Joan Estrada Mateu
Carina Mujal Closa

Hem elaborat aquest article moguts pel noble propòsit de rescatar paraules del vocabulari andorrà rural o d’abans relacionades amb el món de la meteorologia que ja no s’utilitzen o que s’utilitzen molt poc. Algunes paraules del parlar meteorològic tradicional s’empren encara avui dia i són, fins i tot, d’ús corrent, com, per exemple, borrufa, torb, pedregada, ponent, llevant, però moltes d’altres s’han perdut pràcticament de la parla quotidiana, i fins i tot del discurs més acadèmic.

Els mots que exposarem en aquest article han estat extrets d’una obra que constitueix un referent de l’esforç per deixar una memòria viva de les parles d’abans a Andorra. Ens referim al llibre diccionari de Manel Riera i Riera que porta per títol La llengua catalana a Andorra. Estudi dialectològic dels seus parlars rurals, publicat, en la primera edició, el 1992, sota la tutela de l’Institut d’Estudis Andorrans (Centre de Barcelona) i amb la coordinació editorial de Mirador Edicions (Barcelona). Junt amb un mot (polvorenya) que ja coneixíem a títol personal i que no apareix recollit a l’obra suara esmentada, també hi fem figurar al nostre article algun terme manllevat de la família andorrana del Joan Estrada, citat concretament per la seva difunta padrina, la Pepeta Melcion, la Pepeta de cal Masover, quan el Joan vivia amb ella a la seva casa pairal de la plaça Creu Blanca d’Escaldes-Engordany.

Els mots els exposem tot seguit, agrupats per temàtiques i amb la definició de cadascun, acompanyada, si escau, d’un petit comentari en forma d’anècdota:

Mots relacionats amb el fred:

Aquesta nit hi ha hagut una torrada (que vol dir una gelada molt forta; perquè pot arribar a “torrar” els brots, a cremar-los), i en sortir al carrer de bon matí he notat la fredor als peus i també com el fred picava els dits de les meves mans i em feien mal, tot i portar guants.

Hem de vigilar amb aquesta llampa (placa de gel que es forma al terra), perquè podríem relliscar.

S’anomena crostó a una protuberància de gel al terra.

Avui l’aire és bispós (dit de l’aire fred).

Dècades enrere, hi havia més tongades de bispa (aire fred) que ara.

L’aixalest (un temps en què domina el vent del nord) és habitual a l’hivern a Andorra quan ens visita una massa d’aire procedent de la conca àrtica.

Aquest desembre tenim molts dies d’aixalestada (de temps en què fa vent i fred).

Aquest matí hi ha hagut una forta gibrada (gebrada) que ha deixat una capa blanca sobre els camps.

La gibra (gebra) s’associa a temps fred hivernal però generalment estable.

Diuen que baixaran molt les temperatures i que espetegarà (que farà un fred intens).

Mots relacionats amb els núvols i l’estat del cel en general:

El professor pregunta a l’aula als seus alumnes: sabeu què és, meteorològicament parlant, el que la gent d’abans anomenava a Andorra un castell? I el professor els explica: un castell és un núvol gros i gras, en forma de torres enormes, que evoluciona ràpidament cap a núvol de tempesta. És sinònim de cumulonimbus.

Els teleranys (núvols prims) són uns núvols freqüents a Andorra.

Aquests dies el cel és ple de lleganys (de tels de núvols que acostumen a tapar una part del Sol).

En situacions meteorològiques de transició, són habituals a Andorra les clariandes (parts clares del cel, clapes sense núvols, quan la resta del cel és coberta).

El coneixedor del tema explica a un dependent de la carnisseria que antigament del cel ennuvolat en deien al nostre país cel embromat o enlleganyat.

El professor explica a l’aula que abans els pagesos del país empraven els adjectius brom, bromós, copat o núvol per referir-se a un cel tapat.

El cel que comença a embromar-se (a tapar-se) és l’anunci moltes vegades d’un canvi de temps.

Ahir vàrem anar a caminar per la capçalera de la vall d’Ordino i vèiem com la broma (boira) s’insinuava del costat francès tot resseguint la carena axial pirinenca.

Esporiat és un terme molt singular, que era utilitzat antigament a Andorra per referir-se a un cel una mica ennuvolat.

A la Pepeta de cal Masover el Joan li havia sentit emprar freqüentment el mot esbandir-se, quan volia millorar el temps i el cel s’aclaria de núvols. Un altre terme molt peculiar que emprava la gent del país quan desapareixien els núvols del cel és esbaiar-se.

A les jornades de l’estiu, després que les tempestes de la tarda o del vespre s’hagin desfet, podem tenir durant la nit molta serena (claredat de l’atmosfera durant les hores nocturnes).

