Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

Observats des de la superfície terrestre, els núvols es poden classificar segons quatre criteris fonamentals: la constitució física, l’evolució, l’altitud i la relació entre la dimensió vertical i l’extensió horitzontal (Grimalt, Martín-Vide i Mauri, 1995).

La constitució física porta a separar els núvols en quatre grups: líquids, de cristalls de gel, gelats i mixtos. Els núvols líquids són els formats exclusivament per gotetes líquides. Els de cristalls de gel només contenen aquest tipus d’elements sòlids. Els núvols gelats, que apareixen molt rarament, són formats per gotetes d’aigua congelada. Els mixtos representen una combinació d’alguns o de tots aquests elements aquosos.

En funció del seu procés evolutiu, els núvols es classifiquen en locals i emigrants. En els núvols locals, totes les seves etapes, des del moment d’aparició fins a la dissipació, tenen lloc a la vista d’un observador estacionari sobre la superfície terrestre (Grimalt, Martín-Vide i Mauri, 1995). És el cas, per exemple, dels cúmulus de bon temps que apareixen els dies d’estiu i que es dissipen a la tarda o al vespre sense pràcticament desplaçar-se. En els núvols emigrants, en canvi, una part del seu cicle no és visible als ulls d’un observador fix sobre la superfície, bé perquè sorgeixen per un punt de l’horitzó ja constituïts i desapareixen per l’altre, bé perquè apareixen a la vista d’un observador i, tot desplaçant-se, es dissipen fora de la seva visió o bé perquè sorgeixen per l’horitzó ja formats i desapareixen a la vista de l’observador.

Segons l’altitud a què es formen, els núvols es divideixen en alts, mitjans i baixos. Els núvols alts ocupen el que hom anomena pis superior, que a les nostres latituds se situa entre els 5 i 13 km d’altitud. Els mitjans apareixen al pis intermedi, comprès entre els 2 i 7 km d’altitud. I els núvols baixos, al pis inferior, que correspon a la franja altitudinal que no sobrepassa els 2 km d’altitud (Grimalt, Martín-Vide i Mauri, 1995). Els pisos alt i mitjà se superposen per evitar canviar la categoria d’un núvol que pot aparèixer una mica per sobre o una mica per sota del seu nivell habitual.

Tenint en compte la relació entre la dimensió vertical (o diferència entre les altures del cim i la base del núvol, és a dir, el seu gruix) i l’extensió horitzontal (distància màxima entre els punts de la projecció del núvol sobre el sòl), els núvols solen classificar-se en estratiformes i cumuliformes. Els núvols estratiformes, que es disposen en forma de vels extensos o capes estratificades, tenen una gran extensió horitzontal amb relació a la seva dimensió vertical. Els núvols cumuliformes, per contra, presenten una dimensió vertical que es pot equiparar a la seva extensió horitzontal, i fins i tot pot resultar superior. Corresponen a masses globulars (Grimalt, Martín-Vide i Mauri, 1995). Les formacions cumuliformes més desenvolupades verticalment, els grans cúmulus i els cumulonimbus, traspassen amb molta freqüència dos o tres pisos altitudinals (Grimalt, Martín-Vide i Mauri, 1995).

Bibliografia

GRIMALT, M., MARTÍN VIDE, J. i MAURI, F. (1995). Els núvols. Guia de camp de l’atmosfera i previsió del temps. El Mèdol-Guies, núm. 4. Tarragona: Edicions El Mèdol.