Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

Hom entén per Països Catalans el conjunt de territoris de parla catalana, un conjunt de territoris format per Catalunya, la Catalunya Nord, Andorra, el País Valencià, la franja oriental de l’Aragó, el Carxe (regió de Múrcia), ses Illes (o illes Balears) i l’Alguer (Sardenya).

Pel que fa al lloc que rep més precipitació dels Països Catalans, sembla que es tracta, almenys amb les dades oficials disponibles avui dia, d’Espot, al Pirineu lleidatà, a la comarca del Pallars Sobirà. Segons les dades de l’actual Atles climàtic de Catalunya, publicat recentment, el passat 5 d’octubre, Espot registra una precipitació mitjana anual de 1.563 mil·límetres (mitjana del trentenni 1991-2020).

Aquest teòric màxim d’Espot respondria a diferents factors: altitud de l’estació (2.519 m), bona exposició als fluxos humits del sud i del sud-oest així com als que entren pel vessant atlàntic pirenaic i importància en el sector de les tempestes i dels xàfecs de l’època càlida de l’any.

Podria atansar-se al valor pluviomètric d’Espot suara indicat la pluviometria d’algun puntet situat al nivell més afavorit de la serra de Tramuntana (Mallorca). Fins i tot podria superar-lo –encara que es tracta només d’unes dades estimatives– la pluviometria de tres llocs de la Catalunya Nord: la serra de Madres, a l’extrem nord-oest del Conflent, i, a l’Alta Cerdanya, el pic del Carlit (2.921 m) i el sector del vessant atlàntic pirenaic que correspon a la capçalera de la vall de l’Arieja on s’inclou, també, una part del Principat d’Andorra.

Al punt més alt de la serra de Madres (el Madres, 2.469 m d’altitud) hom ha estimat una precipitació mitjana anual que se situaria ni més ni menys entre els 1.500 i els 1.900 mm (DREAL Occitanie). Per al pic del Carlit, així com per al coll del Pimorent (1.915 m), existeix una simulació de dades climatològiques i meteorològiques històriques feta per Meteoblue que dona uns valors mitjans anuals, en ambdós punts, de prop de 1.800 mm. Aquestes tres àrees constitueixen uns sectors exposats d’una manera favorable tant als fluxos aeris humits de component nord com als que provenen de la Mediterrània. I, al massís del Carlit, les tempestes són a l’estiu importants.

És pràcticament impossible que s’ultrapassi el valor d’Espot al País Valencià i també a la porció del Pirineu andorrà que correspon al seu vessant mediterrani.

Quant al lloc més sec dels Països Catalans, caldria situar-lo, molt probablement, en la zona de clima mediterrani àrid d’aquest territori, concretament en alguns dels municipis més meridionals de la província d’Alacant, com Oriola, les salines de Torrevella o Guardamar de Segura. Aquí les precipitacions mitjanes anuals quedarien per sota dels 300 mm. Les causes d’unes precipitacions tan minses en aquests sectors hauríem de cercar-les en la posició a sotavent de la circulació de l’oest i dels vents humits atlàntics, per tractar-se d’uns llocs situats a la franja de llevant de la península Ibèrica, i en unes condicions de marcada subtropicalitat (una subtropicalitat més accentuada a la península Ibèrica com més al sud) que suposen un predomini del temps anticiclònic, sec i assolellat durant gran part de l’any.