Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

L’efecte föhn és un fenomen característic dels indrets on hi ha muntanyes. Produeix un vent càlid i dessecant que bufa en sentit descendent pel vessant de sotavent d’una serralada, de manera que guanya temperatura i evapora la humitat.

Per entendre com es produeix aquest fenomen, imaginem una massa d’aire humida que ateny la base del vessant de sobrevent d’una muntanya, per exemple amb una temperatura de 20 ºC. Imaginem també que la base d’aquesta muntanya se situa a 200 metres d’altitud. En topar amb el relleu, la massa d’aire començarà a ascendir vessant amunt. Mentre no hi hagi condensació, un fenomen que, per exemple, imaginem que es produirà a 800 metres d’altitud, la massa d’aire es refredarà segons el gradient adiabàtic de l’aire sec, és a dir, a raó d’1 ºC per cada 100 metres d’ascens. Quan la massa d’aire arribi als 800 metres, tindrà una temperatura de 14 ºC. A partir d’aquí, com hem dit, es produeix la condensació i la massa d’aire esdevé saturada de vapor d’aigua. La condensació allibera calor latent i determina un alentiment en el ritme de descens de la temperatura de la massa d’aire amb l’altitud. Aquest aire es refredarà, ara, segons el gradient adiabàtic saturat, és a dir, a raó de 0,5 ºC per cada 100 metres d’ascens. Quan arribi als 2.800 metres, que podem suposar el cim de la muntanya, l’aire tindrà una temperatura de 4 ºC.

Remuntat el nivell culminant, l’aire començarà a descendir pel vessant de sotavent i a incrementar la seva temperatura. Al principi, podem suposar que encara queda nuvolositat i l’aire s’escalfa segons el gradient adiabàtic saturat. Suposem que això succeeix fins a 200 metres per dessota del nivell culminant de la muntanya. A 2.600 metres, la massa d’aire tindrà, per tant, una temperatura de 5 ºC. Però a partir d’aquesta cota, l’aire ja no estarà saturat de vapor d’aigua perquè els núvols s’hauran evaporat, i aleshores, a mesura que continuï descendint per sotavent, incrementarà la temperatura segons el gradient adiabàtic de l’aire sec, és a dir, a raó d’1 ºC per cada 100 metres de descens. Quan arribi a la base de la muntanya a 200 metres d’altitud, però ara del vessant de sotavent, haurà adquirit una temperatura de 29 ºC i la humitat relativa serà molt baixa. S’haurà produït un efecte föhn. A més, com succeeix moltes vegades, l’escalfament i la sequedat de l’aire aniran acompanyats, possiblement, d’un vent ratxós i impetuós, a la qual cosa contribuiran els efectes, prou coneguts, de canalització orogràfica.

El nom de föhn té el seu origen en els vents d’aquesta mena que bufen al Tirol, regió on per primer cop van ser descrits. En altres indrets del planeta rep noms locals: el chinook en els vessants orientals de les muntanyes Rocalloses del Canadà i del nord-oest dels Estats Units; el zonda en el cantó oriental dels Andes a l’Argentina; el berg al sud-oest d’Àfrica; el samun a l’Iran; el levante a la regió de Cadis; el ponent al País Valencià; el solano a Castella; l’autan a la plana de Tolosa de Llenguadoc; el vent d’Espagne a la regió de Bearn (vessant francès i atlàntic pirenaic); l’haizhegoa (vent del sud) al País Basc. Al vessant meridional del Pirineu lleidatà, i més concretament al Pallars, el föhn desencadenat pel vent del nord també té un nom específic: el fogony.

El föhn requereix que les masses d’aire siguin, en el seu origen, humides. Si la massa d’aire que arriba a la base del vessant de sobrevent és seca, la variació de la seva temperatura serà la mateixa a sobrevent que a sotavent, perquè arreu de la muntanya aquesta temperatura variarà segons el gradient adiabàtic de l’aire sec. A sotavent, la variació del nombre de graus centígrads per descens de l’aire serà positiva, però idèntica a la variació de sobrevent, aquí negativa per l’ascens de l’aire. En conseqüència, no hi haurà guany de graus centígrads a la base de sotavent respecte del punt inicial d’ascens a sobrevent, i no es produirà, per tant, un efecte föhn.