Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

Encara que els termes meteorologia i climatologia sovint es confonen i s’utilitzen d’una manera indistinta, segurament perquè totes dues ciències tenen molts punts en comú i comparteixen un mateix objecte bàsic d’estudi, l’atmosfera, no són en realitat el mateix. La meteorologia és, en un sentit ampli, la ciència que estudia els meteors, i, en un sentit més específic com ens interessarà de destacar principalment en aquest text, la ciència que estudia el temps atmosfèric. La climatologia, en canvi, és la ciència del clima o dels climes. El temps és l’estat de l’atmosfera en un moment i lloc determinats. Pel que fa al clima, una definició molt precisa és la de Wladimir Köppen (1948), que defineix el clima com “l’estat mitjà i el procés ordinari del temps d’un lloc determinat”. El temps atmosfèric sol tenir una assignació temporal molt concreta; és, per naturalesa, canviant: canvia sovint a cada hora, cada dia, cada setmana, cada mes, cada any. El clima, per contra, representa allò que el comportament de l’atmosfera té de genèric, prototípic, permanent, la qual cosa exigeix amplis períodes de temps per poder caracteritzar-lo (Martín-Vide, 2002).

Lògicament, el clima d’un lloc o d’una regió, concebut com l’estat mitjà i la successió ordinària del temps en aquest lloc o regió, no pot entendre’s sense els diferents temps meteorològics que s’hi han enregistrat. Per dir-ho d’alguna manera, el clima es construeix sobre la base dels temps meteorològics parcials, a través d’una mena de combinació d’aquests estats atmosfèrics parcials cadascun dels quals sol intervenir, en la construcció del clima, amb un pes específic diferent.

Estretament associada a aquesta visió del clima com a combinació de temps meteorològics parcials ‒una visió que podríem anomenar, a grans trets, estructural‒, tenim la perspectiva del clima com a realitat seqüencial. En aquest sentit, Martín-Vide (2002) ha assenyalat, d’una manera molt gràfica, que els climes són com una seqüenciació de fotogrames individuals que són els temps meteorològics. Una seqüència climàtica tindrà un caràcter plujós, sec, fred, càlid, en funció del conjunt de fotogrames, i no només a partir d’un sol fotograma o d’uns quants, que poden tenir un caràcter contraposat al del conjunt.

A més de l’escala temporal d’estudi, restringida en el cas de la meteorologia, dilatada en la climatologia, podem assenyalar, per a cadascuna d’aquestes dues matèries, altres trets específics que participen en la diferenciació de l’una i l’altra com a ciències. En primer lloc, mentre que la meteorologia pot analitzar fenòmens i processos atmosfèrics tot prescindint de la realitat geogràfica, amb l’única consideració de l’existència de l’atmosfera com a fluid, la climatologia sempre situa els seus resultats dins d’un context geogràfic. D’altra banda, la meteorologia és essencialment prospectiva, ja que enfoca la seva tasca cap a la predicció del temps, mentre que la visió del climatòleg és retrospectiva, atès que gairebé sempre utilitza sèries molt llargues de dades, anomenades sovint per aquest motiu “històriques”. Tanmateix, aquest comentari admet actualment un cert matís, ja que són molts avui dia els estudis climatològics, com per exemple els relacionats amb el canvi climàtic, que incorporen aquesta capacitat de predicció (Martín-Vide, 2002).

Per finalitzar, assenyalarem, a través de dos o tres exemples pràctics, els criteris de com hem d’utilitzar correctament en el nostre món quotidià alguns termes quan volem fer referència al temps atmosfèric, amb una mirada posada sobretot, però, en els mitjans de comunicació, els quals empren els termes climatològiques, meteorologia i climatologia quan, de fet, aquests mateixos mitjans de comunicació haurien d’usar moltes vegades unes altres expressions, a fi que cada context pogués ser expressat amb les paraules que li són pròpies per significat.

Quan un mitjà de comunicació diu “els ciclistes van patir unes condicions climatològiques molt adverses en la seva ascensió a Ordino-Arcalís”, no està emprant el terme adequat. En lloc d’emprar el terme condicions climatològiques, aquest mitjà de comunicació hauria de parlar de condicions meteorològiques, ja que aquestes condicions de què parla no es refereixen al clima sinó a un estat de l’atmosfera en un moment concret ‒objecte de la meteorologia‒, com el de l’ascensió dels ciclistes a Ordino-Arcalís un dia determinat en el qual les condicions atmosfèriques van ser momentàniament molt dures.

Altres vegades els mitjans de comunicació poden arribar a dir: “la meteorologia ha obligat a suspendre els actes”, o “la climatologia ha obligat a suspendre els actes”. Aquí, ni meteorologia ni climatologia són els termes correctes, ja que meteorologia i climatologia fan estrictament referència a les ciències, i seria per tant absurd dir que “la ciència que estudia els meteors i el temps atmosfèric ha obligat a suspendre els actes”, o que “la ciència que estudia el clima ha obligat a suspendre els actes”. Aquí el terme correcte és, també, les condicions meteorològiques, i per tant els mitjans de comunicació en qüestió haurien de dir “les condicions meteorològiques han obligat a suspendre els actes”. Les condicions atmosfèriques, encara que pot tenir un sentit més ampli, seria aquí un altre terme vàlid, de manera que es podria dir també perfectament “les condicions atmosfèriques han obligat a suspendre els actes”. I, al capdavall, també es podria dir simplement, si les circumstàncies ho justifiquen, “el temps advers ha obligat a suspendre els actes”.

Bibliografia

KÖPPEN, W. (1948). Climatología. Con un estudio de los climas de la tierra. FCE, Mèxic.

MARTÍN VIDE, J. (2002). El temps i el clima. Col·lecció “Monografies de Medi Ambient”. Barcelona: Rubes Editorial i Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.