Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

La irrupció damunt els Alps o els Pirineus d’una massa d’aire polar marítim que prové del quart quadrant (nord-oest) és responsable de la formació de nuvolositat d’estancament en els vessants orientats cap al nord, per tant els més ben exposats, d’aquestes serralades. La massa freda i humida del nord-oest, en veure’s obligada a ascendir per la presència de l’orografia, es condensa i ocasiona en aquests vessants septentrionals núvols espessos i compactes de retenció.

La nuvolositat d’estancament porta a la cara nord dels Pirineus i dels Alps precipitacions continuades i amb freqüència copioses i intenses, que a l’hivern i fins i tot part de la tardor i ben entrada la primavera poden ser de neu a partir de cotes baixes (500-800 m d’altitud). Quan la irrupció del nord-oest té lloc a l’estiu, produeix a les muntanyes un temps molt fresc, fins i tot fred, que en el cas dels Alps pot fer descendir la cota de neu, en les situacions extremes, a tan sols 1.200 m d’altitud (Keidel, 1981).

L’estancament es produeix generalment després de l’arribada pel nord-oest d’un sistema frontal de caràcter fred, darrere el qual s’instaura, a la plana, una situació que hom anomena “temps característic del final d’un front” (Keidel, 1981). És la coneguda traîne dels meteoròlegs i previsionistes francesos, la qual defineix el temps atmosfèric que es dóna bàsicament a les planes de França, del sud d’Alemanya i del nord-oest d’Europa tot just després d’haver passat el front fred. Un temps atmosfèric variable i versàtil marcat per l’alternança de clarianes i de nuvolades convectives que donen lloc, sovint, a precipitacions intenses però de curta durada. La traîne, que és bàsicament un temps de plana, ignora molt freqüentment les clarianes a la muntanya pirinenca i alpina. L’ambient hi resta per regla general fortament cobert i tancat, a causa dels ascensos orogràfics de masses d’aire mentre dura el règim de component nord (Thillet, 1997).

Als Alps, la nuvolositat d’estancament s’hi manté, de mitjana, unes 120 hores (uns 5 dies) (Keidel, 1981). Els suïssos utilitzen el terme remous alpin per referir-se a aquesta situació d’estancament que afecta moltes vegades la cara nord de la serralada alpina amb les inclemències i les dificultats que comporta (Thillet, 1997).

Als Pirineus, quan s’instal·la un règim de nord-oest a nord, els contrastos meteorològics resulten més contundents entre el vessant septentrional i el vessant mediterrani. La cara nord pirinenca pot rebre de 200 a 250 mm de precipitació entre 3 i 5 dies, i en els casos extrems els totals diaris ultrapassen amb escreix aquesta xifra que es considera meteorològicament normal: per exemple, a Laruns (departament dels Pirineus Atlàntics), 193 mm (Viers, 1973). En canvi, a la banda mediterrània hi domina el bon temps: s’activa la tramuntana al Rosselló i a l’Empordà, i el cerç a l’Aragó. Generalment, els núvols que travessen la cadena alta pirinenca provinents del nord s’esvoren a penes recorreguts uns pocs quilòmetres de distància des del canvi de vessant.

L’estancament és, en certa manera, el contrari del föhn que s’instaura en situacions del sud i que mena sequedat de l’aire i fins i tot calor als aiguavessos septentrionals dels Pirineus i dels Alps. Generalment, la instal·lació d’un règim del nord-oest indica la progressió d’una zona d’altes pressions que avança d’oest a est de l’Atlàntic cap a Europa. És indici, consegüentment, d’una millora del temps. En aquest sentit, tard o d’hora els núvols que determinen l’estancament acaben desfent-se i deixen pas a un temps anticiclònic. Dades afegides a posteriori per l’autor: a la façana septentrional i atlàntica dels Pirineus, les condicions anticiclòniques que segueixen el temps pertorbat del nord i del nord-oest no comporten forçosament la desaparició absoluta dels núvols. En aquest sentit, hi persisteix, en certa manera, un estancament associat a la presència de boires de relleu molt freqüents, indicadores d’estabilitat atmosfèrica però que suposen la pervivència d’algunes de les característiques que recorden d’una forma molt propera l’estancament més dur, com la forta o fins i tot fortíssima reducció de la visibilitat en el banc de boira o la sensació d’humitat freda ambiental per manca d’insolació dins la capa tancada.

Fet aquest incís, reprenem ara el fil de l’explicació. Cal assenyalar que abans no es produeixi una millora del temps poden tenir lloc, moltes vegades, diverses pulsacions fredes. Això prolonga la situació d’estancament a la muntanya pirinenca i alpina. L’arribada, sovint, d’un “front fred secundari”, que es mostra tan vigorós com el primer i, a vegades, fins i tot més, és l’antesala d’una caiguda de la temperatura. Aquest segon front fred precedeix una massa d’aire polar que ocupa tota l’espessor de la troposfera (Thillet, 1997).

Mentre que l’aire polar que seguia el primer front fred donava lloc a la plana a un temps en el qual les clarianes resultaven generalment preponderants respecte de les nuvolades (traîne feble o moderada), el segon front aporta una nova tongada d’inclemències en què els núvols convectius i els xàfecs són la tònica dominant (traîne carregada). La muntanya resta sotmesa a un temps molt tapat, amb xàfecs repetits i fins i tot continuats si el vent bufa fort en altura com a conseqüència de l’efecte orogràfic (Thillet, 1997).

Com a fet que crida l’atenció assenyalarem, per acabar, que la inestabilitat associada al pas d’un sistema frontal de caràcter fred provinent del nord-oest rarament afecta a la vegada els Pirineus i els Alps. Això té com a explicació que en aquests casos de flux pertorbat del nord-oest les condicions d’activitat òptima se circumscriuen a un espai limitat (Thillet, 1997).

Bibliografia

KEIDEL, C. G. (1981). Pequeña Guía de Meteorología. Barcelona: Ediciones Omega.

THILLET, J. -J. (1997). La météo de montagne. Les Guides du Club Alpin Français. París: Éditions du Seuil.

VIERS, G. (1973). Los Pirineos. ¿Qué sé?, núm. 100. Vilassar de Mar (Barcelona): Oikos-tau.