Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

1. Introducció

L’etiqueta de “clima d’alta muntanya mediterrani” ha estat moneda corrent per definir el clima de les valls andorranes del Valira. La definició ha estat emprada tant en textos de caràcter científic com en el món escolar, a través de la geografia, i avui dia sembla un terme consagrat en els àmbits tècnics i pedagògics. Fins i tot, el terme apareix consolidat entre el públic del carrer. Són moltes les persones a Andorra que atribueixen d’una manera implícita el qualificatiu de “mediterrània” a l’alta muntanya andorrana quan volen referir-se al seu clima.

Per nosaltres, la qualificació d’“alta muntanya” per al clima de les valls del Valira queda fora de qualsevol dubte, i la justifiquem per la localització prou sabuda d’Andorra a la zona axial pirinenca, que és precisament on la nostra serralada ateny les majors altituds. Però, al nostre entendre, el fet que es vulgui assignar l’atribut de “mediterrani” a la definició genèrica de les característiques climàtiques d’Andorra potser representa una generalització excessiva, que amaga, en certa forma, detalls i aspectes avui dia poc coneguts del clima andorrà que haurien de conduir a definicions més completes i més riques que la simple catalogació de “mediterrani”. Aquestes noves catalogacions permetrien de reconèixer una realitat complexa i impossible de simplificar amb definicions extretes d’una percepció en general massa rudimentària.

2. Anàlisi de la qüestió 

Si prosseguim amb la qüestió que dóna títol a aquest document, un primer element que ens pot fer trontollar una definició generalista del clima del Pirineu andorrà en la qual entri a formar part l’etiqueta de “mediterrani” és la consideració de la posició latitudinal d’Andorra. Situada, en aquest sentit, en els 42,5º nord, Andorra està més vinculada per tant al domini temperat dels vents predominants de l’oest que a les altes pressions subtropicals. És cert que pertany a una faixa molt meridional dels vents de l’oest i que, si bé de manera intermitent i sobretot durant l’estiu el país queda afectat per les altes subtropicals, la dinàmica atmosfèrica dominant a escala regional és la dels climes temperats, més que no pas la dels subtropicals. I si és així, el clima de les valls del Valira ha de tenir no poques afinitats amb el clima temperat oceànic, cosa que, sense anul·lar òbviament la influència del “sud”, s’ha de poder reflectir en l’estructura biofísica i climàtica andorrana.

De fet, si precisem una mica més l’argumentació, per a la latitud on es troba el Principat, i fent abstracció del component altitudinal, podem creure que el clima andorrà constitueix una transició entre el clima mediterrani, molt particularment el de la seva part septentrional, i el clima marítim de les costes occidentals, o també anomenat temperat oceànic. El pes d’una influència i l’altra pot ser objecte d’una discussió i donar peu a un estudi científic més detallat i exhaustiu, però apriorísticament hom pot assumir que la influència mediterrània no és l’única que hi té un reflex important.

A continuació exposarem els senyals que testimonien fins a quin punt el clima de les valls del Valira té algunes influències oceàniques o temperades interessants, i no solament les mediterrànies. Això, juntament amb altres consideracions importants, ens servirà per palesar l’ambigüitat del terme mediterrani quan s’empra en una definició genèrica del clima andorrà i per precisar, a partir d’aquí, quines coses en són realment mediterrànies i com s’ha d’utilitzar exactament aquest terme.

Un primer element de la nostra reflexió ens porta a revisar la idea d’alguns autors (DE BOLÒS, 1996) segons la qual el clima del Pirineu andorrà té una clara empremta mediterrània per la proximitat a aquest mar. Si bé és cert que la distància a la Mediterrània no és gaire gran (uns 120 km), sí que s’ha de tenir present la successió de relleus que allunyen relativament Andorra de la influència d’aquest mar (serralades Litoral i Prelitoral, eix orogràfic Cadí-Puigmal-Canigó, muntanyes de la Cerdanya limítrofes amb Andorra). La presència d’aquestes barreres muntanyoses que constitueixen una pantalla per als fluxos aeris mediterranis, juntament amb la protecció exercida al nord i a l’oest pels relleus pirinencs més enèrgics davant la humitat atlàntica, es tradueixen, en el cas d’Andorra, en uns nivells baixos d’humitat atmosfèrica i en una modèstia de les precipitacions dins el conjunt pirenaic. La sequedat atmosfèrica que regna a les valls del Valira es contraposa amb el que succeeix a les vores de les ribes de la Mediterrània, on la presència d’aquest mar hi determina una atmosfera generalment humida o molt humida.