El professor explica que la mossa i la volta són dos termes amb els quals s’anomenava antigament al Principat l’halo lunar, el cercle lluminós que envolta la Lluna i que és producte de la refracció de la llum que projecta aquest astre pels diminuts cristalls de gel suspesos a l’alta troposfera.

Mots relacionats amb la pluja i el temps advers:

Els dies 6, 7 i 8 de novembre de 1982 són recordats per l’oratge (temporal) tan intens que provocà en moltes àrees del Pirineu aiguats catastròfics.

Dos veïns de l’escala comenten: quina trucada (tempesta amb molta aigua i una gran tronada) va haver-hi ahir, oi? Semblava que queia el cel.

A l’Andorra d’altres temps, hom parlava de trompa o batzacada com a sinònims de ruixat intens o tromba d’aigua.

Està caient un bon batzac, una bona màniga (ruixat de pluja).

Sembla un mot manllevat directament del castellà, xubascada, que els padrins andorrans empraven per referir-se a un xàfec.

Tronada és una forma popular de dir tempesta.

A Andorra, les tempestes estivals solen ser curtes però amb cops d’aigua (pluja torrencial) freqüents.

La malaigua (pedregada) és temuda sempre per la gent de pagès en particular i pel conjunt de la població en general.

La granussada (calamarsada) ha estat tan copiosa que ha emblanquit els carrers.

Un padrí de sempre ens ha explicat que antigament de la calamarsa, i també de la neu rodona, en deien a Andorra granús.

La tempesta de l’altre dia a la vall central del Principat anà acompanyada de molta gramussa (calamarsa).

El calamars (granís de més grandària) és un meteor associat a les tempestes i als núvols convectius molt desenvolupats que, si cau violentament, malmet els conreus.

La Pepeta de cal Masover mirava des de la finestra de casa seva a Escaldes-Engordany i ens comentava que ara fa ventpluig (pluja acompanyada de vent, que fa que les gotes d’aigua caiguin inclinades i sigui desagradable d’anar pel carrer).

Els propers dies hom espera a Andorra una revessia (un canvi de temps a pitjor; una tongada de temps dolent, amb inestabilitat i precipitacions).

Ha començat a espetegar (a ploure de valent o a fer-se el temps inclement).

La tempesta d’aquesta tarda ha destacat pel festival de llempecs (llampecs).

Un fenomen estretament vinculat, en àrees de muntanya, amb els ruixats intensos de pluja com és el de la dinàmica agressiva de terres en els vessants també ha generat denominacions singulars en la parla andorrana. Així, com a exemple: aquell esbudellat (esllavissada) fou conseqüència d’unes pluges molt fortes que acabaren per sensibilitzar la muntanya. Una altra manera molt corrent d’anomenar esllavissada en el llenguatge rural d’Andorra és esllevassada. Fins i tot existia, dins del col·lectiu de paraules, una forma també molt expressiva com esbudellat com és esllufada.

Mots relacionats amb la neu i les allaus:

La parla tradicional andorrana incloïa els termes borrall, borroll, flocó o voliaina. Els quatre volen dir floc de neu.

Mai no s’ha vist a Encamp una nevada amb uns borbells, amb uns borruscalls (flocs de neu grans) com aquests.

Avui hem anat a esquiar i hi havia molta neu polvorenya, perquè als últims dos dies s’ha produït una gran nevada, i hem d’aprofitar aquesta neu en forma de pols ara que som a l’hivern en plena temporada d’esquí, abans no es mulli o es geli.

En un dels vessants del Casamanya hem pogut observar una carrutxa (una bola de neu que llisca pels pendents, especialment en cas d’allau).

Encara que puguin semblar barbarismes, la gent d’Andorra d’abans anomenava també les allaus de neu avalanxes o avalanses.

A Andorra són freqüents les llacades (allaus petites de neu).

A causa de l’escalfament global, la fonta (fosa de la neu, a la primavera) tendeix a avançar-se actualment en el calendari.

Un parell de mots curiosos que al nostre país s’empraven antigament com a sinònims de fondre’s (la neu) són aterrenyar-se i teranyinar-se.

Mots relacionats amb el vent:

A la vall d’Incles, el vent de port (vent del nord) que es canalitza pel port d’Incles i la collada de Juclar pot arribar a ser molt intens.

Els padrins andorrans m’han explicat que antigament feia, a l’època hivernal, molts dies de morella (de vent molt fred que ve de totes bandes i que obliga la gent que el pateix a refugiar-se a casa).

El professor dona a conèixer als alumnes que a les parròquies altes el vent que ve d’Andorra la Vella era conegut antigament com a vent d’avall. Una pràctica molt interessant per als joves, per exemple, de la parròquia d’Ordino és que constatin com se senten els tocs de les campanes a la vall ordinenca quan bufa aquest vent d’avall. Potser amb més propietat, el terme podria interpretar-se com a vent de vall.

