Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

La condensació del vapor d’aigua atmosfèric provoca la formació d’un nombre molt important de gotetes molt fines d’aigua (aproximadament 500 per centímetre cúbic d’aire condensat). Les impureses de l’atmosfera permeten que l’aigua es condensi i faciliten l’aparició de gotetes. Aquestes impureses, que reben el nom de nuclis de condensació, consisteixen sobretot en partícules de sal marina, suspeses en l’atmosfera a causa de l’onatge i del trencant de les ones (Llaugé, 1986), en pòl·lens, pols volcànica, pols industrial, entre d’altres. N’hi ha algunes, com la mateixa sal marina, que tenen una afinitat molt gran amb l’aigua, i hom les anomena partícules higroscòpiques. Una vegada constituïdes, les gotetes d’aigua només podran caure si es reuneixen en gotes més grans, que facin, com a mínim, 0,1 mm de diàmetre en el cas del plugim, i 0,5 mm de diàmetre en el cas de la pluja (Thillet, 1997).

Hi ha dues causes fonamentals en la formació de les gotes de pluja: l’efecte Bergeron-Findeisen i la coalescència.

a) L’efecte Bergeron-Findeisen

Fins a -5 o -8 ºC un núvol està format exclusivament per gotetes d’aigua, que romanen en estat de subfusió (en estat líquid malgrat la temperatura negativa). Les gotetes poden subsistir fins al llindar dels -39 ºC, temperatura per dessota la qual ja no hi ha sinó cristalls de gel. Tanmateix, poden formar-se cristalls de gel a temperatures no excessivament baixes. De fet, la presència en l’atmosfera de nuclis glaçògens permet l’aparició de cristalls de gel en el núvol molt abans que la temperatura baixi fins als -39 ºC. En els núvols, i particularment en la seva regió superior, conviuen gotetes subfoses amb cristalls de gel (Thillet, 1997).

Ja que els cristalls de gel capten més fàcilment el vapor d’aigua atmosfèric que les gotetes d’aigua, es produeix una transferència de vapor d’aigua de les gotetes cap als cristalls de gel. En altres termes, els cristalls de gel creixen a expenses de les gotetes. És l’efecte Bergeron-Findeisen. Tanmateix, aquest mecanisme opera d’una manera molt lenta i resulta insuficient per explicar la formació ràpida de les gotes grosses de pluja (les que assoleixen els 2-5 mm de diàmetre) característica dels núvols de desenvolupament vertical (Cumulus congestus i Cumulonimbus).

b) La coalescència

Aquest procés fa referència a l’augment de mida d’un cristall de gel o d’una gota per captació mecànica d’altres partícules (cristalls, gotes, gotetes) presents en el núvol, com a conseqüència de la capacitat de xoc i d’arrossegament que tenen en els grans cúmulus i en els cumulonimbus els cristalls de gel i les gotes més grans sotmesos als forts corrents ascendents i descendents (Thillet, 1997).

Bibliografia

LLAUGÉ, F. (1986). Iniciación a la meteorología. Barcelona: Marcombo.

THILLET, J. -J. (1997). La météo de montagne. Les Guides du Club Alpin Français. París: Éditions du Seuil. Barcelona: Marcombo.