En tot cas, si volguéssim atorgar a Andorra la influència mediterrània per caracteritzar les condicions higromètriques dels seus aires, hauríem de parlar pròpiament d’una variant subcontinental del clima mediterrani, que reflectiria aquests nivells d’humitat relativa de l’aire més baixos. La lluminositat dominant de l’atmosfera andorrana, amb l’escassíssima significació de les boires orogràfiques constitueix igualment un tret definitori que permet vincular el clima de les valls del Valira amb aquesta variant subcontinental. Les influències de l’aire humit marítim no arriben nítidament a Andorra ni de l’est ni de l’oest. En conseqüència, si es vol parlar de mediterrani per al clima andorrà, s’ha de parlar en termes d’unes condicions dominants de subcontinentalitat, i no en termes de la proximitat, en distància horitzontal, a la Mediterrània, ja que les condicions higromètriques hi resulten molt diferents.

Aquesta filiació continental, o subcontinental, del clima andorrà té el seu segell més notori en el paisatge, molt particularment en la vegetació, tal com han posat en relleu diferents autors (DE BOLÒS, 1996). Es parla, en aquest sentit, d’una sèrie d’indicadors bioclimàtics que reflecteixen aquesta sequedat atmosfèrica, com un catàleg d’espècies vegetals en què hi ha una restricció notable als elements atlàntics, el predomini dels aciculifolis, la manca absoluta de faig i de roure pènol i la poca importància relativa dels planifolis, o la rellevància d’un alzinar continental (el carrascar) que penetra profundament a les valls estretes i obertes al sud fins a atènyer en alguns sectors els 1.300 metres d’altitud. Fins i tot, exemplars isolats de carrasca atenyen els 1.600 m al solà d’Engordany, una  altitud a la qual al Pirineu s’inicia normalment el bosc subalpí (DE BOLÒS, 1996).

Seguint amb el fil conductor que guia la nostra reflexió, les recerques fetes per l’autor del present text han permès de revelar aspectes pràcticament desconeguts fins ara que vinculen bastant Andorra amb el domini climàtic temperat oceànic.

Un d’aquests aspectes fa referència a la variabilitat pluviomètrica. El paràmetre més adequat per avaluar-la és el coeficient de variació, que es defineix com el quocient, expressat en percentatge, entre la desviació típica i la mitjana aritmètica. La variabilitat pluviomètrica interanual es pot expressar, en aquest sentit, com un coeficient de variació en el qual intervenen valors anuals de la precipitació.

Joan Estrada ha calculat els coeficients de variació de la precipitació anual de les estacions meteorològiques andorranes d’Escaldes-central hidroelèctrica, Engolasters i Ransol, del període de trenta anys 1974-2003. Els valors obtinguts denoten una variabilitat interanual de la precipitació força baixa. El coeficient és del 17,2% a Ransol i a Engolasters, i del 19,1% a Escaldes-central. Es tracta, com acabem de dir, d’uns coeficients força baixos, que resulten semblants als de la franja, de clima temperat oceànic, del nord de la península Ibèrica (franja cantàbrica), on no superen el 20%. En canvi, els valors andorrans del coeficient resulten clarament inferiors als del litoral mediterrani espanyol, on ultrapassen, la major part dels casos, el 30%, i fins i tot en algun punt, com la riba del mar Menor, el 40% (MARTÍN VIDE, 2002). Estrada ha pogut comprovar també que la variabilitat pluviomètrica interanual andorrana és semblant a la del sector veí del vessant francès i atlàntic pirenaic de l’Arieja, on el coeficient de variació de la precipitació anual queda comprès entre el 16 i el 19% (període 1974-2003). Martín Vide (2011) situa en la forquilla 20-22% del coeficient de variació anual el llindar que marca la divisòria entre la pluviometria mediterrània i la no mediterrània a l’Espanya peninsular. Per tant, amb els coeficients obtinguts a les tres estacions andorranes esmentades i tenint en compte aquest llindar, queda palesa aquesta vinculació d’Andorra amb els climes temperats oceànics.

