Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

El fet glacial quaternari o plistocè fou una realitat marginal o perifèrica en els sectors sud-occidentals d’Andorra, on, a causa de la pèrdua d’altitud dels edificis muntanyosos, el glacialisme pràcticament no va deixar empremta (Gómez Ortiz, 1996). Si exceptuem la glacera del Valira, que va prolongar-se fins a la vora d’Aixovall o Sant Julià de Lòria, en aquesta porció del sud-oest andorrà la morfodinàmica associada a l’acció del glaç permanent només fou efectiva, a tot estirar, en enclavaments molt focalitzats, com ara el vessant nord de la serra d’Enclar i sobretot, dins d’aquest, a l’obaga de Sispony. La serra d’Enclar, per situar-nos, és la unitat muntanyosa que, pel nord-oest, tanca la vall d’Andorra la Vella, capital del Principat, i que té com a cim més emblemàtic Carroi. Nota afegida a posteriori: tanmateix, hi ha documents que indiquen que fa uns 40.000 anys, durant el darrer màxim glacial local, la glacera del Valira va arribar fins al pont Trencat, passada la frontera hispanoandorrana (https://scgeo.iec.cat/wp-content/uploads/2021/02/Mapa-glaceres.pdf).

Aquestes glaceres del vessant de tramuntana de la serra d’Enclar tenen un interès morfològic i paleoclimàtic especial, en primer lloc perquè es tracta de les glaceres de circ o d’alvèol d’Andorra desenvolupades a menys altitud, i en segon terme perquè amb l’excepció, com hem dit, de la glacera del Valira, constitueixen les restes més evidents del glacialisme a la porció sud-oest del Pirineu andorrà (Pocino, 2001).

Encara que es tracta, en aquest cas, d’unes glaceres de caràcter marginal o perifèric, inscrites a les seves cavitats i penjades al vessant, també és cert, tal com ho demostren estudis recents en vies de publicació, que com a mínim durant el període anomenat darrer màxim glacial local (65000-55000 BP) les tres petites glaceres de la façana nord de la serra situades més a llevant (clots de la Rectoria, del Gel i de la Coma de la Sella) entraren en contacte amb la glacera col·lectora del Valira del Nord.

El fet de representar una transgressió cap al sud i també cap a cotes altitudinals més baixes dins del macrosistema glacial del Valira atorga a aquestes glaceres de la cara nord d’Enclar el paper d’un indicador que permet de copsar l’abast real que varen poder tenir els gels andorrans durant el període històric conegut com la Petita edat de gel, un període relativament fred a Europa de mitjan segle XVI a mitjan segle XIX, amb precedents als segles XIV-XV.

Val a dir, per subratllar el context de temperatures més baixes, amb uns hiverns sovint molt rigorosos i un increment de la nivositat, que la Petita edat de gel coincideix amb l’expansió màxima de les glaceres alpines en temps històrics (Martín-Vide i Olcina, 1999).

Dins d’aquest marc temporal, l’advocat andorrà Antoni Fiter i Rossell, en la seva obra el Manual Digest, publicada el 1748, assenyala, en un fragment del Llibre I, intitulat De la naturalesa, situació, domini, govern i religió de les Valls d’Andorra, que “a la part obaga de la muntanya d’Enclar, se’n veu una (de font d’aigua), on fins i tot a l’època més rigorosa de la canícula s’hi troba glaç en abundància, i molt fort i dur, un fet que jo mateix (l’autor) he pogut comprovar el 25 de juliol.”; (y en la part Obaga dela Montaña de Monclar, se veu una, en que fins enlo temps mes riguros de Caniculars se hi troba abundancia de gel, y molt fort y dur, lo que yo mateix Experimenti en lo dia 25 de Juriol). Evidentment, Monclar es refereix a l’actual serra d’Enclar.

Tant si l’autor vol descriure realment una congesta com si fa referència només a un dipòsit de gel, la presència de glaç en ple estiu en aquest sector focalitzat d’Andorra que queda al sud-oest de l’àrea on la dinàmica glacial assolí a les terres del Valira el desenvolupament màxim podria ser molt indicativa de la intensitat assolida pel fred i de la importància de la innivació en aquest moment de la Petita edat de gel, i més tenint en compte les altituds moderades de la serra d’Enclar en el context pirinenc, ja que a penes superen en algun punt els 2.400 m (el bony de la Pica, 2.405 m). Això converteix aquest testimoni històric de la presència de glaç a l’indret en un fet molt eloqüent de gran interès paleoclimàtic.

I, en realitat, i això resulta admirable, hom considera mitjan segle XVIII (època en què, com diem, aparegué el Manual Digest) un període temperat i suau dins la Petita edat de gel. El pitjor quant a fred i neu ja havia passat a Europa. Unes dècades abans del Manual Digest, els europeus havien patit les conseqüències derivades de l’anomenat mínim solar de Maunder (1645-1715), una de les pulsacions més fredes en època històrica, que va incloure, a més, l’onada de fred més severa viscuda per Europa als darrers mil anys, la del gener de 1709, i que, entre altres fets, motivà que el senyor Fahrenheit a Danzig es decidís a posar en marxa la seva escala termomètrica.

Després les condicions empitjoren amb el mínim de Dalton, de 1790 a 1830, i a mitjan segle XIX hi ha una pulsació de creixement glacial. En conseqüència, hom no ha de descartar que l’acumulació de glaç hagués crescut encara més un segle després. A partir de 1880, la reculada ja esdevé general a tot el planeta i les glaceres de tota mena no paren de disminuir, un fenomen afavorit, a més, per l’escalfament antròpic recent, fins al punt que moltes desapareixen.

Bibliografia

FITER i ROSSELL, A. (1748). Manual Digest. Consell General del Principat d’Andorra i Fundació CaixaBank, maig del 2000 (primera edició).

GÓMEZ ORTIZ, A. (1996). El relleu d’Andorra. Morfologia glacial i periglacial. Monogràfics de geografia, núm. 3. Govern d’Andorra: Ministeri d’Educació, Joventut i Esports.

MARTÍN VIDE, J. i OLCINA, J. (1999). La influencia del clima en la historia. Cuadernos de Historia, núm. 68. Madrid: Arco Libros, S. L.

POCINO, S. (2001). “Empremptes glacials i periglacials a la serra d’Enclar (Andorra)”. A: Treballs de la Societat Catalana de Geografia, núm. 51, pàg. 127-151.