Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

Alguns autors han definit una massa d’aire com un gran cos d’aire, de base molt extensa i relativament poca altura, que abasta milers de quilòmetres i que, per haver romàs durant molt de temps en una regió font, ha adquirit unes característiques higrotèrmiques particulars que varien d’una manera molt lenta en un pla horitzontal (Martín-Vide, 1984).

Altres autors aporten una definició de massa d’aire que considera el moviment de l’aire. Concretament, defineixen una massa d’aire en funció no tan sols de les condicions de temperatura i d’humitat de la regió font o d’origen, sinó en funció de les modificacions que experimenta aquesta massa d’aire en desplaçar-se cap a d’altres zones (King, 1984).

Sigui com sigui, les masses d’aire adquireixen les seves propietats higrotèrmiques fonamentals a les regions on l’aire s’estanca o circula lentament i pot contagiar-se de les característiques de la superfície en la qual reposa; és a dir, a les àrees anticiclòniques.

La península Ibèrica, i per tant el Principat d’Andorra, són afectats, almenys durant una part de l’any, per un anar i venir freqüent de masses d’aire de diferent signe, com correspon a un territori localitzat a la zona temperada planetària, una zona on la variabilitat del temps atmosfèric és la tònica dominant. D’altra banda, la particular distribució de terres i de mars al voltant de la porció sud-occidental del continent europeu i al voltant d’Europa en general determina l’alternança de masses d’aire seques i humides, segons la seva procedència continental o marítima, respectivament, i fresques, fins i tot fredes, i càlides, segons l’època de l’any.

Podem considerar vuit grans masses d’aire que afecten la península Ibèrica: l’aire tropical marítim, l’aire tropical continental, l’aire polar marítim, l’aire polar marítim de retorn, l’aire polar continental, l’aire àrtic marítim, l’aire àrtic continental i l’aire mediterrani. A continuació passarem a explicar breument com incideix cadascuna d’aquestes entitats atmosfèriques damunt la península Ibèrica.

La massa d’aire tropical marítim és càlida, però estable, a causa del moviment de subsidència que es produeix en el sector oriental de l’anticicló de les Açores. És la que d’una manera més assídua visita la península Ibèrica. L’anticicló de les Açores constitueix la seva font d’origen.

La massa tropical continental es formalitza al nord d’Àfrica, damunt la cèl·lula d’altes pressions subtropicals del continent. Aquesta massa d’aire nord-africana, que sempre és càlida i seca, és la responsable de les grans onades de calor quan a l’estiu progressa cap a nosaltres.

La massa d’aire polar marítim s’origina a l’Atlàntic nord, entre les costes de l’Europa occidental i l’Amèrica del Nord, aproximadament entre els paral·lels 60 i 70º de latitud nord. En el seu origen, aquesta massa d’aire, a més a més d’humida, és fresca, o relativament freda, però pot reescalfar-se en descendir de latitud i convertir-se en inestable.

L’aire polar marítim de retorn representa, de fet, la mateixa massa polar marítima que ha efectuat un recorregut per un mar relativament càlid. L’aire polar marítim, a partir de les àrees marítimes de l’oest i del sud de Groenlàndia es dirigeix cap al sud descrivint una àmplia ferradura per acabar convergint a la latitud del cap de San Vicente o del golf de Cadis. S’endinsa generalment per la conca mediterrània a través de l’estret de Gibraltar i el canal d’Alboran. La massa polar marítima de retorn és molt inestable, ja que va acompanyada d’una injecció d’aire fred en altura que es conjumina amb un reescalfament per la base i un elevat contingut en vapor d’aigua.

L’aire polar continental és el resultat d’un llarg estancament sobre l’interior del continent europeu, fins i tot l’oest de Sibèria. Visita preferentment la península Ibèrica en època hivernal, quan es mostra fred, sec i estable.

L’aire àrtic marítim que afecta la península Ibèrica es formalitza a la conca subàrtica, entre Groenlàndia i l’arxipèlag de Spitzbergen, coberta de gel gairebé tot l’any. Segueix per regla general una trajectòria nord-sud fins a arribar a la nostra àrea geogràfica. No és una massa d’aire freqüent. Ocasiona un temps fred que a l’hivern pot anar acompanyat de ruixats i xàfecs de neu.

L’aire àrtic continental prové directament del nord de Rússia, i algunes vegades del nord-oest de Sibèria, coberta de gel i de neu gran part de l’any. És una massa d’aire molt ocasional. Les grans onades de fred que podem patir són ocasionades per aquesta massa àrtica continental quan ens visita a l’hivern.

Pel que fa a la massa d’aire mediterrània, cal assenyalar, com a reflexió prèvia, que molts autors han qüestionat la seva existència, mentre que d’altres accepten l’entitat pròpia d’aquesta massa d’aire. En realitat, la mar Mediterrània no es comporta com una regió generadora de masses d’aire; al contrari, per les seves particulars condicions higrotèrmiques, modifica i individualitza els cossos d’aire que han arribat d’altres zones i s’hi han estancat el temps suficient per adquirir uns trets propis (Capel Molina, 1981). Això és especialment clar en època estival, quan sota unes condicions sinòptiques predominants d’estancament de l’aire i manca d’adveccions importants (situació de pantà baromètric), la massa d’aire tropical que ocupa la conca mediterrània s’humiteja per la base i adquireix unes característiques bastant particulars. Les terres banyades per la Mediterrània experimenten aleshores un temps càlid i molt humit.

Bibliografia

CAPEL MOLINA, J. J. (1981). Los climas de España. Col·lecció “Ciencias geográficas”, núm. 8. Vilassar de Mar (Barcelona): Oikos-tau.

KING, Cuchlaine A. M. (1984). Geografía física. Col·lecció “Elementos de Geografía”, núm. 10. Vilassar de Mar (Barcelona): Oikos-tau.

MARTÍN VIDE, J. (1984). Interpretación de los mapas del tiempo. Col·lecció “Amplia”, núm. 2. Barcelona: Ketres editora.