Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

La pandèmia de la Covid-19, constitueix una situació de crisi sanitària excepcional en la història de les societats humanes? Probablement no. Només cal recordar, fa poc més d’un segle, la famosa grip espanyola, per a la qual les estimacions actuals més esfereïdores parlen de fins a cent milions de morts a tot el món. O, més antigament, al segle XIV, la coneguda pesta negra, responsable de l’extermini, com a mínim, d’un terç de la població europea (a Anglaterra va morir la meitat de la població).

Sí que la Covid ha posat en un estat molt precari el nostre món, pels trasbalsos que ha ocasionat i el gran volum de població afectada. Els mitjans de comunicació han contribuït a fer-se ressò d’aquests dos fets, i han aguditzat la percepció que l’individu té de la pandèmia, informat de l’abast planetari del problema.

La crisi sanitària ha posat al descobert la feblesa del nostre sistema socioeconòmic. Sembla, de fet, que com més tecnificada esdevé la nostra societat, més vulnerables som a les crisis sanitàries i ambientals. Una cosa que pot resultar paradoxal, a primer cop d’ull, ja que una organització tecnològica més avançada ens hauria d’aportar més seguretat i garantir una millor resposta del sistema socioeconòmic davant dels impactes ambientals negatius. I, en canvi, l’ésser humà tecnològic té un taló d’Aquil·les important en aquest aspecte.

Antigament, les crisis sanitàries també eren molt fortes, i el nombre de morts que causaven ho demostra, però l’organització social i econòmica era molt més simple (només cal pensar que l’economia era agrària). Per això, els col·lectius humans es refeien més fàcilment de les crisis. Així, per exemple, en sectors pirinencs com Andorra, sembla que la crisi del segle XIV fou superada positivament per les poblacions locals, que aconseguiren d’adaptar-se a un nou context ambiental.

El buidatge, en el marc del projecte Millenium (projecte dirigit a una reconstrucció detallada del clima d’Europa dels darrers mil anys), de contractes de compra i venda, donacions, els documents en què aparegués una finca agrària i els conreus que s’hi produïen en el moment de l’acte documentat aporta conclusions molt interessants. Així, el climatòleg històric M. Barriendos assenyala com, a partir de 1300, en contrades de la Cerdanya al Pallars, incloent-hi Andorra, van desaparèixer dels registres, d’una manera “dramàtica” per a la gent del lloc, les referències a un conreu mediterrani com la vinya, així com el de productes arborícoles (oliveres, fruiters, etcètera), i també experimentaren una disminució els conreus genèrics de cereal. No obstant això, s’obriren noves possibilitats per als col·lectius muntanyencs gràcies a la potencialitat que oferia un paisatge esdevingut més silvícola i ramader.

La pesta negra, la primera colpejada de la qual tingué lloc al Regne d’Aragó de 1347 a 1351 (després en vingueren d’altres: les de 1362, 1371 i 1375), fou provocada per una puça que parasitava la rata negra. La puça trobava unes condicions meteorològiques òptimes per proliferar, a l’estació càlida i amb unes humitats relatives del 90% producte de grans pluges. Aquestes pluges estivals copioses ja havien perjudicat moltíssim les collites a Europa entre 1315 i 1317. La població europea estava, per tant, subalimentada, i això, a causa d’uns mecanismes comercials que, en època històrica, eren rudimentaris, es traduí en fam i malalties. Els símptomes pulmonars de la malaltia vinculada a la pesta apareixen, d’altra banda, als mesos freds. El retorn, ja a partir de mitjan segle XIII, a unes condicions climàtiques més dures, amb un descens de les temperatures i una accentuació dels hiverns, fou causa que tots els països del nord d’Europa patissin fams, calamitats i conflictes socials.

Aquesta època marca, de fet, l’inici d’un seguit de crisis climàtiques que posaren fi a l’anomenat Petit òptim climàtic, un període càlid i humit a Europa esdevingut entre els anys 700 i 1200. El Petit òptim climàtic explica la progressió del conreu de la vinya, tant en latitud com en altitud, i els descobriments dels mariners nòrdics, gràcies a la retirada del casquet glacial àrtic i a la possibilitat de navegació per un Atlàntic subpolar lliure de glaços. D’aquesta època data l’establiment de colònies vikingues al “país verd” (Groenlàndia). La possibilitat de collites en aquest territori només es podia entendre en un context climàtic favorable. A partir del segle XIV, el deteriorament del clima, reflectit en una freqüència més gran de les tempestats i en la presència sovintejada de gels a l’Atlàntic subpolar, posà fi a l’expansió vikinga per aquestes terres.

Amb algunes fluctuacions, les condicions climàtiques experimentaren una recrudescència a partir de mitjan segle XVI i fins a mitjan segle XIX, període relativament fred a Europa al qual hom ha donat el nom de Petita edat de gel, que coincidí, a més, amb la màxima expansió en època històrica de les glaceres alpines. La majoria dels autors estimen descensos de la temperatura entre 1,5 i 2 ºC a l’hivern, mentre que uns estius generalment més frescos i humits i unes primaveres nivoses afavoriren l’acumulació de neu a les muntanyes, a unes altituds molt inferiors a les actuals.

En aquest context, foren freqüents les èpoques de fam, a causa de la ruïna de les collites, com l’ocorreguda entre 1570 i 1574, quan una successió d’hiverns freds i d’estius plujosos malmeté les collites a tot Europa. La fam i les malalties comportaven una mortalitat elevada i, per aquest motiu, mantenien la població europea en una clara situació demogràfica d’antic règim, fins entrat el segle XIX.

Pel que fa a Espanya, els climatòlegs J. Martín Vide i J. Olcina parlen d’un augment de les circulacions meridianes nord-sud en el sistema de vents generals, amb uns hiverns molt freds i secs, a causa de la persistència dels anticiclons de bloqueig, i uns estius càlids però més curts que els actuals, separats per unes estacions intermèdies (la primavera i la tardor) amb les precipitacions més fortes, unes vegades en forma de neu, i d’altres de caràcter torrencial, que acabaven, sovint, amb riuades i inundacions esquitxades, no obstant això, per episodis de sequera acusada. Així, per exemple, l’any 1617 és conegut a Catalunya com l’any del diluvi, i l’Ebre va congelar-se almenys vuit cops.

La historiografia francesa assenyala que, en el regnat de Lluís XIV, un milió i mig o dos de francesos van morir entre 1693 i 1694 a conseqüència dels freds intensos i de la fam. Les condicions de fred rigorós d’aquest episodi s’emmarquen dins del context de l’anomenat mínim solar de Maunder, en què té lloc la pulsació més freda de tota la Petita edat de gel, entre 1645 i 1715. Per recalcar la severitat d’aquest període de temperatures hivernals baixíssimes, el mínim solar de Maunder inclou, tal com assenyala Barriendos, la pitjor onada de fred dels darrers mil anys a Europa, la del gener de 1709.

Les crisis sanitàries sempre han estat traumàtiques per a la humanitat, i l’actual no n’és una excepció. Resulta especialment problemàtica, és cert, perquè pot arribar a col·lapsar un sistema sanitari incapaç de fer front a una possible allau de malalts, i de fet això ja ha succeït en molts països. I esdevé també molt delicada pels trasbalsos en l’estructura socioeconòmica, molt vulnerable tot i la capacitat tecnològica i organitzativa de la societat actual. I sobretot perquè afecta molts segments de la població considerats de risc, com els padrins, tal vegada el millor que tenim i el llegat més preuat que podem deixar per al futur.