Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

Encara que els boscos climàcics representen ecosistemes en què la competència entre els diferents individus vegetals que els formen és màxima, ¿no és prou raonable poder considerar també aquests boscos climàcics com a organismes vivents que funcionen en els termes d’unes unitats resultants de les relacions de cooperació que poden establir-se entre els seus diferents components?

La nostra resposta es decanta pel sí. Efectivament, podem considerar les comunitats forestals primàries en els termes d’unes entitats en les quals es produeix un doble joc d’ambivalències: d’una banda, i atès que la competència hi és la màxima, constitueixen l’expressió fefaent de la idea darwiniana de la lluita per la vida; de l’altra, en parlar de les relacions de cooperació necessàries per assegurar la conservació del bosc com un organisme unitari, ens podem remetre al concepte de la unitat dins la diversitat, d’Alexander von Humboldt, un concepte en què les relacions interactives entre la multiplicitat d’individus que conformen el món natural ha de conduir a un tot global harmònic que n’assegura l’estabilitat i l’equilibri.

La realitat de la lluita per la vida a l’interior d’un bosc ben constituït pot observar-se quan passegem per una avetosa pirinenca que evoluciona ràpidament cap a una situació qualificable de climàcica. Com a exemple, tenim la forest d’avets de la vall del Madriu (Pirineu andorrà), en la qual podem veure, en molts dels seus indrets, en espais de tan sols dos o tres metres quadrats de superfície, la munió considerable de plàntules i de plançons d’avet que pugnen els uns amb els altres per poder desenvolupar-se. Pugnen per l’espai, per l’aigua, pels nutrients minerals del sòl, per la llum. Segurament només un d’ells aconseguirà l’objectiu d’esdevenir un avet de gran port; els altres quedaran anul·lats per aquests exemplar més vigorós. L’exemplar que té més possibilitats de reeixir no ha de ser forçosament el que nosaltres veiem en un moment donat com el més gran; tal vegada aquest exemplar més dotat i més competitiu pot ser un individu més petit que, a la llarga, en traurà un avantatge, si no se’l talla o si una maltempsada natural qualsevol no acaba amb la seva vida. La lluita entre els exemplars d’avet és una lluita intraespecífica, o sigui, entre individus de la mateixa espècie, que a vegades és més aferrissada que la lluita interespecífica o entre espècies diferents.

La selecció natural, idea formulada per Charles Darwin, ha de fer-se, en una espècie vegetal, per exemple l’avet, a partir d’un gran nombre inicial d’individus que participin en el “combat” (seguint la terminologia darwiniana), i començant per les mateixes diàspores produïdes en el decurs de la pol·linització i després dispersades que aconsegueixen d’allotjar-se en el sòl. D’altra manera, la piràmide ecològica, que s’inicia amb els anomenats vegetals clorofíl·lics, no se sostindria.

Pel que fa al segon aspecte esmentat, tenim una primera manifestació del comportament com un tot conservatiu de les comunitats forestals climàciques en el fet que, en aquests complexos, la densitat de l’ocupació del sòl i dels diferents nínxols ecològics representa una resistència a la penetració d’elements estranys, que no troben un lloc per on establir-se.

Les connexions harmòniques del món natural expressades per Humboldt troben en el paper que tenen els fongs un element clau per a la pervivència dels boscos com a entitats orgàniques. Entre els fongs i la resta dels vegetals del bosc s’estableixen unes aliances que són vitals, amb uns graus d’especialització sovint importants que a vegades resulten extraordinaris. El bosc, com a globalitat, subsisteix gràcies al fet que els arbres estan connectats per una xarxa subterrània de fongs que els permet d’obtenir nutrients i els ajuda a compartir recursos. Però els fongs no solament són decisius per a la vegetació forestal, sinó també per a qualsevol altre tipus de formació o planta. Això fins al punt que la colonització de les terres emergides per part dels vegetals no hauria estat possible sense els fongs. El sòl seria, de no haver-hi la participació dels fongs, un enorme dipòsit de matèria orgànica bruta sense transformar, i cap vegetal no hi podria viure.

