Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

La degradació i fins i tot destrucció de les selves intertropicals pot tenir efectes sobre el clima a escala planetària. Encara que les selves pluvials dels tròpics representen tan sols un 7% de la superfície terrestre, el seu paper com a regulador de la màquina climàtica del planeta és decisiu. En conseqüència, podem creure que en el canvi climàtic actual hi té un paper més o menys rellevant el conjunt de processos que, promoguts per l’ésser humà, condueixen a una alteració d’aquestes forests pluvials intertropicals.

Per entendre com les alteracions de les selves dels tròpics poden agreujar el canvi climàtic hem de tenir en compte les característiques intrínseques del clima regional que presideix aquests boscos. Aquestes condicions climàtiques que defineixen la pluviïsilva tropical venen donades per unes temperatures altes i relativament constants, i per unes pluges abundants distribuïdes d’una manera força regular al llarg de l’any, sense que hi hagi un període que pugui considerar-se d’eixut. També per una humitat atmosfèrica elevada, variable al llarg del dia i amb l’alçada del bosc, però rarament per sota del 80%, excepte als cimalls dels arbres, el cobricel del bosc, o per damunt d’aquest i a les clarianes més extenses.

A les vores de l’equador, en l’anomenada zona de convergència intertropical, convergeixen els vents alisis de cada hemisferi (uns vents que són del nord-est virant a l’est a l’hemisferi nord i del sud-est virant també a l’est a l’hemisferi sud), provinents dels cinturons subtropicals d’altes pressions, que s’estenen al voltant dels 30 a 35º N i S de latitud. Els alisis, en trobar-se en aquesta zona equatorial, aixequen l’aire càlid i carregat d’humitat procedent de la intensa evaporació dels mars, rius, llacs i boscos. Les masses d’aire càlid i humit són, per essència, inestables, i per això aquests ascensos ocasionen, en condensar-se el vapor d’aigua de l’aire, fortes pluges en forma de tempestes intenses. Aquestes tempestes poden arribar a tenir una intensitat de la precipitació de fins a 100 mil·límetres per hora com a valors màxims (Folch i Camarasa, 1994).

La zona de convergència intertropical no és estable, sinó que experimenta una migració estacional en latitud, seguint el moviment aparent del Sol. Així, mentre es manté a l’hemisferi austral durant l’hivern boreal, de desembre a març, se situa a l’hemisferi boreal durant l’hivern austral, de juny a setembre.

En el marge de la convergència, pel costat de l’alisi més potent, el de l’hemisferi sotmès a l’estació freda, es forma l’anomenat front intertropical, que empeny d’est a oest formidables tempestes que porten precipitacions a les façanes orientals dels continents (nord-est d’Austràlia, mata atlàntica brasilera, Madagascar) o als vessants marítims d’algunes serralades més interiors, com ocorre als aiguavessos meridionals de l’Himàlaia i d’algunes serralades del sud de la Xina, a la costa colombiana del Pacífic o al mont Camerun.

Generalment, a causa de l’elevada capacitat higromètrica d’un aire tropical que es troba proper a la saturació del vapor d’aigua, el màxim de la precipitació (òptim pluviomètric) sol situar-se en aquest casos a unes altituds força baixes.

Una de les notes més importants de les selves pluvials intertropicals és la funció clau que hi té l’evapotranspiració per donar lloc a les característiques pluges tant intenses de tipus convectiu, en part alimentades per la gran quantitat de vapor d’aigua que en prové. Certament, la pluviositat fa possible l’existència de selves, a la vegada que la mateixa selva alimenta, a través d’una evapotranspiració enorme, les pluges. A les conques de l’Amazones i del Congo, el vapor d’aigua procedent de l’evapotranspiració permet que es generin masses nebuloses de 100 a 1.000 km de diàmetre i de fins a 14 km d’altura per damunt de les extensions de selva tropical (Folch i Camarasa, 1994). Fins i tot, alguns cumulonimbus hi ultrapassen aquesta altura dels 14 km.

Pel que fa a la distribució de les precipitacions, a les selves intertropicals els valors mitjans anuals se situen generalment entre els 2.000 i 4.000 mm (per fer-nos una idea de la magnitud d’aquests valors, la precipitació mitjana anual d’Andorra la Vella és de 800 mm). I hi ha casos en què la pluviometria resulta encara més elevada. A Débundscha, per exemple, al Camerun, al peu de la muntanya que dona nom a aquest estat africà, s’enregistren més de 10.000 mm en un any, com a mitjana. A López de Micay, al Pacífic colombià, en un indret emplaçat a una altitud escassa, aquesta mitjana supera també els 10.000 mm, i tal vegada, fins i tot, els 12.000 mm, de manera que aquesta estació de López de Micay constitueix un dels llocs més plujosos del món.