Igualment, podem avançar en la definició de les característiques que doten els climes andorrans de similituds amb els climes temperats o oceànics si prenem en consideració el concepte de disparitat pluviomètrica consecutiva interanual, un concepte formulat per Martín Vide el 1987 i que s’expressa per mitjà de l’índex següent:

D= (∑│ln ((Pi+1)/Pi)│) / (n-1)

en el qual:

“D” és la disparitat pluviomètrica consecutiva

“Pi” la precipitació d’un any determinat

“Pi+1” la precipitació de l’any següent

“n” el nombre d’anys de la sèrie

“ln” el logaritme neperià.

    
És a dir, la mitjana dels valors absoluts dels logaritmes neperians dels quocients de cada valor i el precedent.

Els índexs de la disparitat pluviomètrica consecutiva interanual calculats per Estrada per a Ransol i Escaldes-central són, en el període de quaranta anys 1964-2003, de 0,19 i 0,23 respectivament. L’índex obtingut a l’estació de Ransol, representativa del terç nord d’Andorra, és similar als registrats a les terres del Cantàbric, on tampoc no sobrepassen el valor de 0,20; i el d’Escaldes-central, a la meitat meridional d’Andorra, concorda amb els d’una banda geogràfica, la compresa entre els valors 0,20 i 0,25, que englobaria, a grans trets, l’anomenada Espanya submediterrània (MARTÍN VIDE, 2002). Els valors de la disparitat pluviomètrica consecutiva interanual que es registren al sud aproximadament d’una diagonal que aniria des de la província de Huelva fins al sud de l’Aragó i la meitat meridional de la costa catalana resulten superiors a 0,30, i, en el cas d’algunes àrees del litoral mediterrani com el sud-est espanyol i el litoral de Castelló i de part de València, superiors fins i tot a 0,40 (MARTÍN VIDE, 2002).

L’allunyament de la pluviometria andorrana, pel que fa al coeficient de variació, de la que caracteritza els règims pròpiament mediterranis queda ara refermat amb els valors de la disparitat pluviomètrica consecutiva. En canvi, aquest paràmetre reforça la proximitat a les característiques pluviomètriques dels climes de tipus temperat oceànic del nord de la península Ibèrica, i, en el cas de Ransol, l’adscripció al patró pluviomètric no mediterrani és força clara.

Els valors baixos o relativament baixos de la disparitat pluviomètrica consecutiva obtinguts a Ransol i Escaldes-central permeten de concloure que les sèries pluviomètriques anuals andorranes no presenten fluctuacions tan acusades entre anys consecutius com les que es produeixen a les estacions de l’Espanya mediterrània. En altres termes, mostren un equilibri interanual notable (ESTRADA, 2005).

Ja tenim, per tant, un altre senyal que, de manera complementària al que dóna el coeficient de variació, apropa el clima andorrà al món temperat oceànic.

Podem continuar amb la revisió de la definició que tradicionalment hom ha donat del clima andorrà tot acudint a l’anàlisi del règim pluviomètric.

