Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

1 Consideracions generals entorn del concepte d’inundació

Una inundació, des del punt de vista geogràfic, es defineix com el negament d’un sector de la superfície terrestre per l’aigua. Tot i que les inundacions més habituals són les causades per pluges fortes, són molts els factors que poden determinar el negament d’una zona per l’aigua. Martín-Vide (1985) ha establert la classificació següent de les inundacions, d’acord amb la causa o les causes de partida que les provoquen:

a) Inundacions per causes naturals
      a1) meteorològiques
           · fluvials o riuades
                - per la fosa de les neus
                - per tempestes estiuenques
                - per tempestes tardorals
          · lacustres
          · marines
          · locals
     a2) no meteorològiques: sísmiques, corriments de terra, etc.
b) Inundacions per causes no naturals
          · grans: trencament de preses, etc.
          · petites: trencament de canonades, clavegueres, etc.
c) Inundacions per causes mixtes
          · trencament d’obres hidràuliques per raons meteorològiques
          · trencament d’obres hidràuliques per raons no meteorològiques

Centrant-nos en l’aspecte meteorològic, assenyalarem, d’entrada, que les inundacions provocades per corrents d’aigua i riuades tenen al Pirineu andorrà tres causes fonamentals:

· Durant la primavera, i acompanyada freqüentment de pluges més o menys importants i/o d’un increment sobtat de les temperatures, la fosa d’un volum molt important de neu en anys amb fortes nevades i gruixos molt destacats de l’element blanc.

· Les tempestes estivals violentes i de caràcter torrencial, tot i la seva durada més o menys breu.

· Els temporals copiosos de les èpoques equinoccials, sobretot de la tardor, que poden perllongar-se durant uns dies amb pluges abundants o molt abundants.

2 Episodis extraordinaris d’inundacions

Els dos episodis d’inundacions més importants que han tingut lloc a Andorra des que es disposa de registres pluviomètrics són el de l’octubre de 1937 i el del novembre de 1982. De tots dos en parlarem aquí àmpliament, en primer terme. Després farem al·lusió a d’altres aiguats i inundacions que han afectat igualment, amb més o menys importància, les terres andorranes i que haurien de servir també d’exemple o element de reflexió per preveure i prevenir riuades catastròfiques d’una magnitud semblant que poguessin presentar-se en el futur a Andorra.

2.1 Octubre de 1937

L’octubre de 1937, el Pirineu central patí uns forts aiguats, que es perllongaren durant quatre dies, del 25 al 28 del mes. A Catalunya, els rius Noguera Ribagorçana, Flamisell, Noguera Pallaresa, Segre i Garona experimentaren una revinguda excepcional. En tres dies, es recolliren a l’estany Gento 430 mil·límetres de precipitació. Alguns dels cabals instantanis en el moment de la punta, com els que detallem a continuació, posen en relleu la magnitud de la crescuda:

· 730 metres cúbics per segon el dia 26 assolits pel Flamisell a la Pobla de Segur.

· 980 metres cúbics per segon la Noguera Pallaresa, a la Pobla de Segur, el dia 27.

· 1.050 metres cúbics per segon el Segre, a Ponts, el dia 28.

· 3.550 metres cúbics per segon el Segre, a Lleida, el dia 29.

Al Pirineu andorrà, tot i que menys intenses, les pluges foren també importants. Entre els dies 25 i 28 es totalitzaren a Ransol 185 mm, a la central de FHASA 208 mm i a Engolasters 214 mm, amb uns màxims diaris, el dia 26, de 69 i 71 mm a la central i a Engolasters, respectivament. Els Valires experimentaren una forta crescuda, fins a sortir de mare en alguns punts. A la vila d’Encamp, on es recorda com el pitjor aiguat de la seva història, les aigües desbordades ocasionaren nombrosos danys, com la pèrdua d’animals i la destrucció d’edificis o la desaparició de l’arxiu de la casa comuna.

