Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

La descripció dels factors climàtics que controlen l’existència i les característiques de les espècies i de les comunitats vegetals a l’alta muntanya podem estructurar-la de la manera següent:

· Pel que fa a la temperatura, el fred i l’escurçament del període vegetatiu que se’n deriva constitueixen un factor de gran importància. La vegetació arbòria es rarifica a l’alta muntanya a partir d’una certa altitud per acabar desapareixent més amunt. Els arbres hi estan exclosos, a partir dels 2.000 m d’altitud a la latitud mitjana d’Europa, les plantes anuals hi desapareixen i l’espectre vegetal hi queda format per camèfits, hemicriptòfits i geòfits (Ferreras i Fidalgo, 1999).

A les latituds mitjanes, l’alta muntanya produeix un retard de la primavera i un avançament de la tardor, de manera que les plantes han de disposar de mecanismes que els permetin de realitzar ràpidament la síntesi clorofíl·lica i ser pol·linitzades durant el breu període en què hi ha la calor i la vida suficients. La primavera tardana i la tardor precoç, conseqüència d’una temperatura mitjana anual baixa però també de l’amplitud de la coberta nival, emmarquen un període estival molt curt a la muntanya mitjana, mentre que a les altes muntanyes aquest estiu desapareix.

· Pel que fa a l’aigua, la seva presència varia molt d’unes regions muntanyoses a d’altres, en funció principalment del grau d’orientació als fluxos d’aire humit dominants, de les característiques topogràfiques locals (altura; exposició als raigs solars; pendent), del tipus de recobriment vegetal i de les condicions edàfiques i litològiques.

En el cas de la serralada pirinenca, i especialment al seu vessant nord, l’aigua hi resulta generalment abundosa per l’existència, durant bona part de l’any, d’una capa de neu important i per les precipitacions elevades. A més cal afegir que les temperatures baixes hi limiten els nivells de l’evapotranspiració potencial, fins i tot si els valors de la humitat relativa de l’aire hi resulten moltes vegades molt baixos.

Per contra, els vessants més exposats a la insolació i/o els pendents forts solen experimentar pèrdues d’aigua accentuades i la vegetació hi mostra, en època de màxima escalfor, un caràcter força eixut.

La vegetació de les grans altituds sol ser, en tot cas, més eixuta que la dels nivells mitjans i fins i tot inferiors de la muntanya, ja que es veu privada de les precipitacions i de la humitat alliberades en cotes més baixes on es localitzen precisament els òptims pluviomètrics altitudinals.

En el cas de manca d’aigua disponible per als vegetals, el risc de dessecació pot provenir tant de l’absència de precipitacions i de la sequedat atmosfèrica com de la congelació hivernal de l’aigua del sòl de manera que no pot ser absorbida pel vegetal per permetre-li una transpiració mínima. Per fer-hi front, les plantes de l’alta muntanya disposen de diferents mecanismes d’adaptació, com el desenvolupament d’òrgans suculents que emmagatzemen aigua, les fulles coriàcies o de superfície viscosa i els revestiments de pèls morts, que disminueixen l’evapotranspiració i, a la vegada, eviten el sobreescalfament provocat pels raigs solars (Folch et al., 1995).

· La neu. Gràcies al seu paper d’aïllant tèrmic, la neu forma una coberta que protegeix la vegetació contra les glaçades intenses. Representa a més una reserva hídrica important que permet d’humitejar gradualment i plena el sòl amb els avantatges que això suposa per a les plantes quant a disponibilitat d’aigua. La reserva important de neu a l’alta muntanya alimenta també durant la fosa els terrenys ubicats per sota seu. Però la neu té igualment efectes negatius. La mostra més evident són les allaus, molt devastadores a l’alta muntanya quan el mantell nival assoleix gruixos considerables.

