EL CLIMA D’ANDORRA, UNA CRUÏLLA ENTRE L’ATLÀNTIC I LA MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL
(article publicat per l’autor al Diari d’Andorra el 3 de juny del 2022)

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 



Podem entendre el clima d’Andorra en els termes d’una cruïlla entre l’Atlàntic i la conca mediterrània occidental. L’exposició d’un seguit d’aspectes relacionats amb aquesta definició suggereix diverses temàtiques d’interès per al ciutadà alhora que, des del punt de vista científic, permet d’aprofundir en el coneixement de la dinàmica climatològica del nostre país.

 

La realitat climàtica d’Andorra resultaria, en aquest sentit, de l’encavalcament d’influències atlàntiques i mediterrànies. La mateixa situació del Principat en el conjunt de la serralada pirinenca, a tan sols uns 300 km del golf de Biscaia, i encara menys distant de la Mediterrània (120 km del golf de Roses), ja permet de tenir una idea precisa de com el clima del nostre país és de transició entre els dos mars que emmarquen l’istme ibèric.

 

Les influències de l’Atlàntic a Andorra deriven, en primer lloc, de l’acció predominant dels fluxos aeris generals de l’oest i del sud-oest amb llurs variacions, de la zona temperada de l’hemisferi nord. A l’època freda de l’any, Andorra roman força exposada als efectes de les depressions que es desplacen de l’Atlàntic cap a l’Europa occidental i central. Aquestes depressions solen mantenir el seu centre en latituds més altes que no pas les del Principat, i tanmateix escombren tot el Pirineu a través de la seva meitat meridional, la qual sol ser la més inestable a causa de la presència de discontinuïtats o fronts portadors d’inestabilitat i precipitacions.

 

L’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord (NAO) té, a Andorra, una incidència destacada i més gran que a les comarques de la franja costanera oriental de la península Ibèrica, emplaçades a sotavent de la circulació de l’oest i dels fluxos atlàntics i escassament sensibles a la NAO. La correlació, mitjançant el coeficient de correlació de Pearson, entre l’índex que avalua la NAO per al quadrimestre desembre-gener-febrer-març (Hurrell Station-Based DJFM NAO Index) i les precipitacions d’aquest mateix quadrimestre corresponents a la central de FEDA del període de noranta-un anys 1929-2019 dona un valor de -0,43. Per tant, d’acord amb el càlcul del p-value (que pren en consideració el valor de la correlació i el nombre de dades de la sèrie), resulta estadísticament significativa, de manera que reflecteix la sensibilitat de les precipitacions hivernals del Pirineu andorrà a la NAO.

 

Tanmateix, aquesta correlació és menys potent que la que es dona, també amb valors negatius, al quadrant sud-occidental del territori peninsular ibèric, en la qual cosa intervenen diferents factors. Els fluxos inestables del tercer quadrant (SW) que arrenquen de depressions situades a l’oest o sud-oest de la península Ibèrica i que marquen, en essència, les fases negatives de la NAO, no sempre arriben a assolir el Pirineu andorrà. Això a causa, sobretot, de la presència d’anticiclons de bloqueig, com succeeix, per exemple, amb l’anticicló tèrmic de l’Europa central, a l’hivern, que fa que les àrees dominades pels fluxos inestables del tercer quadrant quedin clarament a l’oest d’Andorra. O com ocorre amb la presència d’una àrea àmplia d’altes pressions ben establerta sobre latituds mitjanes i que afecta Andorra, de manera que les borrasques que habitualment dominen la dinàmica atmosfèrica de l’Europa nord-occidental circulen ara pel sud del continent, a unes latituds clarament subtropicals.

 

Hi ha hiverns amb índexs NAO no negatius en què també és produeixen precipitacions copioses al Principat, amb fortes nevades, principalment per la incidència de corrents aeris del quart quadrant (NW), sovint amb el jet polar circulant sobre els Pirineus. Aquestes situacions, quan es produeixen, comporten, amb relativa freqüència, la formació de precipitacions d’una intensitat elevada, particularment a les parròquies altes. Així mateix, es registren precipitacions al Principat en fases positives de la NAO pel pas de cues de fronts atlàntics. Totes aquestes aportacions importants de precipitació en algunes temporades hivernals en què la NAO no sol trobar-se en una fase negativa contribueixen a rebaixar al Principat les correlacions negatives del coeficient de correlació de Pearson esmentades, respecte de les que s’enregistren a la part sud-oest i el centre de la península Ibèrica.

 

Un altre senyal que vincula el clima andorrà a l’Atlàntic o que, més exactament, marca una tendència a la filiació amb el clima temperat oceànic el constitueixen les freqüències força altes de la precipitació. Així, el nombre mitja anual de dies de precipitació pràcticament no baixa a Andorra dels 120 dies, i a les parts més altes ultrapassa els 150.

 

Pel que fa a la influència de la Mediterrània occidental en el clima d’Andorra es fa sentir, per exemple, en una variabilitat interanual de la precipitació relativament important i en una irregularitat de la precipitació diària força alta. En aquest sentit, per al trentenni 1991-2020, la variabilitat interanual, expressada a través del coeficient de variació, o quocient, en percentatge, de la desviació típica i la mitjana aritmètica, és, a l’estació de la central de FEDA, a 1.135 m d’altitud, del 23,5%, clarament superior als coeficients de variació que es donen en els dominis del clima marítim de les latituds mitjanes, on no solen ultrapassar el llindar del 20%. Això val, almenys, per a les estacions de la meitat meridional d’Andorra, com la de la central de FEDA. A la part més septentrional del territori andorrà, el coeficient de variació semblaria respondre bàsicament a un patró pluviomètric de caràcter temperat oceànic, amb menys variabilitat.

 

Pel que fa a la irregularitat de la precipitació diària, resulta eloqüent el fet que ja tan sols el 25% dels dies amb més precipitació aporta a Andorra, almenys a les tres estacions meteorològiques de FEDA, la central, Engolasters i Ransol, més del 70% de la quantitat total de precipitació de l’any.

 

Hem de comentar igualment que els fluxos aeris que aporten les precipitacions més abundants a Andorra a escala diària, de manera que són els que més enrenou i maldecaps ocasionen per l’excés d’aigua, com inundacions, efectuen moltes vegades un recorregut per la Mediterrània occidental en una direcció predominant SSE, o sigui, entre xaloc (SE) i migjorn (S). Aquests fluxos del SSE poden advectar sobre Catalunya i Andorra aire càlid i molt humit mediterrani, sobretot durant les estacions intermèdies, però especialment a la tardor. Les conques fluvials rectilínies disposades de nord a sud canalitzen d’una manera molt efectiva aquesta humitat mediterrània fins a atènyer el Pirineu. És aquest el paper que fan en especial els sistemes Llobregat-Cardener i Segre-Nogueres. A les capçaleres pirinenques, el relleu acaba de fer la feina. A tot això cal afegir, com a colofó al nostre article, les depressions i els fenòmens d’inestabilitat que es generen específicament a la Mediterrània i que poden afectar també Andorra.