2.1.1 Les causes de l’aiguat: una aproximació sinòptica a l’episodi gràcies a les aportacions de la tradició meteorològica catalana

En el difícil context de la Guerra Civil espanyola, hem de tenir un reconeixement per la meteorologia catalana de llavors, que va realitzar unes recerques molt interessants i acurades, molt meritòries per als mitjans que es tenien a l’època, sobre els mecanismes que propiciaren la formació de pluges fortes al Pirineu central català l’any 1937 entre el 25 i el 28 d’octubre. En concret, Eduard Fontserè i Ferran Galceran són els pares d’un estudi que porta per títol Les inundacions d’octubre del 1937 a l’Alt Pireneu, aparegut el 1938. A partir de les cartes sinòptiques de l’època, aquests dos autors assenyalen que el dia 26 d’octubre a les 7 hores la situació isobàrica comportava dos mínims baromètrics, un a Escòcia, amb 982 hPa, i un altre a la part nord de Portugal, amb 984 hPa. A tot l’occident europeu, des d’Algèria fins a la mar del Nord, s’establia un corrent lineal del S i SSE, càlid, i que determinava, amb algunes inflexions, un sistema d’isòbares rectilínies.

El corrent càlid, carregat d’humitat pel seu pas a través de la Mediterrània, es trobava com encaixonat entre la massa freda que tenia a ponent i la serralada pirinenca que li barrava el pas pel nord. El front fred, que ocupava aproximadament la vall de la Noguera Ribagorçana, anava acompanyat d’una línia de torbonades, amb pluges normals o més aviat escasses, mentre que a l’Alt Pirineu, l’aire, forçat a ascendir cap als cims, es desprenia de la seva humitat en forma de xàfecs copiosos a la banda de sobrevent, és a dir, al vessant meridional, mentre que, al vessant septentrional o de sotavent, descendia amb precipitacions migrades i escalfat per l’efecte föhn.

2.2 Novembre de 1982

Més greus foren a Andorra els aiguats de quaranta-cinc anys més tard, ocorreguts concretament al mes de novembre. Més greus pel grau més accentuat d’exposició de l’ésser humà als riscos derivats de les crescudes del riu. Aquí és obvi que el creixement econòmic modern del Principat i la consegüent ocupació antròpica tan acusada dels sectors de fons de vall propers als cursos fluvials accentuaren la vulnerabilitat del col·lectiu humà a les riuades.

2.2.1 Les causes d’una precipitació líquida tan copiosa

Els aiguats dels dies 6, 7 i 8 de novembre de 1982 han estat àmpliament documentats i estudiats, no solament a Andorra, on es disposa d’una bibliografia força abundant sobre l’episodi i els seus efectes, sinó també en altres zones del Pirineu que es veieren també molt afectades.

Gràcies als avenços de la meteorologia a les darreres dècades, tenim avui dia un coneixement precís dels mecanismes responsables dels aiguats de 1982. La possibilitat d’efectuar sondejos verticals de l’atmosfera i la disponibilitat d’imatges captades per satèl·lit que permeten de copsar la potència i la trajectòria de les pertorbacions han permès, junt amb els treballs de modelització mesoescalar de l’episodi (Esteban i Trapero, 2013), d’identificar en gran manera els factors, tant sinòptics com mesoescalars, que propiciaren l’esdeveniment de pluges fortes al Pirineu.

La figura 1A (cliqueu aquí per veure la imatge) i la figura 1B (cliqueu aquí per veure la imatge) mostren el mapa de superfície i el de la topografia de 500 mil·libars o 500 hectopascals (mapa d’altura) del dia 7 de novembre de 1982, respectivament. En aquestes representacions cartogràfiques es palesen les condicions sinòptiques regionals que es donaven aquella jornada.

A les 12 hora solar d’aquest dia, en superfície hi havia una depressió molt profunda al nord-oest de la península Ibèrica, amb pressions en el seu centre molt baixes, de 964 mb (o hPa). La depressió canalitzava pel seu flanc oriental un corrent molt intens de component sud d’aire càlid i molt humit atlàntic, que fou encastat contra la serralada pirinenca, la qual actuà de trampolí davant dels fluxos de procedència meridional i en provocà l’agreujament dinàmic. A més, la presència d’un anticicló potent, molt ben establert, a l’Europa oriental, feia persistir durant moltes hores seguides el flux molt humit i inestable de component sud sobre la nostra serralada (CENMA, 2014).

