Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

Al catedràtic de Geografia Física de la Universitat de Barcelona i especialista en climatologia Javier Martín Vide li vaig comentar que, a Andorra, només molt rarament, o àdhuc pràcticament mai, l’atmosfera se satura de vapor d’aigua. Immediatament vaig posar-me a reflexionar sobre aquesta afirmació i després de consultar dades de la humitat relativa de l’aire de diferents estacions meteorològiques andorranes vaig decidir, a la fi, d’enviar-li un correu on rectificava, o matisava, el que li havia dit. Aquest correu ara l’he ampliat a fi que les persones interessades en aquest tema puguin disposar de més informació; i, amb aquestes ampliacions, el correu diu el següent:

En realitat, sí que es produeixen al Pirineu andorrà saturacions del vapor d’aigua de l’aire, però només d’una manera aïllada (en el temps), principalment durant episodis de precipitacions copioses i continuades, i, amb excepció dels nivells més alts del territori, per regla general solament durant alguns moments concrets de la jornada. En conseqüència, aquestes situacions en què la humitat relativa de l’aire és la màxima possible no solen persistir moltes hores seguides a bona part del país (almenys en els sectors en què l’ésser humà sent i percep, i que afecten per tant habitualment la seva vida quotidiana).

A tall de síntesi, si bé la humitat relativa de l’aire al Pirineu andorrà pot arribar a vegades, com hem dit, al 100%, es tracta d’episodis relativament poc freqüents i, a les cotes baixes i fins i tot mitjanes del territori, generalment molt circumscrits des del punt de vista horari. Per la banda baixa, són molts els dies en què les humitats relatives mínimes queden per sota del 40%. L’estiu destaca especialment per aquest fet, una època en la qual els baixos percentatges higromètrics coincideixen precisament amb les temperatures més altes, i aquesta circumstància constitueix un binomi que accentua els efectes de l’eixut dels aires andorrans. Fins i tot, no constitueix un esdeveniment rar que, a l’alta muntanya i en períodes anticiclònics, les humitats mínimes extremes puguin baixar del 10%.

Per tant, a Andorra, i més concretament a les valls del Valira (el sector del Pas de la Casa és, segurament, un cas a part, per la seva pertinença al vessant atlàntic), la tònica dominant és d’una certa sequedat atmosfèrica. Això malgrat que les precipitacions mitjanes anuals hi són moderadament importants (de 700-800 mm a 1.100 mm o poc més), i adscriuen el territori valirencoandorrà al que hom ha anomenat la Ibèria humida, és a dir, a la zona de pluviositat més elevada de l’espai peninsular ibèric.

Hi ha una sèrie d’indicadors bioclimàtics que reflecteixen d’una manera molt fefaent la sequedat atmosfèrica predominant al Pirineu andorrà: un catàleg d’espècies vegetals en què hi ha una restricció notable als elements atlàntics, el predomini dels aciculifolis, la manca absoluta de faig i la poca importància relativa dels planifolis o la rellevància d’un alzinar continental (el carrascar) que penetra profundament a les valls estretes i obertes al sud fins a atènyer en alguns sectors els 1.300 m. Fins i tot, exemplars isolats de carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia) atenyen els 1.600 m al solà d’Engordany, una altitud a la qual al Pirineu s’inicia normalment el bosc subalpí.

A Andorra, sí que hi ha, en certa manera, un bosc caducifoli de tipus medioeuropeu més o menys ben representat als sectors d’obaga fins als 1.300 m, i que, en època estival, quan presenta tot el fullatge verd, se’ns mostra certament amb un aspecte vital i esponerós. Però dins d’aquesta regió medioeuropea o eurosiberiana, el bosc caducifoli andorrà consisteix bàsicament en una forest de caràcter submediterrani, un bosc caducifoli de transició on és present una espècie aciculifòlia que suporta bé l’eixutesa de l’aire com és el pi roig (Pinus sylvestris), i on, en canvi, són del tot absents l’espècie de roure més humida i més majestuosa que hom pot trobar a Europa, el roure pènol (Quercus robur), i el faig (Fagus sylvatica), l’arbre, caducifoli, que constitueix segurament l’espècie arbòria més característica de l’Europa de clima temperat oceànic, i que demana una atmosfera molt humida i fins i tot molt freqüentment saturada de vapor d’aigua que no es dona a Andorra.

A gran part del vessant nord pirinenc, l’exposició favorable a uns fluxos humits de procedència marítima responsables de precipitacions elevades i persistents però, també, i això és molt, molt important, la freqüència i persistència de les boires de caràcter orogràfic fan possible que les fagedes –boscos aerohigròfils– siguin un element molt característic del paisatge. Al Pirineu andorrà, i amb l’excepció del sector del Pas de la Casa o del límit estricte amb el vessant francès, les boires orogràfiques hi tenen, per contra, una significació escassíssima.

Bibliografia

· ESTRADA, J. (1996). És prou vàlid l’adjectiu de “mediterrani” en una definició genèrica del clima del Pirineu andorrà?. A: Sabieu que...? Algunes qüestions de meteorologia i climatologia, a www.pirineuandorra.net.

· GOVERN D’ANDORRA. Valors de la humitat relativa de l'aire. A: www.meteo.ad, apartat de Climatologia. Consulta el 30 de maig del 2017; en línia.