Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

En aquest article volem exposar un seguit d’aspectes genèrics sobre el fenomen meteorològic de la calitja, o també anomenada calima, alguns dels quals són desconeguts, tal vegada, per l’ampli públic, tot referint-los principalment al nostre país, alhora que relacionarem alguns senyals del fenomen en qüestió amb la realitat del canvi climàtic actual.

Font Tullot (1983) ha definit la calitja com “un meteor consistent en la suspensió a l’atmosfera de partícules seques de pols, extremament petites, invisibles a ull nu, però que, quan són molt nombroses, donen al cel un aspecte opalescent, redueixen la visibilitat i fan que els objectes s’allunyin en aparença”.

La gent d’Andorra associa normalment la calitja a les invasions d’aire saharià carregat de pols del desert. Es tracta, en aquest cas, d’una calitja importada, que s’ha de vincular, des del punt de vista sinòptic, amb l’anomenada depressió tèrmica africana, una configuració isobàrica que és producte del reescalfament intens del substrat saharià. És lògicament en època estival, en què el cinturó d’anticiclons subtropicals o tropicals de l’hemisferi boreal assoleix la màxima progressió cap al nord, quan acostumen a veure’s amb més assiduïtat atmosferes caliginoses a Andorra. En aquesta època, la baixa tèrmica africana abraça freqüentment la península Ibèrica a manera de prolongació o tàlveg.

Tanmateix, malgrat les temperatures altes o molt altes que comporten, aquestes situacions sinòptiques no solen ser molt favorables a la inestabilitat atmosfèrica. En primer lloc, perquè les masses d’aire del nord d’Àfrica es presenten extremament seques, tot i el seu recorregut per la Mediterrània occidental abans d’arribar a Andorra; i també per les condicions anticiclòniques que predominen a les capes mitjanes i altes de la troposfera, on hi ha un matalàs d’aire calent que impedeix, sovint, en gran manera, el creixement vertical dels núvols. A tot estirar, cau generalment alguna gotellada comptada o es produeix alguna tempesta tan sols de caràcter dèbil, sobretot a la tarda o al vespre. Les invasions d’aire saharià també poden ser importants a la primavera, encara que hi representen un fenomen molt menys freqüent que a l’estiu.

Les pluges que es produeixen en atmosferes carregades de pols són les conegudes pluges de fang, ja que les gotes d’aigua de la pluja arrosseguen, en la seva caiguda, aquests litometeors i els dipositen sobre les diferents superfícies com a llims desfets. En cas que la pols atmosfèrica estigui constituïda per partícules vermelloses, la pluja que es produeix pot adquirir l’aspecte d’una pluja que popularment hom anomena de sang.

Però a més de la calitja de procedència sahariana, n’hi ha una altra que podem anomenar, a grans trets, autòctona, i que es genera sobre les extenses àrees seques i polsegoses, semiàrides, de l’interior de la península Ibèrica, sobretot a l’estiu, quan el reescalfament intens i la dessecació dels sòls afavoreixen el transport de pols, des del sòl fins a l’atmosfera, a causa de la turbulència de l’aire. De vegades, l’escalfament intensíssim del sòl, en dies xafogosos, provoca la formació de remolins d’aire de dos o tres metres de diàmetre i d’altura variable que, a manera de columnes giratòries, arrosseguen i aixequen fins a centenars de metres d’altura una gran quantitat de partícules de terra. Aquests remolins de pols, tan característics de les terres espanyoles d’estius secs i calorosos, reben el nom de tolvaneras (Font Tullot, 1983).

En relació amb aquesta calitja que té com a font principal de pols la península Ibèrica, es formalitza a l’estiu, sobretot a les hores centrals del dia, una baixa tèrmica a les àrees interiors de l’espai ibèric, fruit del reescalfament esmentat. Aquesta baixa tèrmica ibèrica constitueix, de fet, generalment, una cèl·lula filla o apòfisi de la baixa africana més extensa.

