Grup de Climatologia de la UB ha proposat el dipol constituït per dues grans àrees de la conca mediterrània occidental diferenciables l’una de l’altra amb relació al comportament baromètric i sinòptic: 1) la zona del golf de Cadis, a la part sud-occidental de la península Ibèrica, connectada a la influència de l’anticicló de les Açores i, d’una manera episòdica, a les àrees de baixa pressió despenjades del vòrtex circumpolar amb la seva ciclogènesi associada; i 2) la plana del Po, a la part septentrional d’Itàlia, sotmesa a la influència dels anticiclons de l’Europa central, d’una banda, i a la baixa de Ligúria, de l’altra. El transsecte que uneix ambdues àrees recorre una part important de la façana est de la península Ibèrica, amb la qual cosa les dades que se’n poden derivar tenen una particular rellevància predictiva per a aquest àmbit del territori peninsular.

Els paràmetres estadístics de la WeMO s’han obtingut a partir de les dades de pressió atmosfèrica de dos punts d’observació, un per a cadascuna de les àrees esmentades: Cadis-San Fernando, per a la porció sud-oest de la península Ibèrica, i Pàdua, per al nord d’Itàlia. Els dos punts, que es troben entre els observatoris meteorològics més antics d’Europa, presenten sèries de dades de pressió atmosfèrica molt llargues.

Aquests paràmetres estadístics de la WeMO es resumeixen en un índex, conegut com a índex de l’oscil·lació de la Mediterrània occidental.

L’índex es basa en la diferència entre les pressions en superfície estandarditzades de Cadis-San Fernando i Pàdua. Cada sèrie de pressió atmosfèrica, la d’un mes determinat o la d’una temporada determinada, d’ambdues ciutats ha estat transformada a valors “z”, segons la mitjana i la desviació típica obtingudes per a la sèrie, i tot seguit s’han restat els valors estandarditzats. Nota: el valor “z” equival  a la diferència entre un valor de pressió qualsevol i la pressió mitjana i tot això dividit per la desviació típica.

La WeMO consta, com l’oscil·lació de l’Atlàntic nord, d’una fase positiva i d’una fase negativa. La fase positiva es caracteritza per les altes pressions subtropicals lligades al màxim de les Açores a la part sud-occidental de la península Ibèrica i per una depressió al nord d’Itàlia. La fase negativa es defineix per una baixa al golf de Cadis i un anticicló centreeuropeu a la porció septentrional de la península Itàlica. Durant la fase positiva, s’estableix un corrent del nord-oest damunt el quadrant nord-oriental de la península Ibèrica. Durant la fase negativa, entre el mínim baromètric del golf de Cadis i les altes pressions de l’Europa central incideix, damunt la façana oriental espanyola, un flux de component est.

Bibliografia

ESTRADA, J. (2001). Avaluació de les connexions entre l’índex NAO d’hivern i les precipitacions hivernals al Pirineu andorrà. A: Hàbitats, núm. 2. Andorra: Centre de Biodiversitat-Institut d’Estudis Andorrans.

LÓPEZ BUSTINS, J.A. i AZORÍN-MOLINA, C. (2004). Aplicación del índice diario de la Oscilación del Mediterráneo Occidental al estudio de la tipología pluviométrica de Alicante. A: García-Codrón et al. (eds). El Clima, entre el Mar y la Montaña. AEC, Serie A, 4, Santander, 333-345.

MARTÍN VIDE, J. (1996). Decálogo de la pluviometría española. A: Marzol-Dorta-Valladares (eds). Clima y agua: la gestión de un recurso climático. La Laguna.

MARTÍN VIDE, J. (2002). El temps i el clima. Les teleconnexions (capítol 8). Monografies de Medi Ambient. Barcelona: Rubes Editorial-Generalitat de Catalunya: Departament de Medi Ambient.

MARTÍN VIDE, J. (2002). Ensayo de la Oscilación del Mediterráneo Occidental y su influencia en la pluviometría del este de España. A: Guijarro, J.A. et al. (eds). El Agua y el Clima. AEC, Serie A, 3, Palma de Mallorca, 35-42.