ANÈCDOTES I SITUACIONS CURIOSES VISCUDES PELS CLIMATÒLEGS MARIANO BARRIENDOS I JAVIER MARTÍN VIDE AMB ELS SEUS COL·LEGUES EUROPEUS

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 



M’ha motivat especialment elaborar aquest document perquè penso que pot resultar molt interessant donar a conèixer certes anècdotes que els climatòlegs espanyols Mariano Barriendos i Javier Martín Vide han viscut amb els seus col·legues europeus en el decurs de les seves recerques en matèria de climatologia històrica a la península Ibèrica. Les explicacions i els aclariments aportats per aquests dos climatòlegs han permès els homòlegs dels països del nord d’Europa entendre més bé certs comportaments de la dinàmica meteorològica i climàtica de l’espai ibèric en els quals, molts d’ells, mai no havien parat esment. Són anècdotes i situacions curioses que criden l’atenció per la perplexitat que produeixen en unes persones acostumades a conviure diàriament amb una realitat meteorològica i climàtica que contrasta fortament amb la dels països de l’àmbit mediterrani.

 

La irregularitat pluviomètrica és, com tots sabem, una nota característica del clima mediterrani de la península Ibèrica. En aquest sentit, la convivència de períodes caracteritzats per una indigència pluviomètrica amb episodis de riuades i inundacions podia suposar, en època històrica, un doble impacte, que els companys europeus de Martín Vide i Barriendos no podien entendre, i es quedaven perplexos. Un any sec pot provocar la pèrdua de collites. Però dins d’aquell mateix any pot haver-hi dos o tres dies amb pluges torrencials que provoquen inundacions catastròfiques. Doble impacte per la forta irregularitat pluviomètrica intraanual. Quan es feien índexs històrics, a Europa pretenien sintetitzar els valors mensuals de cada any fent simples sumes aritmètiques dels valors dels índexs, talment com un balanç comptable, amb dèficits i excessos. Llavors, un valor “3” d’inundació i un “-3” de sequera extrema, que es poden donar perfectament en dos mesos diferents dins d’un mateix any, a Europa ho sumaven aritmèticament i quedava en “0”.

 

Els col·legues europeus deien: “Perfect. Zero is normality, no wet, no dry...”. Barriendos els contestava que dins d’aquell “0”, el que hi havia eren dues catàstrofes i dues situacions extremes, que, sumades, donen una aparent normalitat. Però la societat que pateix allò en un mateix any està abocada al col·lapse, a les crisis de subsistència, a les epidèmies, a l’emigració...

 

Aquesta anècdota va succeir durant el projecte europeu MILLENNIUM (2006-2010), de reconstrucció climàtica dels darrers 1000 anys a Europa. El coordinador del grup de treball de reconstrucció del clima històric a partir de fonts documentals demanava crear un índex pluviomètric unificat. Això feia perdre informació sobre els extrems pluviomètrics a la península Ibèrica. A partir d’aquesta experiència, i veient que tant la sequera com les inundacions apareixen, en aquest àmbit geogràfic, molt juntes en el temps, i ocasionen impactes acumulatius, hom va optar per la generació d’uns índexs segregats, a fi de poder monitoritzar la sequera (dèficits), d’una banda, i les situacions de pluges extraordinàries i d’inundacions (excessos), de l’altra. Així hom podia preservar els matisos de cara a futurs treballs i anàlisis.

 

El fet concret de contrastar comportaments regulars del clima oceànic amb els del clima mediterrani procedeix del projecte europeu ADVICE (1995-1996), de reconstrucció del clima a partir de dades històriques i de registres instrumentals antics, i d’altres projectes posteriors.

 

El treball oferia, en detall, concretament per al període 1760-1800, un increment acusat de la presència de sequeres i d’inundacions (per pluges torrencials) a la costa mediterrània espanyola, i en general a tota la península Ibèrica. De fet, els pitjors aiguats i inundacions es donen en aquest període, com la riuada Grossa de l’octubre de 1787 a la vall de l’Ebre, l’onada de fred del desembre de 1788, les inundacions al Principat d’Andorra de 1772...