Molts geògrafs i climatòlegs no espanyols han posat èmfasi en la singularitat de la calitja ibèrica, que destaca no solament per la seva intensitat, sinó també per les coloracions especials que hi pren la volta celeste, tan diferents a les dels seus països d’origen al nord d’Europa. Fins i tot els alemanys, per referir-se al fenomen, utilitzen molt sovint el terme espanyol –die calina– en lloc del seu propi –der trockener dunst–. El fet de la calitja espanyola com a meteor típicament ibèric reflecteix les condicions marcadament semiàrides que presideixen el clima de moltes zones peninsulars on el fenomen en qüestió esdevé molt rellevant.

Tradicionalment, corresponen a la meitat sud de la península Ibèrica les freqüències notablement més altes de la calitja que pot experimentar un lloc de l’àmbit ibèric, ja que aquestes zones del sud es mantenen més allunyades de la incidència de les masses d’aire més transparents, sovint límpides, d’origen polar o subpolar. Junt amb aquest factor, la pluja hi resulta menys freqüent. Per tot plegat, en aquestes zones del sud de la península a l’atmosfera li costa més de purificar-se (Font Tullot, 1983).

Tanmateix, amb el canvi climàtic que vivim avui dia i que dona lloc a uns estius més secs, regions, també semiàrides, de la meitat nord de l’Espanya peninsular, com la Meseta nord o la depressió de l’Ebre, poden experimentar calitges més habituals i també més intenses i esdevenir una font més important de pols atmosfèrica. Per efecte col·lateral immediat, l’increment dels episodis caliginosos a la depressió de l’Ebre podria comportar també més calitges a Andorra. Igualment, una intensitat més gran de les calitges a la península Ibèrica amb unes temperatures més altes s’ha de posar en relació amb el procés progressiu de desertització que experimenta, en conjunt, aquest territori.

Així mateix, sembla observar-se darrerament un augment al Pirineu andorrà de les calitges en època hivernal, fet que, d’una manera presumible, caldria relacionar també amb el canvi climàtic. Quan érem molt joves i els meus companys i jo anàvem a l’escola, a la dècada dels setanta, i també a començament dels vuitanta, les calitges eren, a l’hivern, un fenomen que podríem qualificar d’anecdòtic al nostre país. Així, per exemple, només s’hi produïa una nevada de fang un cop cada tres o quatre anys, grosso modo.

Un interessant dany col·lateral que comporta l’increment de la calitja hivernal és la més ràpida fosa de la neu per reducció de l’albedo, factor que pot fer incrementar el risc d’inundacions en anys amb una forta innivació, i un desequilibri hidrològic i ecològic en la zona de congestes (que es fondran abans i això afectarà el desenvolupament de la seva vegetació). Quant al desequilibri hidrològic, s’acaba anticipant a la llarga la data de fi de la fosa de la neu. La part de la neu que es fon violentament s’incorpora amb menys proporció al perfil edàfic, fet que acabarà minvant la reserva hídrica interanual dels nostres aqüífers, sobretot morrènics o procedents de glaceres rocalloses, que alimenten la majoria de les captacions d’aigua potable (fonts o aigües superficials).

Un increment de les calitges suposa més problemes de salut per a la població, en particular quan aquestes calitges es combinen amb la contaminació de les ciutats. Hem de referir-nos també a la problemàtica dels incendis i la seva relació amb un agreujament de les calitges provocat per les partícules de cendra.

Però les calitges també presenten aspectes beneficiosos. Per exemple, una freqüència més gran dels episodis de calitja pot contribuir a millorar els sòls. La deposició d’argiles, unes partícules que són elements col·loidals electronegatius de manera que estableixen enllaços amb els ions positius o cations de la solució edàfica, incrementa el que els edafòlegs anomenen la capacitat d’intercanvi catiònic.

Bibliografia

ESTRADA, J. (2022). La calitja a casa nostra. A: Diari d’Andorra, 22 d’abril del 2022.

FONT TULLOT, I. (1983). Climatología de España y Portugal. Madrid: Instituto Nacional de Meteorología.