Al nord de Villena (Alt Vinalopó), les terminacions nord-orientals de les serralades Bètiques estableixen un llindar caracteritzat per un gradient força acusat d’increment de la precipitació en direcció sud-nord que fixa un dels trams de la frontera climàtica septentrional del sud-est àrid peninsular. Consegüentment, quan tot just deixem l’Alt Vinalopó i entrem al vessant nord de les terminacions nord-orientals de les Bètiques sempre es produeix un canvi brusc en les condicions bioclimàtiques i en el paisatge. De la vegetació marcadament xeròfila de caràcter bàsicament estèpic i subarbustiu de l’Alt Vinalopó passem, en direcció cap al nord seguint el mateix recorregut de la línia fèrria actual, a un paisatge que té com a formació vegetal natural un bosc i que integra comunitats caducifòlies de ribera al llarg del riu Xúquer. La mateixa presència de multitud de tarongers i de molts altres arbres fruiters en aquest sector de la cara nord de les Bètiques constitueix un indicador molt clar d’una major disponibilitat d’aigua que a la vall del Vinalopó.

Tal com succeeix en el conjunt del sud-est àrid espanyol, la precipitació apareix, a la vall del Vinalopó, molt concentrada en uns pocs dies, fins i tot en unes poques hores, i és fruit principalment de xàfecs i de tempestes intenses amb un paper destacat de la ciclogènesi mediterrània, especialment virulenta a la tardor. La pluviositat estival és molt minsa, fet que, juntament amb les temperatures elevades de la zona, accentua els trets d’aridesa. La presència de les típiques rambles, o cursos d’aigua secs gran part de l’any però que poden experimentar crescudes violentes després d’una tempesta ocasional intensa, denota el mateix caràcter esporàdic de les pluges.

A la vall del Vinalopó, el terreny presenta també uns trets morfològics molt propis dels paisatges àrids. Hi abunden els glacis, hi trobem crostes calcàries blanquinoses i depressions endorreiques, i en molts sectors inclinats formats per roques i materials tous s’observen fenòmens importants d’aixaragallament (formació de reguerons estrets i ben marcats per l’acció excavadora -erosiva- de les aigües d’escolament, separats per interfluvis aguts). Els relleus, tot i que resulten poc elevats, mostren un aspecte aspre i escabrós, sense pràcticament vegetació o, en tot cas, amb una coberta de plantes molt escadussera.

L’aspecte generalment escadusser de la coberta vegetal natural, amb els tons terrosos i cendrosos, i fins i tot groguencs, dels paisatges de la vall del Vinalopó i, més extensament, dels de tota la banda sud-oriental de la península Ibèrica, molt allunyats de la verdor refrescant d’altres regions, mai no ha de ser motiu per relegar el medi natural del sud-est espanyol a una categoria inferior. En aquest sentit, hom ha de tenir en compte i ha de saber apreciar la gran riquesa i diversitat ecològica que atresoren els medis xèrics o àrids.

Bibliografia

COURTOT, R. (1992). “Les planes”. A: El clima i el relleu (Geografia General dels Països Catalans, volum I). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

GÓMEZ ORTIZ, A. i PÉREZ CUEVA, A. (1992). “La muntanya”. A: El clima i el relleu (Geografia General dels Països Catalans, volum I). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

MARTÍN VIDE, J. (1985). Pluges i inundacions a la Mediterrània. Ventall, núm. 5. Barcelona: Ketres editora.

MARTÍN VIDE, J. (1992). “El clima”. A: El clima i el relleu (Geografia General dels Països Catalans, volum I). Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

RIBA, O. et al. (1980). Geografia Física dels Països Catalans. Barcelona: Ketres editora.

VILÀ i VALENTÍ, J. (director científic) (1993). Atles Universal Català. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.