Amb relació a aquest darrer factor, hi ha un efecte molt directe de la neu sobre els vegetals que prové del pes del mantell nival. El creixement migrat dels vegetals herbacis i el port ajagut o reptant de les mates i dels arbustos constitueixen, en aquest sentit, un exemple molt clar d’adaptacions que permeten les plantes de l’alta muntanya de suportar el pes de la neu sense patir lesions traumàtiques i l’efecte destructiu de les allaus (Folch et al., 1995).

Assenyalarem també que de la longitud del període de desglaç depèn el temps disponible de vida activa per a les plantes.

La protecció tèrmica que representa la neu fa que el sòl pugui romandre a una temperatura propera a zero i que la vegetació pugui “despertar”. més de pressa quan arriba la primavera. Un efecte d’això és que a vegades es pot observar que els arbres s’eleven més alt al vessant nord, més fred, que al vessant sud, on les gemmes queden al descobert massa aviat per la fosa de la neu i pateixen les glaçades tardanes de la primavera.

· La lluminositat. A l’alta muntanya, i a causa de la densitat més baixa de l’aire i, sobretot, de la transparència atmosfèrica, la llum solar és molt intensa i directa, més rica que a la plana en radiació ultraviolada (Ferreras i Fidalgo, 1999). Aquest fet comporta que les flors de moltes plantes hi mostrin uns colors vivíssims (forta pigmentació), una estratègia d’altra banda per atreure els insectes pol·linitzadors. Dada molt interessant afegida a posteriori: per fer-nos una idea de la importància que adquireix a l’alta muntanya la radiació ultraviolada, només direm que aquesta radiació augmenta un 10% cada 1.000 m d’ascens altitudinal.

· El vent. A l’alta muntanya, el vent sol bufar amb força, fet que inhibeix el creixement en alçada dels vegetals, que moltes vegades solen adoptar una disposició en coixinets o en boles (la força del vent resulta excessiva a una certa altura per sobre del sòl). Els arbres solen mostrar el tronc i les branques torçats en la direcció del vent predominant, a vegades fins a formar un angle pròxim a l’horitzontal. La part de l’arbre exposada al vent no mostra pràcticament ramificació, la qual, en canvi, s’estén unilateralment en forma de bandera pel cantó de sotavent del tronc.

D’altra banda, l’aptitud dels vegetals de l’alta muntanya per resistir les pressions mecàniques provocades pel vent determina que moltes plantes mostrin arrelaments vigorosos i desenvolupin arrels i rizomes gruixuts.

En algunes muntanyes, el vent contribueix juntament amb altres factors a posar un límit en la progressió altitudinal del bosc, i a vegades pot convertir-se fins i tot en el factor principal. El límit altitudinal de la massa arbòria varia segons el grau d’exposició dels vessants als vents forts predominants, de manera que en els flancs de sotavent i llocs protegits aquest límit es donarà a més altitud (A.N. Strahler i A.H. Strahler, 2000). D’altra banda, el vent, a causa de la seva acció dessecant afegida al fred, pot tenir efectes molt negatius sobre el costat exposat del vegetal (A.N. Strahler i A.H. Strahler, 2000). Les partícules sòlides transportades pel vent, com per exemple els cristalls de gel o les partícules de pols, també poden causar danys severs als vegetals.

Assenyalarem, per acabar, algunes adaptacions morfològiques més de la vegetació de l’alta muntanya per influència del clima que hi impera: la densificació de l’aparell vegetatiu, el nanisme de les tiges els entrenusos de les quals es fan molt curts, la reducció de la superfície de les fulles i l’increment de llur espessor, la reducció de les parts aèries.

Bibliografia

FERRERAS, C. i FIDALGO, C. E. (1999). Biogeografía y Edafogeografía. Espacios y Sociedades, núm. 6. Madrid: Editorial Síntesis.

FOLCH, R. et al. (1995). Biosfera. Vol. 9. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

STRAHLER, A. N. i STRAHLER, A. H. (2000). Geografía Física. Barcelona: Ediciones Omega.