Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

Les brises de vall o ascendents, pròpies de les àrees amb una orografia fortament irregular i que tenen lloc particularment a les hores diürnes, sobretot de l’època càlida de l’any, en resposta a un escalfament més ràpid i més intens dels vessants respecte dels fons de vall, generen sovint nuvolades convectives importants en els flancs de les muntanyes. En aquests flancs més exposats a la insolació l’aire esdevé menys dens i s’hi poden produir forts ascensos de l’aire, amb un efecte d’aspiració de l’aire que prové del fons de vall i que alimenta els mateixos corrents ascendents.

Al vessant sud pirenaic, i per tant també a la conca del Valira, aquest mecanisme resulta especialment efectiu, ja que la direcció en què s’estableix el descens de la pressió atmosfèrica local per l’escalfament desigual dels flancs de la muntanya i dels fons de vall coincideix amb la direcció de les valls en sentit ascendent. Això fa que la força ascensional dels corrents aeris al llarg de l’eix de les valls tingui més vigor. La rampa ascendent que proporciona el relleu actua de llançadora per a l’aire que és atret des dels vessants superiors de la muntanya sotmesos a un escalfament solar més intens.

Dins les valls del Valira, l’efectivitat de les brises ascendents per generar nuvolades convectives i precipitacions mostra també diferències notables. Val tan sols, per exemple, comparar el comportament d’aquestes brises entre les dues valls principals, la del Valira del Nord i la del Valira d’Orient.

Així, la linealitat sud-nord més marcada del recorregut a la vall del Valira del Nord per a les brises de vall o ascendents (en condicions anticiclòniques) acaba segurament afavorint el desenvolupament vertical de grans cúmulus i de cumulonimbus a la zona del Serrat, on la muntanya de Besalí els faria de rampa final. Per contra, al Valira d’Orient, on la vall principal, en sentit ascendent, presenta una disposició en arcada d’oest a est passant pel nord, les brises de la vall central es veuen obligades a girar gairebé 90º a l’esquerra per encarar-se cap a les valls situades al nord, fet que genera una turbulència en les confluències i, per tant, la pèrdua de velocitat en el moment d’encarar el tram final a la vall lateral (la Vall del Riu, Ransol, Incles) (Jordi Deu, enginyer agrònom d’Andorra).

L’increment de la turbulència en el gir resulta de la diferència de recorregut de l’aire, i això crea una depressió en la zona interior de la corba, i una sobrepressió en la banda contrària (camí llarg), que determina que es formi un remolí en la zona tancada. El fenomen és semblant al de la formació d’un toll d’aigua en un riu. Aquest “entollament” de l’aire es produeix d’una manera més efectiva a la vall del Valira d’Orient i explica que les brises ascendents o de vall hi perdin habitualment força i que, per tant, les nuvolades convectives que s’hi poden generar hi tinguin per regla general un desenvolupament més limitat en comparació amb les que es formen a la capçalera del Valira del Nord. D’aquí que les precipitacions susceptibles de derivar-se d’aquestes brises puguin ser més efectives al Valira del Nord que al Valira d’Orient.

Les brises de vall poden ser un factor decisiu en la formació de precipitacions especialment intenses i copioses quan venen reforçades per factors com l’aportació d’humitat en superfície o l’arribada l’aire fred en altura.