En el mapa d’altura, s’observa la presència d’un nucli d’aire fred que es troba en fase amb la depressió formada en superfície, de manera que genera un profund cicló. En conseqüència, es produïa un marcat flux ciclònic de component sud, present tant a nivells baixos com alts i que advectà sobre els Pirineus una massa d’aire càlida i humida d’origen tropical marítim que hi havia confinada entre dues masses d’aire fred, la que s’estenia des de Groenlàndia fins a les costes de Portugal i l’associada a l’anticicló de l’Europa oriental que rodejava els Alps per l’extrem sud dels Alps Marítims. L’episodi de precipitacions va iniciar-se el dia 6 amb dues fases ben diferenciades: la primera, amb el pas del front càlid menys actiu, i la segona, a partir del dia 7 al matí, associada a l’avanç del front fred d’origen polar, amb la pluja prefrontal i el posterior pas del front (Esteban i Trapero, 2013).

Pel que fa als mecanismes mesoescalars, hem d’assenyalar que el flux d’aire excepcionalment humit de procedència atlàntica sobre els Pirineus fou canalitzat per l’estret de Gibraltar a causa de la presència de la serralada de l’Atles. Per altra part, a nivells alts, sobre els Pirineus, no es detectava la presència de cap anomalia que permetés el desencadenament o reforç de l’activitat convectiva. A nivells baixos tampoc no es detectava cap zona de convergència que es mantingués estacionària durant tot l’episodi. D’altra banda, sí que s’ha identificat la convergència formada pel pas del front càlid durant la primera part de l’episodi i que va afectar més intensament la zona del Llenguadoc-Rosselló, a França. El mecanisme que va permetre l’ascens d’aquesta massa d’aire cal cercar-lo en la presència d’un jet a nivells baixos. A partir del dia 6 al migdia, els vents es van reforçar de manera que es van mantenir gairebé tot l’episodi superiors als 10 m/s, i durant més de 15 hores, superiors als 15 m/s. D’una banda, la seva intensitat va garantir una bona advecció de la humitat, i, de l’altra, l’altitud a què es trobava el jet presentava un màxim al voltant dels 1.500 m, de manera que fou als Pirineus on el reforçament orogràfic resultà suficient per permetre la inestabilització absoluta de la massa d’aire i la intensificació de les precipitacions (Esteban i Trapero, 2013).

Cal explicar també que el flux incidia sovint sobre els Pirineus amb una trajectòria de sud-est a nord-oest, per la qual cosa els relleus que es disposen perpendicularment a aquest recorregut foren, en molts casos, els que enregistraren les pluges més abundoses i intenses. Així, i encara que no es disposa de registres pluviomètrics, foren presumiblement les muntanyes que tanquen la conca del Valira per l’oest, com les valls d’Os o d’Arinsal, les que degueren assolir les pluges rècord de l’episodi al territori valirenc.

2.2.2 Les quantitats de precipitació recollides

Les precipitacions registrades els dies 6, 7 i 8 de novembre de 1982 foren extraordinàriament copioses al Pirineu oriental i al Pirineu central. A les terres del Valira, la pluja caigué de forma ininterrompuda durant gairebé 48 hores, i es totalitzaren valors de precipitació també elevats. A la central de FHASA es recolliren, en el decurs dels tres dies, 178 mm, a Engolasters 182 mm i a Ransol 203 mm. Tots aquests valors corresponen a punts de la conca del Valira d’Orient. El dia 7 es va assolir un valor punta de precipitació de 135 mm a Engolasters, de 140 mm a la central hidroelèctrica i de 151 mm a Ransol. Es tracta de les quantitats més altes de precipitació diària als tres punts des que s’hi efectuen observacions pluviomètriques.

Ateses, però, les repercussions geomorfològiques derivades de l’aiguat, com les incisions profundes en el terreny provocades pel fort escorriment superficial d’aigua i el gran volum de materials traginats per algun torrent, és molt probable que en indrets localitzats de les valls del Valira les pluges assolissin quantitats superiors, amb escreix, als poc més de 200 mm registrats en punts com Ransol.

Al sector, també andorrà, del Pas de la Casa (capçalera de l’Arieja), emplaçat al flanc nord pirenaic però envoltat de relleus que agreugen la inestabilitat associada a fluxos humits del sud-est, les precipitacions totalitzades entre els dies 6 i 8 degueren ultrapassar, molt probablement, les quantitats de bona part de la conca del Valira. Els valors mesurats a l’estació de l’Ospitalet (L’Hospitalet-près-l’Andorre), situada a 1.425 m d’altitud i en el tram mitjà-alt de la vall de l’Arieja, molt a prop de la capçalera de la conca, semblarien confirmar la nostra suposició. A l’Ospitalet, el pluviòmetre recollí, en el transcurs de l’episodi, 344 mm, amb una punta de 240 mm el dia 7, un fet que provocà la revinguda del riu Arieja.

