Joan Estrada Mateu
Carina Mujal Closa

Dissabte 29 de juny vàrem visitar el climatòleg històric Mariano Barriendos i el seu fill Josep Barriendos, estudiant de doctorat, al seu “monestir climàtic” de Llagunes, al port del Cantó, per compartir una estona de cap de setmana en els temes dels riscos climàtics.

El Mariano i el Josep viuen isolats per dedicar-se a la recerca climàtica. No és d’estranyar que hagin triat Llagunes per instal·lar el seu “monestir climàtic”, com diuen ells col·loquialment. S’hi respira una calma i una pau que permet de dedicar els cinc sentits a l’estudi i a la reflexió, i extreure conclusions sobre aquest desgavell climàtic conegut, però que planteja encara moltes incògnites pel que haurà de succeir realment d’aquí a uns anys.

Som privilegiats de tenir persones interessades a registrar les anomalies climàtiques, en especial les precipitacions i les sequeres a la península Ibèrica. Ja que la seva finalitat és de permetre corregir problemes i emmotllar-nos a un nou model socioeconòmic i, en definitiva, a un nou modus vivendi més sostenible. Els hauríem de fer més cas. Ja veureu, ja. Ara us ho expliquem.

Vàrem començar la conversa alarmats per la situació climàtica actual. El Mariano ens deia que encara no ens hem recuperat de la sequera que va començar el 2021, que creiem que amb les pluges tan agraïdes dels darrers mesos primaverals ja estem salvats. Doncs no. A Catalunya, només tenim els embassaments al 40% de les reserves d’aigua, i vivim tan sols preocupats per si podem omplir la infinitat de piscines de les nostres urbanitzacions i dels nostres xalets per tal que la gent pugui esplaiar-se durant les vacances o els caps de setmana.

Commoguts, ressaltàvem que, antigament, la societat humana vivia més en consonància amb l’entorn natural que l’envoltava. Solia existir-hi un equilibri més gran entre l’agricultura, la ramaderia i els boscos, en gran manera perquè la mateixa subsistència (ens trobem en un món agrari en què, amb uns mecanismes comercials rudimentaris, es depenia moltes vegades per viure del que es produïa al mateix lloc) obligava l’ésser humà a ser extremament pragmàtic i a tenir un coneixement i un control precisos del seu medi. Hom vivia amb més modèstia i humilitat davant del medi natural i els recursos que se n’obtenien. El segle XX ens ha allunyat d’aquesta actitud.

El paisatge agrari era, en època històrica, un mosaic molt equilibrat de diferents tipus de conreus; per tant, un paisatge agrari molt diversificat, molt diferent dels actuals, en què predomina en moltes àrees una agricultura de monocultiu i molt agressiva amb el medi.

Observàvem que la sequera que hem patit, a part de modificar les collites i els seus preus, propicia les plagues i els paràsits. Però sembla que això no interessa. Com tot. Mentre passa, ens posem les mans al cap i ho patim, però només durant un període de temps concret i curt. Per tal de no crear una alarma social i que ens freni la roda del consumisme. És trist. Perquè, malauradament, ocorre amb totes les situacions dramàtiques i esgarrifoses que passen a casa nostra o prop de casa nostra.

Abans, això no era així; bé que ho documenten les rogatives que el Mariano estudia i recull. La gent tenia més capacitat de sacrifici, ja que una sequera o unes pluges torrencials feien perdre la collita de la població i també destruir els instruments i maquinàries que servien per produir aliments o energia com, per exemple, moure un molí fariner. I en una setmana la situació agrícola passava de tot a res, de manera que provocava la inestabilitat social, les calamitats, la fam, i abocava les comunitats humanes que ho patien al col·lapse.

Durant aquells temps, no hi havia instruments per mesurar el temps meteorològic com els que tenim avui dia, però les seves tècniques d’observació no tenien res a envejar als nostres aparells més sofisticats de mesura dels paràmetres meteorològics. Estudiaven el terreny. Tenien un cúmul de coneixements i els transmetien de gremi en gremi, de generació en generació, en el decurs del temps. Entre els segles XVI i XIX, quan els pagesos constataven una manca apreciable de pluja que podia comprometre les collites, els ajuntaments estudiaven els informes que els presentaven i vigilaven els pous, i si la situació amenaçava de debò les activitats productives primàries, racionaven el recurs hídric. I depenent de les conclusions que n’extreien, convocaven rogatives. Aquestes revestien unes formes o unes altres, en funció de la gravetat de la situació ambiental adversa. Això ho decidien les autoritats eclesiàstiques. Per exemple, rogatives d’anar en peregrinació fins a un santuari d’una mare de Déu molt important o fins a una ermita d’un sant especialment estimat si la situació de sequera era crítica, extrema; fer una processó, submergir la imatge d’un sant en un riu, en una font o a les aigües del port de la població... o, si la manca d’aigua era a penes lleu, fer una simple oració en el transcurs de la missa.

