Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

El massís del Montseny constitueix, probablement, un exemple clar d’òptim pluviomètric combinat d’altitud i distància al mar (Martín-Vide, 1981). A tan sols una trentena de quilòmetres del litoral català, aquesta muntanya de la serralada Prelitoral catalana presenta els seus òptims de pluviositat dins la franja altitudinal compresa entre els 1.000 i 1.200 metres corresponents al vessant marítim –el vessant que mira a la Mediterrània–. 

El pas de la vegetació arbòria, esponerosa i molt desenvolupada, de Santa Fe del Montseny, on es localitzaria precisament l’òptim pluviomètric, als matollars de les parts més altes del massís, amb una disminució gradual, en els vessants que hi ha pel mig, dels individus arboris tant en nombre com en port, constitueix un indicador bioclimàtic que confirma l’existència d’aquestes condicions òptimes de pluviositat en els sectors esmentats i la rarefacció de l’aire pel que fa al vapor d’aigua vessant amunt de Santa Fe.

Les marinades provinents de la Mediterrània i els temporals plujosos de component est troben a l’altitud de Santa Fe uns paràmetres idonis perquè s’hi vegin agreujats els fenòmens de condensació del vapor d’aigua, s’hi formin nuvolades de retenció orogràfica i s’hi accentuïn en definitiva les precipitacions.

Pel que fa a la manca absoluta de vegetació arbòria a les parts altes d’un massís com el Montseny que a penes supera els 1.700 m d’altitud (Turó de l’Home: 1.712 m), n’hem donat com a explicació la rarefacció del vapor d’aigua de l’aire a conseqüència de l’alliberament d’una fracció important de la humitat i de les precipitacions en cotes més baixes. Intervé, però, també, per explicar-hi aquesta desaparició completa dels arbres a tan poca altitud un altre factor molt important: el vent. En efecte, el vent, que a la part alta del massís bufa sovint amb força i a vegades fins i tot amb violència, a causa de la situació del Turó de l’Home i les llargues carenes que hi ha entre les Agudes i el Turó Gros, el vent, diem, hi té una acció dessecant important de manera que impedeix el desenvolupament de les espècies arbòries per manca d’humitat suficient. A més, com molt bé han assenyalat autors com Panareda i Nuet (1984), la força del vent obliga moltes de les plantes d’aquesta part alta del Montseny a prendre una forma pulvinular.  

La presència al Montseny d’un límit sec a molt poca altitud, un límit determinat, d’una banda, per la rarefacció del vapor d’aigua de l’aire vessant amunt de Santa Fe i, a les parts més altes del massís, pels vents intensos i dessecants contrasta amb el que succeeix en d’altres muntanyes properes, com per exemple els Pirineus, on els 1.700 m d’altitud corresponen, moltes vegades, a un estatge humit i amb abundants elements arboris (pinedes de pi negre, avetoses, bedollars).

Els 1.000-1.200 m d’altitud del vessant marítim del Montseny corresponen, des del punt de vista fitogeogràfic, al domini de la fageda (Fagion sylvaticae), una formació forestal que testimonia per si mateixa l’elevada pluviositat i humitat ambiental de l’indret. La presència a Santa Fe d’altres arbres de gran port com són les sequoies, portades de les muntanyes extremament higròfiles, de façana oest, de Califòrnia però que han aconseguit de mantenir-se en aquest indret de Catalunya corrobora tot el que estem dient.

Bibliografia

FOLCH, R. (1981). La vegetació dels Països Catalans. Barcelona, Ketres editora.

MARTÍN VIDE, J. (1981). Caracteres pluviométricos de las cimas de  los sectores central y septentrional de la cordillera Prelitoral catalana. A: VII Coloquio de Geografía, I, pp. 75-82, A.G.E.

PANAREDA, J.Mª i NUET, J. (1984). Notes sobre la bioclimatologia del Turó de l’Home. A: Quaderns de la Selva, núm. 1.