Fora d’Andorra, en altres zones del Pirineu, les pluges encara resultaren més intenses i copioses. A l’estació de la Molina, al Pirineu gironí, es recollí en 48 hores una quantitat de 556 mm de pluja. Cabdella i la Pobla de Lillet registraren durant les mateixes 48 hores més de 300 mm. El rècord l’assolí, però, Pi, al Conflent, amb 610 mm entre els dies 6 i 8. Destaquen també els valors pluviomètrics de localitats com Vallcebollera i Oceja (Alta Cerdanya), on es recolliren en 24 hores fins a 408 mm.

El riu Segre, al seu pas per Organyà, va patir un augment de nivell de 13,7 metres, que va provocar un augment sobtat del pantà d’Oliana de 10,9 metres, i això fou causa, a la vegada, que es produís un sisme d’intensitat II-III en l’escala de Mercalli modificada (Llasat, 1991).

La figura 2 (cliqueu aquí per veure-la) és un mapa de les pluges recollides entre els dies 6 i 8. L’orientació i l’altitud de les alineacions muntanyoses constituïren un factor clau en la distribució dels màxims pluviomètrics.

2.2.3 Algunes dades hidrològiques referents a l’aiguat

La necessitat de conèixer exhaustivament el comportament dels corrents fluvials del sistema del Valira durant la crescuda del novembre de 1982 a l’efecte de poder realitzar una gestió i planificació acurades del territori que permetés d’evitar futurs desastres provocats per aigües desbocades va portar l’Institut d’Estudis Andorrans de Perpinyà, en col·laboració amb el Centre de Geografia Física Henri Elhaï i la Universitat París X, a elaborar uns mapes de les alçades de l’aigua dels rius assolides en aquell episodi.

La taula 1 recull algunes de les alçades més importants assolides per l’aigua indicades en aquests mapes. Nota: les alçades de l’aigua corresponen a mesures realitzades a partir del nivell de la superfície de l’aigua del setembre de 1986.

Taula 1. Alçades assolides per l’aigua en diferents punts fluvials del país durant l’aiguat del novembre de 1982.

2.2.4 Els efectes dels aiguats a Andorra

A les generacions d’andorrans que van viure i patir els aiguats del novembre de 1982, sens dubte els quedarà gravada a la memòria la imatge tan impactant del riu d’aigua circulant per un tram de l’avinguda Meritxell d’Andorra la Vella, amb els vehicles enmig. Aquesta és la imatge que més es va repetir en els mitjans de comunicació del país poc després de la catàstrofe.

La inundació de l’avinguda Meritxell va anar acompanyada, però, de molts altres incidents en diferents sectors del territori, com esllavissades, esfondrament de carreteres i talls en les vies de comunicació, negament d’immobles, o la inundació de bona part del pla d’Andorra la Vella i Santa Coloma. A més, queda com a record més tràgic els dotze desapareguts i les set víctimes mortals (encara no es té una xifra exacta d’aquests balanços), a conseqüència de la riuada. Per al conjunt dels territoris afectats pels aiguats, les estimacions parlen de fins a quaranta-quatre víctimes mortals.

Dos dels llocs on la riuada va ocasionar més malvestats foren les valls d’Os i d’Arinsal. A la ribera d’Os, el riu va experimentar una revinguda fortíssima, va provocar destrosses a la carretera de la vall i va deixar el sector incomunicat. A la confluència del riu d’Os amb el Valira, a Aixovall, la situació fou caòtica.

Totes les imatges i tots els comentaris vessats sobre els aiguats han de servir perquè la gent d’Andorra prengui consciència de la necessitat que uns fets com els del novembre de 1982 no es tornin a produir en el futur.

2.3 Algunes grans inundacions que han afectat el Pirineu andorrà abans de 1937: recull històric

L’historiador Joan Lluís Ayala, gràcies al seu treball de buidatge d’informacions documentals de caràcter històric, ha posat a la nostra coneixença nombroses notícies d’aiguats que han afectat el territori andorrà abans de 1937.