I podem corroborar també la realitat dels boscos climàcics com a organismes unitaris a partir d’un exemple molt concret, que exposem a continuació: el de l’alzinar amb marfull (Viburno tini-Quercetum ilicis subass. pistacietosum). Als Països Catalans, aquest bosc constitueix una comunitat climàcica o potencial que s’estén pel Rosselló, la part baixa del Conflent, gairebé tot el Vallespir, per àrees importants de l’Empordà, la Selva, el Maresme, el Vallès, el Barcelonès i el Baix Llobregat. Més al sud, i també en l’àmbit d’aquests Països Catalans, apareix, encara que molt més escàs, al Montsià, la serra del Desert de les Palmes i la serra d’Espadà, i té el límit meridional a les muntanyes de la Font Roja, a la comarca d’Alcoi. Amb uns alzinars d’unes característiques molt semblants, el trobem també en sectors de Mallorca i de Menorca.

L’alzinar amb marfull presenta uns estrats arbori i arbustiu i lianoide alt molt densos, amb unes taxes de recobriment que poden ser del 100%. I aquesta densitat de recobriment, no pot interpretar-se com una resposta del mateix bosc a la violència amb què moltes vegades cau la pluja en aquestes àrees de la Mediterrània occidental? La massa densa d’alzines i d’arbustos és un paraigua que intercepta les gotes de pluja que poden caure amb una virulència extrema, frena la seva velocitat de caiguda i transmet d’una manera lenta aquesta aigua, que regalima ara pels troncs, les tiges i les fulles fins a la superfície del sòl del bosc en forma d’un degoteig suau i d’un escolament en petits filets, ja inofensius. D’aquesta manera, l’alzinar es protegeix de l’erosió que pot provocar la pluja torrencial; es protegeix, en definitiva, de la seva mateixa desaparició com a entitat viva. Tot sembla com si el bosc estigués dotat de pensament, com si ell sol es posés a rumiar com fer front als enemics per protegir-se’n, talment com fa l’ésser humà i el conjunt dels animals en general davant del perill. Però parlem aquí d’uns vegetals, i això, que puguin pensar, pot sorprendre encara més.

Com tots sabem, la petjada de les societats humanes és molt forta i molt antiga a la conca del Mediterrani, i el bosc primigeni hi ha estat profundament alterat per l’ésser humà des de temps immemorials. D’aquell bosc primari només en queden petits retalls, i la seva destrucció o degradació ha conduït a greus problemes erosius i ambientals. Precisament, la desaparició del bosc climàcic d’esclerofil·les ha menat a desviacions secundàries o paraclímaxs, les quals, si bé consisteixen en unes formacions o comunitats estables, almenys aparentment, també és cert que representen una situació molt diferent de la clímax, i a més d’una categoria inferior. És el cas de moltes pinedes mediterrànies, que són precisament paraclímax de substitució d’aquest bosc esclerofil·le.

La paraclímax pot definir-se amb precisió com una situació regressiva estable (Ferreras i Fidalgo, 1999), a la qual pot arribar-se per una degradació progressiva des de la mateixa vegetació climàcica, al llarg de la qual el sòl pateix una degradació que impedeix qualsevol possible retorn a la primitiva clímax. El més habitual és que s’hi arribi després de la destrucció directa de la comunitat climàcica, que pot prolongar-se durant molt de temps, en el transcurs de la qual el sòl resta sotmès a una forta erosió i degradació que desvien qualsevol evolució posterior en direcció a la paraclímax (Ferreras i Fidalgo, 1999).

En un altre àmbit climàtic molt proper al nostre, el del clima temperat humit, tenim una paraclímax en les nombroses landes atlàntiques i en les pinedes secundàries que ocupen espais la clímax teòrica dels quals és el bosc caducifoli. 

Bibliografia

FERRERAS, C. i FIDALGO, C. (1999). Biogeografía y Edafogeografía. Col·lecció “Espacios y Sociedades”, “Serie General” n.º 6. Madrid: Editorial Síntesis.