Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

Els fenòmens naturals incideixen, com és lògic, en tot allò que fa l’ésser humà, en el seu comportament, els seus costums, les seves alegries i patiments, etc. L’anomenada Petita edat de gel, que correspon a un període relativament fred a Europa que va anar de mitjan segle XVI a mitjan segle XIX, amb precedents als segles XIV-XV, tingué, lògicament, una empremta en els col·lectius humans, precisament en coincidir amb una fase de retorn a unes condicions climàtiques més dures caracteritzades, sobretot, per un descens de les temperatures i una recrudescència dels hiverns, amb un augment de la nivositat. Podem esmentar alguns fets històrics molt concrets que reflecteixen aquesta incidència climàtica de la Petita edat de gel:

· Va inspirar possiblement l’ambientació amenaçadora i freda d’El rei Lear de W. Shakespeare i d’Un conte de Nadal de Ch. Dickens.
(https://nmas1.org/blog/2017/09/08/moda-historia).

· Influí en les formes de vestir. Això queda ben palès, per exemple, en un quadre pictòric de Hans Holbein el Jove, Els ambaixadors francesos, que representa un parell de cortesans del rei Enric VIII. L’home de l’esquerra és l’ambaixador francès a Anglaterra, Jean de Dinteville, i porta un vestit amb velluts gruixuts i foscos i un sobretot folrat de pell. Georges de Selve, bisbe de Lavaur, roman a la dreta. L’eclesiàstic s’ha posat una capa de pis de longitud adequada al seu estatus, que també hauria resultat eficaç contra el fred. Els dos homes porten boines modernes i peces interiors.
(https://nmas1.org/blog/2017/09/08/moda-historia).

Aquest tipus d’indumentària contrasta amb els vestits de l’època medieval. Així, en un manuscrit francès il·lustrat entre 1115 i 1125, la falda del cavaller apareix perforada a l’alçada del maluc i el baix de l’escuder es deté sobre el genoll. No hi ha capes, pells o barreteria. Les robes són lleugeres i soltes.
(https://nmas1.org/blog/2017/09/08/moda-historia).

La roba de les senyores també havia de respondre, durant la Petita edat de gel, al context d’unes temperatures més baixes. Així, en un retrat del segle XVI de Caterina Parr, la sisena muller d’Enric VIII, ella porta un tocat i un vestit multicapa amb mànigues ondulants.
(https://nmas1.org/blog/2017/09/08/moda-historia).

· La innivació més important explica l’expansió i l’auge del comerç de la neu. Així, a partir del segle XVI, es va difondre la pràctica de refrescar les begudes i els aliments amb neu recollida en congestes i emmagatzemada en pous construïts amb aquest propòsit. La construcció d’alguns d’aquests pous fou encomanada als millors arquitectes de l’època, com Juan de Herrera, a qui s’atribueix un dipòsit de neu que hi ha prop d’El Escorial (Martín-Vide i Olcina, 1999).

Al País Valencià, poc caracteritzat actualment per la presència de la neu, hom ha inventariat vora tres-cents dipòsits (“neveres”, “caves” i “congestes”), situats, preferentment, entre els 600 i els 1.400 m d’altitud. Aquesta neu, emmagatzemada durant els períodes d’innivació, es comercialitzava o es transformava en gelats o begudes fredes; una activitat que ha pervingut fins als nostres dies a les localitats d’Ibi i de Xixona, reputades, com tots sabem, per la qualitat dels seus gelats (Martín-Vide i Olcina, 1999).

· L’augment de les pluges durant la Petita edat de gel, a la segona meitat del segle XVII i la primera del XVIII (durant l’anomenat mínim solar de Maunder, una de les pulsacions més fredes en època històrica), i la necessitat de protegir els edificis de culte religiós que se’n derivà pogué ser la causa que es duguessin a terme transformacions en algunes esglésies gòtiques medievals dels segles XVI i XVII a Mallorca. Aquests canvis arquitecturals consistiren en el cobriment amb teulada de les voltes de creueria, en alguns casos amb la creació d’una nova tipologia de façana lateral amb porxada alta amb arcs de mig punt i en altres amb l’ocultació dels contraforts i dels finestrals en una façana llisa. A Catalunya i al País Valencià, també es cobriren amb teulada algunes esglésies gòtiques de nau única, però sense fer passar la teulada per sobre dels contraforts. En altres casos, com les principals esglésies gòtiques de Barcelona i la Seu de València, sembla que la coberta s’impermeabilitzà, primer, com a les Balears, amb argamassa de calç i trespol i, posteriorment, amb una solera de ceràmica (Alomar, 2017).

· El quadre pictòric Le lagon gelé en 1709, de Gabrielle Bella, il·lustra una llacuna que es va congelar a Venècia durant l’onada de fred de 1709, la més severa que ha afectat Europa els darrers mil anys.

· Les condicions de fred rigorós durant el mínim de Maunder (1645-1715) i, més concretament, el gran hivern de 1709 és el que motivà D. G. Fahrenheit a Danzig a posar en marxa la seva escala termomètrica.

· En el camp de la música, el to trist i nostàlgic dels Concerti grossi, opus 6, per a corda i clavicèmbal, del compositor italià Arcangelo Corelli (1653-1713) podria constituir l’expressió de la compassió pel patiment i les penúries de la gent en aquesta època de fredorades i calamitats del mínim de Maunder. En el número 8 d’aquests Concerti grossi, conegut com el Concert de la nit de Nadal, pot llegir-se la necessitat de protegir zelosament el nen Jesuset, exemple de tots els nounats, amb el foc ben a la vora perquè no passi fred, i amb tots els parroquians i persones properes que s’aboquen cap al nadó per tal de donar-li escalf.

· El fred, el glaç i la neu foren decisius en la desfeta de la Grande Armée durant la seva retirada de la campanya militar de Rússia (1812), un fet històric emmarcat en el mínim de Dalton (1790-1830).

· Els ambients obscurs i carregats de núvols constitueixen un nota molt freqüent de les pintures realitzades durant la Petita edat de gel. Això es pot constatar, per exemple, a les obres de J. M. W. Turner (1775-1851), en què les manifestacions colossals i exacerbades de la naturalesa es mostren implacables davant d’un ésser humà empetitit. Algunes de les pintures d’aquest autor mostren postes de sol molt enrogides, que podrien correspondre a les cendres provinents de la gran erupció del volcà Tambora, a Indonèsia, el 1815. L’obra d’un altre famós pintor anglès, J. Constable (1776-1837), presenta unes temàtiques paisatgístiques presidides molt freqüentment pels núvols i fins i tot pels passatges ombrívols.

Bibliografia

ALOMAR, A. I. (2017). La Petita Edat de Gel i la reforma de les cobertes i façanes laterals d’algunes esglésies de Mallorca. A: Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana: Revista d’estudis històrics, núm. 73. Pàg. 81-115. Universitat de les Illes Balears.

MARTÍN VIDE, J. i OLCINA, J. (1999). La influencia del clima en la historia. A: Cuadernos de Historia, núm. 68. Madrid: Arco Libros, S.L.

https://nmas1.org/blog/2017/09/08/moda-historia: Cómo se adapta la moda al cambio climático a través de la Historia. En línia; consulta el 5 de maig del 2021.