Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

La tardor meteorològica i climàtica arriba tard o d’hora a Andorra, quan ja han quedat enrere els dies de sol implacable, de temperatures caniculars i de calitges. Quan l’estació tardorenca fa acte de presència, l’ambient esdevé més temperat, més tebi, amb el característic contrast tan acusat de clars i ombres que ofereix l’atmosfera al nostre país durant aquesta època de l’any. Les altes pressions subtropicals, que presideixen la dinàmica atmosfèrica de gran part de la península Ibèrica a l’estiu, deixen pas al retorn d’unes condicions en què prevalen els vents de l’oest de la zona temperada, de l’hemisferi boreal, amb llurs variacions.

En arribar la tardor, les masses d’aire subtropicals o tropicals són substituïdes habitualment per masses d’aire provinents de les regions temperada i subpolar atlàntiques. Per unes condicions aerològiques que, sobretot quan ens arriba pel nord-oest o pel nord l’anomenat aire polar marítim, confereixen a l’atmosfera el característic color blau turquesa o blau verdós de tonalitats pàl·lides, de manera que brinden unes panoràmiques de les més buscades entre els amants de la fotografia paisatgística i dels celatges.

Tot sembla com si l’estiu, esgotat per tanta energia desplegada, volgués demanar a la tardor que li donés repòs dins l’ambient tebi i plàcid que ara s’instal·la. El sol declina ara en la seva altura sobre l’horitzó i els dies s’escurcen, els passatges ombrívols guanyen terreny quan l’astre del dia es pon més aviat darrere de les muntanyes que tanquen les valls andorranes per l’occident. Sobre les muntanyes i els cims andorrans s’encimbellen durant moltes estones i hores seguides les típiques bardes de núvols pròpies del temps que marca la transició entre les dues estacions extremes, l’estiu i l’hivern.

Són els dies de la tardor andorrana uns dies molt confortables, molt agradables pel que fa a les sensacions que provoquen en el cos, perquè es tracta d’uns dies en els quals sol fer bon temps, amb un aire força sec, molt diferent de les feixugors que provoca la humitat ambiental elevada en d’altres zones, i amb unes nits i matinades fresques o lleugerament fredes que ofereixen un contrast marcat amb la relativa caloreta que pot experimentar-se molts cops durant les hores centrals del dia. Tot això té un efecte vigoritzant sobre el cos i l’ànim de les persones. La tardor acostuma a ser a casa nostra llarga i bona, i sovint es prolonga ben bé fins a la segona dècada de novembre. Tot el contrari de l’altra estació equinoccial, la primavera, que no solament a Andorra, sinó també en el conjunt de la serralada pirinenca, s’instal·la amb dificultat, de manera que el bon temps no arriba moltes vegades fins Sant Joan.

Molts dies de bonança, a la tardor andorrana. Però ull, aquells dies en què es decideix a ploure l’aigua pot caure d’una manera intensa i copiosa. De fet, els temporals més copiosos de pluja tenen lloc a Andorra durant la tardor, i poden prolongar-se durant uns dies amb unes quantitats d’aigua força o molt importants totalitzades al final de l’episodi. Aquests temporals van associats, preferentment, a fluxos molt humits i molt inestables de component sud. Pot tractar-se de corrents d’inestabilitat que arrenquen de depressions emplaçades entre l’arxipèlag de les Açores i la península Ibèrica o a l’àrea del golf de Cadis. Molts cops, les depressions de procedència atlàntica penetren a la conca mediterrània occidental a través de l’estret de Gibraltar per acabar situant-se enfront de la façana est de la península Ibèrica. D’aquesta manera, poden fer incidir sobre Catalunya i Andorra vents humits del sud-est. Les serralades Bètiques i l’Atles provoquen una canalització dels corrents aeris que creuen l’estret de Gibraltar i la seva consegüent acceleració de manera que l’efecte orogràfic de les precipitacions pot veure’s accentuat al Pirineu pel vent fort.

Des del punt de vista pluviomètric, els fluxos aeris que a Andorra provoquen més enrenou i més maldecaps, com inundacions, són els que presenten una direcció SSE, o sigui, entre xaloc (SE) i migjorn (S). Aquests fluxos poden advectar sobre el Pirineu aire càlid i molt humit mediterrani, especialment a la tardor, un element que, en combinació amb el relleu pirinenc, ben orientat en la seva cara sud, i altres possibles factors, agreuja la inestabilitat i les precipitacions.

Es poden produir, amb totes aquestes situacions sinòptiques esmentades, aiguats catastròfics. Tots recordem, en aquest sentit, els del novembre de 1982, en els quals la devastació assolí un grau mai no vist fins aleshores. Al mateix segle XX, se n’han produït d’altres de gran magnitud: els dels octubres de 1907 i 1937, aquest darrer considerat com el més virulent que ha patit la vila d’Encamp al llarg de la seva història.

Més enrere encara, tenim l’anomenat any del diluvi, el 1617, en què va ploure a bots i barrals una setmana entre el 30 d’octubre i el 6 de novembre en un ampli sector del vessant mediterrani de la península Ibèrica. Testimonis de l’època de la Seu d’Urgell asseguren que mai no s’havia vist fins aleshores una crescuda tan violenta del riu Segre, que es va endur palanques, molins, prats, vinyes, horts i parets. De fet, uns registres sedimentaris a Alòs de Balaguer estudiats pel paleohidròleg Gerardo Benito (MNCN, CSIC) donen un cabal màxim instantani gairebé idèntic als cabals corresponents a l’episodi del novembre de 1982.

Dins l’episodi d’anomalia climàtica a la península Ibèrica que correspon a l’anomalia de Maldà (1760-1800), ocorregueren els aiguats del setembre de 1772, probablement, segons l’historiador Joan Lluís Ayala, i també segons el climatòleg històric Mariano Barriendos, els pitjors aiguats que ha patit Andorra en època històrica. Els documents assenyalen que va ploure sense treva durant cinc dies seguits. Les avingudes d’aigua del setembre de 1772 modificaren els cursos fluvials ordinaris i provocaren estralls gravíssims. Hom parla de la destrucció de propietats de particulars i de danys molt importants als comuns. Una carta del bisbe datada de 1785 encara demanava de reconstruir a Escaldes el pont de pedra (probablement el pont de la Tosca) i tres cases.

En definitiva, l’època tardoral ens ofereix a Andorra molts dies de temps plàcid i agradable, els millors dies de l’any, tal vegada, per realitzar passejades per la muntanya, lluny de la feixugor i de les suors que provoca la caminada pels declivis sempre pronunciats del nostre país a les jornades caloroses de l’estiu. Brinda tot això, sí, però amb l’advertència que, puntualment, en dies concrets, l’atmosfera pot regirar-se d’una manera extrema cap a un temps molt plujós i dolent.