En aquest període de temps són nombroses les rogatives pro pluvia consignades tant a les actes capitulars d’origen eclesiàstic com a les actes dels consells municipals (Estrada, 2020). De fet, el Mariano ja ha entrat uns 22.000 registres, dels quals una bona part són rogatives, i, fent broma, diu que a aquest ritme esgotarà les línies de l’Excel.

També hi havia actes litúrgics per donar les gràcies pel fet que el desastre meteorològic havia passat de llarg de casa seva. El Mariano, en les seves recerques, va trobar fins i tot una factura de fins a 8.800 rals per unes cerimònies d’acció de gràcies en una ciutat que s’havia lliurat d’unes inundacions catastròfiques, mentre arribaven notícies de grans desgràcies en poblacions situades més al nord. La ciutat en qüestió era València, i les noticies que parlaven d’una destrucció molt greu són de Castelló i Tortosa.

El Mariano i el Josep ens comentaren la tasca de buidatge tan necessària que estant fent de diferents arxius històrics espanyols, un treball gràcies al qual han pogut extreure notícies sobre sequeres simultànies o correlatives en diferents àrees del territori ibèric. Cada ciutat faria un paper semblant al d’un observatori meteorològic actual, i de la informació sobre les rogatives pro pluvia que aporta cada arxiu se’n poden extreure dades sobre la freqüència, la duració i la severitat de les sequeres.

D’aquesta manera, i en veure que apareixen en diferents regions del territori espanyol episodis simultanis o correlatius d’indigència pluviomètrica, hom pot reconstruir l’evolució d’un període de sequera sobre l’espai. Com una hipòtesi de treball, es podria generar una cartografia temàtica que permetés de veure l’evolució de la sequera a escala diària. Això permetria de reconstruir el comportament de la circulació atmosfèrica, almenys a nivell qualitatiu o conceptual. El que es podrà fer llavors és contrastar-ho amb les reconstruccions més generals que s’han fet a escala continental a Europa o a escala hemisfèrica.

El Josep especialment, amb molta dedicació, consagra bona part del seu temps a aquesta tasca cartogràfica tan meritòria, una tasca que, de ben segur, ens aportarà informacions molt interessants, i fins i tot ara per ara inèdites, sobre el temps i el clima a Espanya en època històrica. Junt amb això, veure cinc-cents anys de comportaments dels fenòmens adversos ens podrà orientar sobre com el canvi climàtic ens està afectant o no.

El Mariano esmentà el fenomen meteorològic registrat pel baró de Maldà, el 1786, en el moment del paroxisme de l’anomalia climàtica que porta el seu nom, on deia: “el clima està canviant i les estacions no responen al seu ordre natural”. Coincidíem en la nostra conversa que aquesta oscil·lació de Maldà, que anà aproximadament de 1760 a 1800, fou un període de desajust climàtic important. Avui dia, amb el canvi climàtic i l’escalfament global, aquestes anomalies tornen a cobrar vigència.

Per exemple, a la península Ibèrica, i sobretot a l’Espanya mediterrània, les projeccions climàtiques apunten cap a uns escenaris de sequeres més fortes i recurrents esquitxades per episodis de pluges torrencials. I encara que l’augment de la temperatura podrà representar més aportació de vapor d’aigua a l’atmosfera, hom no ha d’esperar en principi un increment de les precipitacions a la península Ibèrica per aquest factor, atesa la particular dinàmica dels climes subtropicals de façana occidental, els mediterranis, amb la característica subsidència anticiclònica que els afecta durant bona part de l’any (en descendir l’aire de les capes altes, s’escalfa per compressió adiabàtica, evapora els núvols i impedeix la formació de nuclis de precipitació).