Les airades (cops d’aire) són especialment dolentes per agafar refredats.

El follet és una paraula usual en la parla tradicional sobre el temps meteorològic d’Andorra i que, potser, avui dia s’està perdent. L’estudiós de les tradicions la vol recuperar, i en dona la definició següent: remolí de vent, o vent fort, que s’endú gairebé tot el que troba al seu pas, fins i tot els llosats.

A Sant Julià de Lòria, una folletada (cop de follet) ocorreguda en el transcurs d’una tempesta estival violenta ocasionà desperfectes importants en el mobiliari urbà.

L’aire remolinat (cops de vent) feia tremolar les finestres.

Avui ens ha sorprès pel carrer un corriol (remolí de vent) que ens ha fet agafar por.

L’intel·lectual enriqueix el patrimoni de la cultura amb l’anotació de dues paraules més que també signifiquen en la parla antiga del nostre país remolí de vent: terbolí i torbelló.

Un aparell present als observatoris meteorològics és la ventallola, el gall (penell, és a dir, l’instrument que assenyala la direcció del vent).

Mots relacionats amb la humitat, la frescor, la sequedat, la calor:

A l’ascensor, parlem amb un desconegut del temps que fa avui i li expliquem que aquest dies d’hivern tenim blaneig, un temps humit, sovint plujós, i de temperatures suaus, que pot provocar una fosa de la neu. I ens quedaren potser de manera prematura sense neu?

Durant l’excursió per la muntanya ens va sorprendre una plugina (pluja fina; plugim) persistent que ens deixà ben calats.

Ha començat a plovinejar (plovisquejar).

El plovineig (plugim) durà tota la nit i constituí una aigua molt ben aprofitada.

A la vall del riu de Perafita, que és molt obaga i fresca, he vist moltes vegades com es forma, de bon matí, l’aigualada (rosada, humitat condensada de la matinada).

A les parts més baixes del territori andorrà, durant els dies d’hivern amb unes condicions anticiclòniques i una inversió de la temperatura, hi ha moltes vegades serena (humitat de l’aire a les nits serenes).

Això són només remulls (roines) que sumen poquíssim als totals pluviomètrics.

Amb el canvi climàtic, els episodis de calilla (calitja) són més freqüents a Andorra.

La calillera (calitja, quan el terme és usat amb un valor exclamatiu o augmentatiu) ha estat implacable aquest estiu tan calorós i difícil de passar.

Amb aquesta enxofegor (xafogor) no resulta estrany que les mosques sentin el temps.

A l’estiu, quan la calor és molt intensa i es formen núvols de gran desenvolupament vertical (castells), les persones solem experimentar una xorriejada (una forta xafogor).

És obvi l’interès d’aquest article que acabem d’oferir, ja que recuperar paraules oblidades del vocabulari tradicional andorrà per tenir-ne un testimoni viu que perduri en el temps enriqueix el patrimoni lingüístic i cultural d’un país o d’una contrada. Com és lògic, aquesta reflexió val no solament per a les paraules relacionades amb la temàtica meteorològica que hem presentat aquí, sinó per al conjunt del lèxic andorrà, com també per al de qualsevol altra parla local.

És una llàstima que es perdi aquest vocabulari, que enriqueix la llengua. Les paraules formen part del llenguatge, que és el que ens fa humans i ens diferencia de les altres espècies, que serveix per relacionar-nos i per pensar.

Pel que fa a la temàtica meteorològica, les persones, quan ens trobem de manera esporàdica, tenim el costum de parlar del temps. Moltes vegades serveix per trencar el gel i per encetar una conversa. En parlar del temps, parlem d’una cosa que ens és coneguda per tots, i com que no hi intervé ningú, sempre ens posarem d’acord, i acaba esdevenint una conversa amena i amistosa. I que millor que fer-ho amb el nostre lèxic, que és el propi del nostre territori i ens identifica.

A més a més, quan parles amb una persona i utilitzes aquestes paraules tan pròpies del parlar idiosincràtic de muntanya, poc sentides, úniques, que poden sonar especials, sovint heretades dels mateixos padrins del lloc, li poden despertar interès i curiositat, la qual cosa manté viva la llengua.

Les paraules de caràcter meteorològic dels parlars andorrans d’antuvi resulten sovint tan gràfiques que permeten de fer-se, d’una manera immediata, una imatge directa del fenomen meteorològic que volen indicar, i constitueixen, en aquest sentit, la manifestació fefaent de la visió tan pragmàtica, realista i austera de les coses que tenia la gent de muntanya d’abans en una economia i societat de subsistència.