En el decurs del treball, la referència més antiga detectada sobre aiguats al nostre país data del 27 d’octubre de 1586 i correspon a una acta del Consell de Comú de la capital que mana reparar “el camí della creu de Andorra fins hont estave lo pont ans dell aiguat del pnt. any”.

Més endavant, al 1617, tenim l’anomenat any del diluvi, en què va ploure a bots i barrals l’1 de novembre, i dos dies després encara no havia parat gens. Testimonis de l’època de la Seu d’Urgell asseguren que mai no s’havia vist fins aleshores una crescuda tan violenta del riu Segre, que es va endur palanques, molins, prats, vinyes, horts i parets.

Ja al segle XVIII, l’agost de 1750 una revinguda s’endugué el pont de Fontaneda, a Sant Julià.

Dins l’episodi d’anomalia climàtica a la península Ibèrica que correspon a l’anomalia de Maldà (1760-1800), ocorregueren els aiguats del setembre de 1772, probablement, segons Ayala, i també segons el climatòleg històric Mariano Barriendos, els pitjors aiguats que ha patit Andorra en època històrica. Els documents assenyalen que va ploure sense treva durant cinc dies seguits. Les avingudes d’aigua del setembre de 1772 modificaren els cursos fluvials ordinaris i provocaren estralls gravíssims. Hom parla de la destrucció de propietats de particulars i de danys molt importants als comuns. Una carta del bisbe datada de 1785 encara demanava de reconstruir a Escaldes el pont de pedra (probablement el pont de la Tosca) i tres cases. A més, l’aiguat va anar precedit d’un episodi de sequera intensa; doble impacte, doncs, per la irregularitat pluviomètrica, que reflecteix les condicions excepcionals (desajust climàtic) que es visqueren durant aquesta oscil·lació de Maldà.

Altres aiguats que, d’una manera severa, han afectat globalment Andorra són els de 1726, 1743 i 1856. I entre els que han afectat sectors focalitzats del país, a banda del de 1750 ja esmentat, tenim els de 1597, 1756, 1847 i 1872 (Ayala, 2008-2009).

Finalment, farem menció dels aiguats de l’octubre de 1907, que si bé van afectar també les terres andorranes, perjudicaren especialment, pel que fa a l’Alt Pirineu, el Pallars Sobirà. El dia 22 d’octubre, la Noguera Pallaresa va atènyer un cabal de 1.250 m³/s.

3 Altres episodis d’inundacions que han afectat en època contemporània Andorra

A més dels aiguats ressenyats, el territori pirinenc andorrà ha estat escenari d’altres episodis d’inundacions de més o menys envergadura. En podem destacar, a la segona meitat del segle XX i el que portem de segle XXI, els següents:

· La inundació de bona part del pla d’Andorra la Vella la primavera de 1957.

· La inundació de tot un sector de l’avinguda d’Enclar (recta de Santa Coloma) el 9 de novembre de 1976, que ocasionà entrebancs importants en la circulació de vehicles.

· La inundació de finals de maig de 1979, quan Andorra va quedar aïllada d’Espanya. En aquest episodi de negament tingué un paper clau la forta acumulació de neu a les muntanyes després d’un hivern que havia nevat molt. Això feia que el Valira vehiculés molt cabal d’aigua procedent del desglaç i acabés desbordant amb pluges més o menys significatives a les darreries de maig.

· El desbordament del riu d’Os el 9 de novembre de 1984, un desbordament tan notori que va fer recordar per moments el que havia passat dos anys abans.

· Els aiguats del 10 d’octubre de 1987, amb Santa Coloma i Aixovall com a zones més afectades. A Escaldes-Engordany, durant aquest mateix episodi, es produí la crescuda i el desbordament del torrent de can Diumenge, a l’alçada del cementiri d’Engordany. El torrent de can Diumenge té, bàsicament, el caràcter d’una rambla mediterrània (baixa de la solana de la muntanya d’Engordany, un dels sectors més eixuts d’Andorra), pràcticament sempre roman sec, i només experimenta cabals d’aigua durant els episodis de pluges més fortes.

· El succés de la nit i matinada del 3 d’agost de 1996, quan un aiguat molt fort provocà el desbordament del riu dels Cortals, que inundà Encamp i va tallar la Carretera General 2 tota la nit. El material traginat per l’aigua del riu obstruí el pont que hi ha a l’altura de l’encreuament dels Cortals.

