Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

L’augment de la massa forestal constitueix un fenomen que s’observa avui dia en la major part de les contrades dels nostres territoris i que està relacionat, sobretot, amb un cessament de la pressió antròpica per reculada, i fins i tot abandonament, de les activitats agropecuàries i tradicionals que en altres èpoques actuaven com a elements constrenyedors del bosc. Aquesta massa boscosa experimenta ara una dinàmica expansiva que s’ha d’entendre bàsicament en els termes d’una tendència evolutiva espontània de la mateixa vegetació, una tendència en direcció a la clímax (etapa final d’una successió, en què “la vegetació ja no evoluciona sinó que es manté indefinidament estable pel fet d’haver assolit el seu equilibri amb les possibilitats vegetals permeses pel clima i també un equilibri amb el sòl, l’evolució del qual ha estat guiada igualment pel clima.”) (FERRERAS i FIDALGO, 1999). El camí cap a les formacions climàciques obeeix per tant a una matriu ambiental, i molt particularment climàtica, predeterminada: en el cas del Principat d’Andorra, per exemple, bosc esclerofil·le de carrasca (Quercetum rotundifoliae), o alzinar continental, per als llocs més secs i més termòfils, acostumat a la forta insolació, als eixuts estivals i a la poca disponibilitat d’aigua per causa també dels sòls prims en pendents, de manera que disposa d’adaptacions morfològiques i fisiològiques adequades per poder reduir les pèrdues d’aigua per transpiració quan escau (i resistent també al fred propi de les zones de muntanya); pinedes heliòfiles de pi roig, acostumades també a suportar un cert eixut estival a les solanes de la part alta de l’estatge montà, etc.

D’aquesta manera, a les comunitats climàciques l’evapotranspiració es regula automàticament en funció de les possibilitats que ofereix el medi. Lògicament, una avetosa amb abarset (Rhododendro-Pinetum uncinatae abietosum), que pot considerar-se a Andorra la clímax de molts sectors obacs de l’estatge subalpí inferior sobre terrenys silícics, o una pineda molsosa de pi roig (Hylocomio-Pinetum catalaunicae), que representa la comunitat potencial o primària en una bona part de les obagues andorranes situades immediatament per dessota de la forest d’avets, responen a unes condicions de major disponibilitat real d’aigua per evapotranspirar que, per exemple, la pineda heliòfila altimontana de pi roig o que el carrascar.

Bibliografia

FERRERAS, C. i FIDALGO, C. (1999). Biogeografía y Edafogeografía. Col·lecció “Espacios y sociedades”, Serie general, núm. 6. Madrid: Editorial Síntesis.

Aspectes importants sobre la temàtica d’aquest document incorporats a posteriori per l’autor: encara que una persona profana en la matèria pugui pensar tal vegada que el procés d’evolució cap a la clímax tenint com a punt de partida, per exemple, un terreny erosionat o degradat constitueix un procés molt simple (i és cert, de fet, que el camí seguit per la vegetació i els sòls en aquesta direcció pot circumscriure’s, sota uns paràmetres considerats de normalitat, a un nombre reduït d’etapes), en realitat l’assoliment de la clímax no es materialitza en quatre dies, ni tan sols en l’interval de la vida d’una persona, ni de dues, sinó que es tracta d’un procés molt llarg, que moltes vegades exigeix diversos segles perquè pugui culminar-se (i encara més generalment en el cas dels sòls).

Per posar dos exemples propers de durada diferent del temps necessari perquè pugui completar-se una successió, la reconstrucció de les comunitats climàciques sol resultar particularment llarga en el món subtropical mediterrani, on la dinàmica del medi físic pot ser molt agressiva, molt més agressiva ordinàriament que en un clima temperat humit com el que caracteritza, per exemple, l’Europa nord-occidental. 

A més, el retorn a la comunitat climàcica primitiva exigeix la no ocurrència de canvis climàtics en sentit desfavorable que provoquin una paralització del procés o, fins i tot, la regressió en les condicions ecològiques, i demana també que aquesta evolució no es vegi afectada per pertorbacions externes, naturals, no solament de caràcter climàtic sinó de qualsevol altra mena, com tampoc per trasbalsos zoològics o antròpics.

Per al cas del Principat d’Andorra, unes dades estadístiques succintes permeten de constatar de manera clara el procés de reconstitució en què es troben les comunitats forestals climàciques al nostre país durant les darreres dècades com a conseqüència de la forta disminució de la càrrega humana sobre el bosc. En aquest sentit, el mapa de les cobertes del sòl de l’any 2012 realitzat pel CENMA posa de manifest que el percentatge que representa en el conjunt del territori l’arbrat dens, que va passar d’un 33,01% el 1972 a un 38,23% el 1995, s’estimava en un 40,29% el 2012 (a: https://www.iea.ad/noticies-cenma/1558-13-09-2018-el-cenma-presenta-el-nou-mapa-de-cobertes-del-sol-d-andorra-de-l-any-2012). El retrocés de les activitats tradicionals a la muntanya andorrana, i pirinenca en general, afavoreix, en conseqüència, la recuperació de la massa forestal, i, per efecte col·lateral immediat, dels boscos primaris o potencials.