Tot i que Andorra i el Pirineu s’inclouen, climàticament parlant, dins del domini dels westerlies o vents predominants de l’oest de la zona temperada planetària, de l’hemisferi boreal, sembla ser que, en el darrer trentenni, aquests vents de l’oest s’han debilitat, i, en canvi, hi ha una major incidència de les altes pressions subtropicals, que genera estats del temps més assolellats, més secs, amb una presència de més calitges o pols en suspensió provinent de regions àrides, com el Sàhara o les àrees polsegoses de l’interior de la península Ibèrica. Perquè és cert que Andorra i el Pirineu en general es troben en una faixa molt meridional dels westerlies, molt en contacte amb les altes pressions subtropicals, i el canvi climàtic ha d’afectar especialment una àrea que, com la nostra, se situa prop del límit o a la franja de transició de les zones temperada i subtropical.

Així mateix, caldrà veure, en un escenari de canvi climàtic d’un grau alt d’incertesa com el que ens trobem, quin serà el comportament dels corrents oceànics. Tots quatre comentàvem, amb preocupació, la possible arribada d’una nova glaciació a Europa que podria avançar-se en el temps, en el cas que, per l’alteració de la circulació general atmosfèrica, es produís una interrupció o bloqueig del corrent oceànic càlid del golf de Mèxic.

Qualsevol anomalia climàtica com la que es produeix amb el reforçament, tant en potència com en extensió, dels anticiclons subtropicals pot portar més sequedat a casa nostra. El trentenni 1991-2020 contrasta fins a un cert punt amb el trentenni precedent, en què hi hagué sobre la serralada pirinenca una circulació més important dels westerlies amb llurs variacions, que propiciava una major presència de núvols i precipitacions més sovintejades i regulars i, tal vegada, fins i tot, un pèl més altes. Amb dades de l’arxiu meteorològic original de FEDA, l’estació de Ransol, per exemple, al terç nord d’Andorra, registrà, en el trentenni 1961-1990, una precipitació mitjana anual de fins a 1.120 mil·límetres (que no té res a envejar a les de les estacions dels Pirineus atlàntics de la conca de l’Arieja), amb una variabilitat interanual de la pluviometria (coeficient de variació) de tan sols el 16,0%, pròpia dels climes marítims de latituds mitjanes, com, per exemple, la franja cantàbrica, i no pas, evidentment, de l’àmbit subtropical mediterrani. Fins i tot en una estació més baixa que Ransol i situada a la meitat meridional d’Andorra, la de la central hidroelèctrica de FEDA, el coeficient de variació de la precipitació anual, en ser del 20,5% en aquest mateix període 1961-1990, responia més a un patró temperat oceànic que no pas mediterrani.

Actualment, sembla que la situació atmosfèrica sobre Andorra i els Pirineus ve més marcada per una certa tendència al reforçament de les circulacions meridianes (línies dels corrents aeris disposades aproximadament en el sentit dels meridians) i a una presència més important dels anticiclons de bloqueig, responsables de més períodes secs persistents.

Una anomalia climàtica actual sembla intuir-se amb la intensificació de les pluges torrencials en l’àmbit mediterrani, i també a casa nostra, Andorra. Com a pluges torrencials de les dues darreres dècades a Andorra, cal recordar, per exemple, l’episodi del primer d’agost del 2008, que provocà el desbordament del riu Runer, la inundació del pas fronterer hispanoandorrà i el tancament de la duana andorrana, així com incidents greus en d’altres punts de la parròquia de Sant Julià de Lòria. O el que afectà el sector de Claror el 21 de juliol del 2015, una tempesta de les que hom anomena estacionàries, focalitzada, que deixà en molt poca estona una quantitat molt important d’aigua. Ocasionà la crescuda i el desbordament del riu d’Aixirivall (Sant Julià de Lòria), i hauria pogut tenir conseqüències molt greus. O, molt més recentment, les pluges torrencials que, el 29 de juny de l’any passat, deixaren el valor rècord de precipitació en 24 hores a Andorra per a un trimestre juny-juliol-agost des que s’efectuen observacions pluviomètriques al nostre país. Es tracta dels 106 mm registrats a la borda del Sabaté, a la part baixa d’Andorra a 861 m d’altitud, aquell mateix dia.

I sembla que aquesta manera de ploure torrencial esdevindrà tendència, així com les tempestes de calor, que seran probablement cada cop més contundents i freqüents. Ens plou malament, comentàvem tots plegats, i el Mariano ens explicava, com a anècdota, les converses que havia tingut amb els seus col·legues europeus.