· La riuada que, l’1 d’agost del 2008, a conseqüència de fortes pluges, acabà amb el desbordament del riu Runer, obligà al tancament de la duana andorrana i a realitzar talls al terme de Sant Julià de Lòria.

· L’episodi torrencial del 20 de juliol del 2013, que destacà per la intensitat assolida per la precipitació a les estacions d’Aixàs i de la Margineda, i que causà negaments a Santa Coloma.

· La crescuda i el desbordament del riu d’Aixirivall (Sant Julià de Lòria) el 21 de juliol del 2015, a causa d’una fortíssima tempesta molt localitzada.

· La forta pluja de caràcter tempestuós i acompanyada de calamarsa del 28 d’agost del 2020, amb inundacions i desperfectes al centre d’Andorra la Vella i a Escaldes-Engordany. A l’avinguda Doctor Mitjavila (Andorra la Vella) el volum d’aigua acumulat superà el mig metre.

FONTS DE LES DADES I BIBLIOGRAFIA

ANDORRA 7 (1982). L’aiguat del 82, i tres precedents més: 1937, 1957 i 1979. Premsa, fotos, entrevistes, comunicats.

ARA ANDORRA. Inundacions i desperfectes al centre del país a causa de la forta tempesta. Edició del dissabte 29 d’agost del 2020.

AYALA, J. (2008-2009). Detecció i recuperació de riscos naturals a través de les fonts documentals andorranes des del segle XV. Beca Cebrià Baraut. Govern d’Andorra.

CENMA (2014). Els aiguats del 1982. A: Estat Natural, capítol 9. Crèdit Andorrà i Institut d’Estudis Andorrans.

DIARI D’ANDORRA. Edició del diumenge 4 d’agost de 1996.

EL PERIÒDIC D’ANDORRA. Benvinguts al país dels aiguats. Edició del dimecres 8 de juny del 2011.

EL PERIÒDIC D’ANDORRA. 1617: l’Any del Diluvi. Edició del diumenge 13 de novembre del 2011.

ESTEBAN, P. i TRAPERO, L. (2012). L’aiguat de 1982 a Andorra. A: XVIII Jornades de Meteorologia Eduard Fontserè. Barcelona: 24 novembre del 2012.

ESTEBAN, P. i TRAPERO, L. (2013). L’aiguat de 1982 a Andorra. A: Revista del CENMA, 7. Institut d’Estudis Andorrans.

ESTRADA, J. (2004). Característiques climatològiques de la precipitació al Pirineu andorrà. Monografies del CRECIT. Institut d’Estudis Andorrans.

FONTSERÈ, E. i GALCERAN, F. (1938). Les inundacions d’octubre del 1937 a l’Alt Pireneu. A: Memòries, vol. I, núm. 3. Servei Meteorològic de Catalunya.

GOVERN D’ANDORRA (2015). Una torrentada provoca un desbordament del riu d'Aixirivall. https://www.govern.ad/interior/item/6293-una-torrentada-provoca-un-desbordament-del-riu-d-aixirivall. En línia; consulta el 5 de gener del 2021.

LA VALIRA (2020). 38 anys dels aiguats de 1982 al Principat d’Andorra, l’Alt Urgell i Baixa Cerdanya.

LLASAT, M. C. (1991). Gota fría. Ciencias, 6. Barcelona: Boixareu Universitària.

MARTÍN VIDE, X. (1985). Pluges i inundacions a la Mediterrània. Ventall, 5. Barcelona: Ketres Editora.

MÉTÉO FRANCE. Valors de precipitació de l’observatori de L’Hospitalet-près-l’Andorre corresponents a l’episodi del 6 al 8 de novembre de 1982.

POBLE ANDORRÀ (premsa). Edició del dijous 11 de novembre de 1976.

ROCHETTE, V. Cartes des hauteurs d’eau de la crue de novembre de 1982 en Principauté d’Andorre. Institut d’Estudis Andorrans de Perpinyà, Centre de Geografia Física Henri Elhaï i Universitat París X.

SOLÉ SABARÍS, L. (1958). Les aigües. A: Geografia de Catalunya, volum I, capítol X. Barcelona: Aedos.

VIQUIPÈDIA, L’ENCICLOPÈDIA LLIURE. https://ca.wikipedia.org/wiki/Runer. En línia; consulta el 5 de gener del 2022.