En considerar els vuit trimestres estacionals de la nova proposta metodològica de règims pluviomètrics estacionals feta per Estrada i Martín Vide (1998), tenim que a les estacions andorranes de la conca del Valira el màxim estacional de precipitació correspon, en el trentenni 1974-2003, al trimestre abril-maig-juny (anomenat pels autors segon trimestre primaveral). Això contrasta amb el que ocorre en el món mediterrani, on les quantitats més altes de la precipitació pertanyen, tal com succeeix, per exemple, a l’Espanya climàticament mediterrània (aquí excloem els dominis continentals de la Meseta i la depressió de l’Ebre, amb màxims primaverals), bé als trimestres hivernals desembre-gener-febrer i gener-febrer-març, bé als trimestres tardorencs setembre-octubre-novembre i octubre-novembre-desembre. Al litoral i prelitoral català, per exemple, el màxim és del primer trimestre tardorenc (setembre-octubre-novembre).

Pel que fa als mínims estacionals de la precipitació, el clima andorrà tampoc no registra ni de bon tros components mediterranis. En el domini mediterrani, el mínim és generalment estival, mentre que al Pirineu andorrà el mínim és sempre hivernal i, a més, l’estiu sol correspondre a una època força plujosa que contrasta amb la sequera estival característica dels climes mediterranis.

Podem utilitzar, d’una manera molt apropiada, el terme de continentalitat pluviomètrica per caracteritzar en certa forma el règim pluviomètric de les estacions andorranes, en el sentit d’una tendència a la filiació amb els climes continentals, en els quals l’estació càlida rep, comparativament parlant, més precipitació que l’estació freda. D’aquesta forma, podem, encara amb més fonament, vincular el clima de la conca del Valira amb aquella variant subcontinental, i consegüentment no tan mediterrània, esmentada anteriorment.

L’examen de la freqüència de dies de precipitació també ens denotarà que el clima andorrà té, amb relació a aquest paràmetre, un component bàsicament temperat oceànic. El nombre anual de dies amb precipitació resulta, al Pirineu andorrà, força elevat, més elevat per regla general que no pas en els climes de caràcter mediterrani. Per al trentenni 1974-2003, el nombre mitjà anual de dies de precipitació és de 123 dies a Escaldes-central, 142 a Engolasters i 151 a Ransol. Podem afirmar que, a Andorra, la freqüència mitjana anual de dies de precipitació no baixa, en pràcticament cap sector del territori, dels 120 dies, i a les parts més altes ultrapassa els 150.

Com hem dit, aquestes freqüències s’atansen més a les que es donen en les estacions típiques del clima temperat oceànic que no pas a les mediterrànies. En localitats del domini temperat, Santiago de Compostel·la té, per exemple, un nombre mitjà anual de 165 dies de precipitació; Santander, de 189 dies; i Brest (Bretanya francesa), de 211. En canvi, a les estacions mediterrànies el nombre mitjà de dies resulta molt més baix, fins i tot més baix, ordinàriament, que al Pirineu andorrà. Per a les estacions de la península Ibèrica pertanyents al domini mediterrani, les freqüències poques vegades superen la forquilla dels 110-125 dies. Barcelona té un nombre mitjà anual de 82 dies de precipitació; València i Màlaga, de 70 dies; i Almeria, de tan sols de 49 dies. Madrid i Conca a penes sobrepassen els 100 dies. Consegüentment, amb totes aquestes informacions, no es pot afirmar que el clima d’Andorra sigui de tendència mediterrània pel que fa a la freqüència de la precipitació.

Per finalitzar aquesta anàlisi, prendrem en consideració un paràmetre complementari als de la precipitació com són les amplituds tèrmiques diàries per subratllar a partir d’aquí un aspecte més de la subcontinentalitat dominant del clima de les valls del Valira.

A la conca del Valira, les amplituds tèrmiques diàries solen ser elevades, amb uns valors més importants a l’estiu i als inicis de la tardor. Amb dades de Ransol (estació situada a 1.640 m d’altitud) del període de vint-i-set anys 1977-2003, l’amplitud tèrmica mitjana diària, o diferència entre la temperatura mitjana de màximes i la temperatura mitjana de mínimes (o, amb més exactitud, mitjana de la suma de les diferències entre les temperatures màxima i mínima diàries) ateny els 15,0 ºC al juliol i els 14,8º a l’agost. Es tracta d’unes amplituds tèrmiques força altes, que posen de manifest la sequedat i la transparència dominants dels aires d’Andorra.