Ens explicava que, a Europa, quan es feien índexs climàtics, pretenien sintetitzar els valors mensuals de cada any fent simples sumes aritmètiques dels valors dels índexs, talment com un balanç comptable, amb els dèficits i els excessos. Llavors, un valor “3” d’inundació i un “-3” de sequera extrema, que es poden donar perfectament en dos mesos diferents d’un mateix any, a Europa ho sumaven aritmèticament i quedava en “0”. Els homòlegs europeus deien: “Perfect. Zero is normality, no wet, no dry”. Barriendos els contestava que dins d’aquell “0” el que hi havia eren dues catàstrofes i dues situacions extremes, que, sumades, donen una aparent normalitat. Però la societat que pateix allò en un mateix any està abocada al col·lapse, les crisis de subsistència, les epidèmies, l’emigració. Per tal de reflectir més bé la realitat meteorològica i climàtica de la península Ibèrica, el Mariano els proposava de generar uns índexs segregats, a fi de poder monitoritzar les sequeres (dèficits), d’una banda, i les situacions de pluges extraordinàries i d’inundacions (excessos), de l’altra. Així es podien preservar els matisos de cara a futurs treballs i anàlisis.

Als països del nord-oest europeu, les pluges són predominantment fines i continuades, i reguen una àmplia extensió de territori durant dies seguits. A l’Espanya mediterrània, en conjunt, no plou gaire menys, però la manera de ploure xoca amb la de l’Europa nord-occidental. La precipitació hi cau d’una manera molt més concentrada, tant en l’espai com en el temps.

Quan el Mariano ha viatjat per d’altres països d’Europa a fi de divulgar els seus coneixements i a les universitats angleses i a les de l’Europa central, per exemple, ha explicat que durant el quarantenni 1760-1800 es produeix, en una àrea de la península Ibèrica com Catalunya, la coincidència d’un increment de les notícies sobre rogatives pro pluvia i de les notícies sobre inundacions, ha acabat generant la sorpresa en molts dels seus col·legues europeus. Molts d’ells s’han preguntat, amb un gest encuriosit, per què succeeixen les coses així. Estaven a l’espera d’una resposta convincent per part del Mariano, que els permetés de satisfer el seu interrogant.

Els col·legues britànics, per exemple, posats en les coordenades del seu món, el món del clima marítim de les latituds mitjanes, sempre havien associat la pluja amb la presència d’humitat i amb una disponibilitat d’aigua arreu. Era la imatge inveterada dels homes i de les dones de l’Europa nord-occidental, acostumats a la realitat de la convivència quotidiana amb les típiques depressions mòbils i els corrents d’inestabilitat atlàntics associats al front polar, que, en tostemps, reguen generalment d’una manera suau i continuada llurs països en una gran extensió espacial.

Quan el Mariano els responia que, a l’Espanya mediterrània, les pluges, sovint d’una gran intensitat diària i horària, no solucionen forçosament la sequera, perquè l’aigua que cau amb unes quantitats ingents en poca estona és desaprofitada en gran mesura pel sòl i pels conreus, o quan els explicava que l’aigua hi cau, sovint, molt concentrada en l’espai, de manera que tan sols uns llocs molt concrets es beneficien del líquid element, els climatòlegs no espanyols sortien de la seva sorpresa en tenir, per fi, una resposta que els satisfeia i que amplificava el seu univers de coneixements en matèria de climes, més enllà de l’experiència estricta dels seus països d’origen.

Per acabar, volem comentar una cosa important. Amb les consultes fetes als arxius, el Mariano ens feia saber també que durant el període 1812-1825 hi hagué una sequera molt important al territori veí, de les més greus conegudes a la península Ibèrica en els darrers cinc-cents anys, amb un pic d’excepcionalitat el 1817. Consultant les rogatives de diversos indrets, veien que la gent suplicava pluges urgents. Ens ho explicava amb un entusiasme encomanadís, fruit de la seva tasca d’investigador, amb una mirada que traspuava en tot ell sorpresa per la descoberta que havia fet.

I això és el que ens emportem de la nostra conversa del dissabte 29 de juny amb el Mariano i el seu fill el Josep. Més de tres hores de conversa molt fecunda amb ells, per tractar temes de climatologia, de recerca científica i exposar coneixements. Persones amb aquests talents, cal recolzar-les i felicitar-les, perquè dediquen el seu temps a un bé comú, i es preocupen perquè tots visquem en un planeta millor.