 

Els climatòlegs del centre de referència europeu, Climatic Research Unit (CRU), de la Universitat d’East Anglia, podrien haver pensat que s’estaven generant errors, o que la documentació utilitzada no era fiable. Però les dades abundants i el treball pacient varen confirmar que aquell període, més enllà d’unes característiques estructurals prou irregulars, experimentà unes condicions excepcionals. I, malauradament, el canvi climàtic actual dona projeccions a la modelització de la precipitació cap al 2070-2100 molt semblants, amb un escenari de sequera gairebé permanent interrompuda per pluges torrencials (SMC).

 

La singularitat del període, i veient la reacció de sorpresa dels col·legues, va decidir a investigar-lo en detall. I el resultat va ser una publicació en què es descrivia aquest període com l’anomalia Maldà, en honor a un aristòcrata que s’exclamà del desordre climàtic de l’època, just en el moment del paroxisme d’aquesta oscil·lació climàtica, l’any 1786 (Barriendos i Llasat, 2003). L’anomalia Maldà fa palès que el clima de l’Espanya mediterrània, per expressar-ho d’una manera gràfica, es divideix, des del punt de vista pluviomètric, en dues situacions: la de pluges irregulars i la de pluges encara més irregulars.

 

Quan Barriendos i Martín Vide han viatjat per altres països d’Europa a fi de divulgar els seus coneixements i a les universitats angleses, per exemple, han explicat que durant el quarantenni suara esmentat 1760-1800 es produeix, en una àrea de la península Ibèrica com Catalunya, la coincidència d’un increment de les notícies sobre pregàries pro pluviam (per demanar la pluja) i de les notícies sobre inundacions, han acabat generant la sorpresa en molts dels seus col·legues britànics. Molts d’ells s’han preguntat, amb un gest encuriosit i amb un posat intel·lectual propi del dubte metòdic tan anglès, per què succeeixen les coses així. Estaven a l’espera d’una resposta convincent per part de Barriendos i de Martín Vide, que els permetés de satisfer el seu interrogant.

 

Els col·legues britànics, posats en les coordenades del seu món, el món del clima marítim de les latituds mitjanes, sempre havien associat la pluja amb la presència d’humitat i amb una disponibilitat d’aigua arreu. Era la imatge inveterada dels homes i de les dones de l’Europa nord-occidental, acostumats a la realitat de la convivència quotidiana amb les típiques depressions mòbils i els corrents d’inestabilitat atlàntics associats al front polar, que, en tostemps, reguen generalment d’una manera suau i continuada llurs països en una gran extensió espacial.

 

Quan Barriendos i Martín Vide els responien que, a l’Espanya mediterrània, les pluges, sovint d’una gran intensitat diària i horària, no solucionen forçosament la sequera, perquè l’aigua que cau amb unes quantitats ingents en poca estona és desaprofitada en gran mesura pel sòl i pels conreus, o quan els explicaven que l’aigua hi cau, sovint, molt concentrada en l’espai, de manera que tan sols uns llocs molt concrets es beneficien del líquid element, els climatòlegs britànics sortien de la seva sorpresa en tenir, per fi, una resposta que els satisfeia i que amplificava el seu univers de coneixements en matèria de climes, més enllà de l’experiència estricta del seu país d’origen.

 

A l’últim, assenyalarem altres situacions curioses viscudes per Barriendos amb els col·legues europeus i que el climatòleg històric espanyol sovint ha fet servir d’anècdota a les seves conferències i classes. Són especialment interessants els valors de la precipitació que, al món mediterrani, s’experimenten en poc temps, i la forta irregularitat en les distribucions diàries i anuals de la precipitació. A Barriendos li han volgut esmentar particularment taules de dades Excel, amb el comentari que un valor de pluja durant un aiguat era un error on s’havien teclejat més xifres del compte. Quan Barriendos els deia que a la Mediterrània poden precipitar-se 250 mm en una tarda, ells pensaven que es tractava de valors mensuals, i els havia de dir que no, que són dades de poques hores, tot i que després poden passar tres o quatre mesos sense que es recullin més de 25 mm

 

Bibliografia

BARRIENDOS, M. i LLASAT, M. C. (2003). “The Case of the ‘Maldá’ Anomaly in the Western Mediterranean Basin (AD 1760–1800): An Example of a Strong Climatic Variability”, Climatic Change, 61: 191-216. doi: 10.1023/a:1026327613698.