És prou coneguda per eucassers i gent de muntanya la vinculació que hi ha a Andorra entre l’eixutesa de l’aire i la continentalitat de les condicions tèrmiques, d’una banda, i les característiques que presenten les brises locals amb relació a la seva temperatura, de l’altra. L’aire del fons de les valls pot refredar-se molt amb les brises descendents o de muntanya que tenen lloc a partir del moment en què el sol s’ha post i que aporten aire fred des dels vessants superiors, la qual cosa, junt amb les pèrdues de calor per radiació en un ambient sec i, sovint, totalment o pràctica serè, faciliten la caiguda nocturna del termòmetre. Aquest refredament suplementari contribueix a crear diferències acusades entre les temperatures diürnes i les nocturnes. En algunes fondalades del país com, per exemple, el sector de la vall d’Ordino (estació meteorològica de les Salines), l’amplitud entre el dia i la nit pot arribar a ser a vegades de 24 ºC.

Nota afegida a posteriori: el fort encaixament topogràfic dels sectors de fons de vall andorrans accentua també probablement les condicions de continentalitat tèrmica, en el sentit de limitar el paper termoregulador exercit pels mars propers, ja que és molt possible que la influència de l’aire humit marítim es noti menys en aquestes fondalades envoltades per relleus destacats, i això és un factor addicional important que pot fer que les màximes diürnes i les mínimes nocturnes hi siguin més acusades.

3. Conclusió

La definició del clima de les valls andorranes del Valira com a clima d’alta muntanya mediterrani, encara que apareix consagrada en els camps científic i pedagògic, creiem que ha de ser, al nostre entendre, objecte d’una reformulació.

Concretament, nosaltres volem proposar una nova definició que no inclogui l’adjectiu “mediterrani”, perquè pensem que l’atribució d’una mediterraneïtat a les característiques climàtiques d’Andorra obeeix a un criteri massa unilateral perquè entri a formar part d’una definició genèrica del clima andorrà de les valls del Valira.

Al llarg del nostre assaig hem pogut veure i hem volgut demostrar, amb dades estadístiques concretes, com en el clima d’Andorra les condicions mediterrànies no són les úniques que hom pot destacar, sinó que hi intervenen característiques pròpies del món temperat oceànic, que també hi tenen una rellevància important. De fet, amb una primera aproximació al tema, per la mateixa latitud on s’inscriu Andorra (42,5º nord), aquest petit país se situa en la zona on s’encavalquen els climes mediterranis i els climes temperats.

Però de cara a una redefinició genèrica del clima andorrà, el que més volem ressaltar és que el clima de la conca del Valira, per la posició que ocupa Andorra en el tram central-oriental del vessant sud pirenaic, on els fluxos aeris provinents de les fonts marítimes properes arriben força desgastats, no presenta evidentment característiques dominants atlàntiques, però tampoc, i això és important, mediterrànies, sinó que el tret més definitori consisteix en una certa continentalitat, que es manifesta en components com la sequedat atmosfèrica o la presència d’uns règims pluviomètrics en què els màxims de precipitació tenen lloc a la meitat càlida de l’any i els mínims a l’hivern. Aquests règims són contraposats als dels climes temperat oceànic i mediterrani pur (MARTÍN VIDE i ESTRADA, 1998).

A tall de resum, nosaltres proposem, com a alternativa a la definició del clima andorrà com a clima d’alta muntanya mediterrani, una definició que tingui en compte, juntament amb el component latitudinal, la importància més gran dels factors de sequedat ambiental i d’una certa continentalitat i que ens porti a parlar, més pròpiament, de clima d’alta muntanya de tendència continental de les latituds mitjanes, o simplement, de clima d’alta muntanya subcontinental de les latituds mitjanes. Fins i tot, en una catalogació més detallada i més tècnica, que aniria dirigida bàsicament als especialistes, podríem considerar un component addicional com la posició geogràfica d’Andorra a la façana occidental d’un continent, l’euroasiàtic. Això permetria d’encabir directament el paper, ja prou reiterat al llarg del nostre assaig, dels climes mediterrani i temperat oceànic i parlar de clima d’alta muntanya subcontinental de façana occidental de les latituds mitjanes.