Encara que els models climàtics preveuen un increment lleuger de les precipitacions a la franja equatorial en els propers decennis, també és cert que aquesta projecció està feta per a tota la franja, sense gran detall, i, a més, no pren en consideració la futura desforestació de la zona.

És una hipòtesi plausible el fet que les precipitacions puguin incrementar-se a la zona de convergència intertropical a causa de la possible progressió cap a latituds més altes del cinturó d’anticiclons subtropicals o tropicals. Això farà que els alisis tinguin una amplitud més gran de recorregut, que puguin, per tant, intensificar-se i arribar d’aquesta manera més actius a la zona equatorial.

Com a contrapartida, la possible progressió latitudinal de les altes pressions subtropicals podrà comportar que la zona climàtica immediatament en contacte –per la façana occidental dels continents– amb el clima desèrtic, la zona mediterrània, evolucioni cap a unes condicions de més aridesa. S’hi accentuaran, per tant, les sequeres, com, per exemple, podrà succeir a la península Ibèrica, un àmbit geogràfic on els períodes de dèficit pluviomètric acusat són ja per definició un component habitual del seu temps i del seu clima. I com que ens trobem en un escenari climàtic venidor caracteritzat per l’aleatorietat, les alteracions en la circulació atmosfèrica sobre l’Atlàntic a les latituds mitjanes de l’hemisferi nord podrien ocasionar un bloqueig o interrupció del corrent oceànic càlid del golf de Mèxic, susceptible de conduir a un intens refredament prematur del clima de l’Europa occidental, de conseqüències imprevisibles.

Altres recerques han portat a postular que les precipitacions no s’incrementaran a la regió de l’equador. En concret, un model proposat per la Dra. Rei Chemke, del Departament de Ciències Planetàries i de la Terra de l’Institut de Ciències Weizmann, i per la Dra. Janni Yuval, de l’Institut de Tecnologia de Massachussetts, en el qual es pretén de tenir una mesura de la intensitat del flux d’aire a la cèl·lula de Hadley de l’hemisferi nord basada en la pressió de l’aire al nivell del mar, arriba a la conclusió que es mitigaran probablement els contrastos de la precipitació a les latituds baixes.

Una de les funcions primordials de la circulació general atmosfèrica és transportar l’excés de calor de l’equador als pols. Bàsicament, aquest transport es fa a partir de tres grans cèl·lules o cel·les en cada hemisferi. Una d’aquestes cel·les és la cèl·lula de Hadley, que es veu modificada i alterada en l’actualitat per l’activitat humana.

Als tròpics, per sobre de les selves pluvials i dels oceans equatorials, la forta radiació solar impulsa un corrent d’aire càlid i humit cap a dalt. Un cop assolit el límit superior de la troposfera, aquest corrent es desplaça, en ambdós hemisferis, en direcció als pols, fins a la latitud aproximada dels 30 a 35º N i S, on descendeix per subsidència i d’aquesta manera dona lloc als grans deserts planetaris subtropicals o tropicals. A partir d’aquest cinturó d’anticiclons subtropicals o tropicals, el corrent, conegut com a cèl·lula de Hadley, retorna a l’equador, on l’aire s’escalfa i torna a pujar, de manera que emprèn de nou el seu viatge circular.

Les dues cèl·lules de Hadley fan circular la major part de la calor i de la humitat a través de les latituds baixes, la qual cosa repercuteix en la distribució global de les regions climàtiques.

Chemke i Yuval assenyalen un debilitament de la cèl·lula de Hadley del nord que actuarà en el sentit de moderar tant l’augment de la pluja a les regions equatorials com la reducció a les regions subtropicals de l’hemisferi boreal. Tanmateix, això no serà prou important per aconseguir que es mitigui l’aridesa dominant de la franja climàtica subtropical.

Però l’escenari més realista que es dibuixa per a la franja climàtica que correspon a l’equador i a les seves proximitats és el d’una minva molt probable dels totals pluviomètrics, així com el d’un increment de la variabilitat de les pluges, i tot això a conseqüència del procés creixent de desforestació, en especial a les futures àrees desboscades.

A més, tenint en compte que els arbres i les masses forestals en general actuen d’embornals del diòxid de carboni, la desforestació massiva de les regions equatorials comportarà més dificultats per reduir en l’aire la proporció de gasos amb efecte d’hivernacle.

Tot això ens porta a repetir el que es ve dient sempre a fi de no menar el sistema climàtic terrestre a una situació insostenible per al medi ambient i la humanitat: que cal preservar les pluviïsilves tropicals, com també esdevé una acció urgent la de frenar la fosa del gel de l’Àrtic.