I si profunditzem més encara, en una ponderació de la latitud exacta d’Andorra, a cavall, com ja hem dit, entre el clima mediterrani i el marítim de les costes occidentals, o fins i tot en considerar que el clima de les valls andorranes del Valira pugui tenir majoritàriament un component de submediterraneïtat, podríem parlar, molt encertadament, de clima d’alta muntanya submediterrani subcontinental. Podem entendre perfectament amb això, tot donant una resposta negativa a la qüestió que plantejàvem en el títol del present text, la diferència que volem establir entre submediterrani i mediterrani.

Complementàriament, si tenim en compte la importància que molt freqüentment adquireix la vegetació com a indicadora fidel de les característiques climàtiques d’una àrea determinada, podrem refermar la idea de submediterraneïtat dominant del clima andorrà a partir del fet d’adscriure les valls del Valira al domini biogeogràfic amb el qual s’identifiquen d’una manera més clara.

Aquest domini biogeogràfic que més caracteritza Andorra és el que correspon precisament a la província submediterrània. La província submediterrània, representada principalment pel bosc caducifoli o aciculifoli de transició, s’engloba dins l’anomenada regió medioeuropea o eurosiberiana, del reialme holàrtic, una regió diferenciada de la regió mediterrània en la sistemàtica de classificació dels territoris biogeogràfics.

És cert que la província submediterrània està en contacte, pel seu límit sud, amb la província boreomediterrània; però aquesta província boreomediterrània, representada principalment per l’alzinar marítim i el carrascar, ja no s’inclou dins la regió biogeogràfica medioeuropea o eurosiberiana sinó dins la mediterrània.

En conseqüència, des d’un punt de vista biofísic –i aquí integrem els aspectes biogeogràfics amb els climàtics– queda clara també la distinció que volem establir per al clima andorrà en separar-lo d’una definició que el qualifiqui genèricament de mediterrani.

Bibliografia

DE BOLÒS, Maria del Tura (1996). La vegetació d’Andorra. Monogràfics de Geografia, núm. 2. Govern d’Andorra: Ministeri d’Educació, Joventut i Esports.

ESTRADA, J. (2005). “Variabilitat pluviomètrica al Pirineu andorrà”. A: Horitzó, núm. 7. Institut d’Estudis Andorrans - CRECIT.

ESTRADA, J. “Valors meteorològics andorrans” i “Valors de precipitació dels Pirineus de l’Arieja corresponents al vessant atlàntic i d’Andorra”. A: www.pirineuandorra.net. En línia; consulta el 15 de desembre del 2011.

GOVERN D’ANDORRA. www.meteo.ad ; secció de Climatologia: valors termomètrics diaris.

MARTÍN VIDE, J. (1996). “Decálogo de la pluviometría española”. A: Clima y agua: la gestión de un recurso climático. Marzol, M.V. – Dorta, P. – Valladares, P. (eds.). La Laguna.

MARTÍN VIDE, J. (2002). El temps i el clima. Monografies de Medi Ambient. Rubes Editorial i Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

MARTÍN VIDE, J. (2011). “Estructura temporal fina y patrones espaciales de la precipitación en la España peninsular”. A: Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, vol. LXV, núm. 3. Barcelona: Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.

MARTÍN VIDE, J. i ESTRADA, J. (1998). “Una nueva propuesta metodológica de regímenes pluviométricos estacionales para la Península Ibérica”. A: Nimbus, núm. 1-2, pàg. 85-92. Universitat d’Almeria.

MARTÍN VIDE, J. i OLCINA, J. (2001). Climas y tiempos de España. Madrid: Alianza Editorial.

RASO, J.M. (1999). El clima d’Andorra. Monogràfics de Geografia, núm. 5. Govern d’Andorra: Ministeri d’Educació, Joventut i Esports