Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

Els aiguats catastròfics que ha provocat darrerament la dana (depressió aïllada en els nivells alts) al País Valencià o els que han patit altres zones del territori espanyol, també als últims dies del mes d’octubre que hem deixat enrere, posen de manifest el caràcter irregular i torrencial de la precipitació al país veí en intervals de temps diaris i més petits. En efecte, la pluja mansa i contínua és poc habitual a Espanya, amb l’excepció significativa de Galícia i de les regions cantàbriques. En lloc seu, xàfecs intensos, que precipiten en poques hores, fins i tot en pocs minuts, quantitats d’aigua que a l’Europa atlàntica cauen en dies seguits són, per contra, freqüents i característics.

Particularment, la intensitat pluviomètrica és molt considerable a la façana mediterrània peninsular i a les Balears. Fins i tot, en sectors també climàticament mediterranis, però que pertanyen al vessant atlàntic, es registren igualment, en 24 hores, quantitats de precipitació molt altes. Així ocorre, per exemple, a Grazalema o als vessants meridionals de les serres occidentals del Sistema Central, on un bon nombre de vegades s’han totalitzat quantitats d’un, dos i fins i tot tres centenars de mil·límetres en un sol dia.

A Espanya, el rècord de pluja en 24 hores podria tenir-lo Xàbia (Alacant), amb 878 mm, el 14 d’octubre de 1957. Altres quantitats diàries que impressionen són les registrades a Oliva (València), amb 817 mm, el 3 de novembre de 1987; a Torís (València), amb 771 mm, el recent 29 d’octubre d’enguany; o a Albuñol (Granada), amb uns 600 mm, el 19 d’octubre de 1973. Àdhuc, fora del domini climàtic mediterrani, en la franja de clima temperat oceànic del nord de la península Ibèrica, Larrasquitu (Biscaia) registrà, el 26 d’agost de 1983, 503 mm. Tot això dona una idea precisa de l’elevada intensitat pluviomètrica diària d’algunes de les regions espanyoles, que, per aquest motiu, guarden una certa analogia amb algunes àrees planetàries tropicals de pluviositat gran i concentrada en el temps.

Però la intensitat horària resulta encara més cridanera, amb la caiguda d’autèntics diluvis en poques hores, fins i tot en pocs minuts. En aquest cas, la façana mediterrània de la península Ibèrica i les Balears són també, dins del territori espanyol, les àrees més sensibles. Fins i tot a la Meseta, on la llunyania de les aigües marines restringeix el potencial higromètric necessari perquè les tempestes es resolguin en diluvis, es produeixen xàfecs amb el balanç final de la pèrdua de vides humanes i de béns (Martín-Vide, 1996).

Les ingents quantitats d’aigua caigudes en poques hores són desaprofitades en gran manera pel sòl i pels conreus, incapaços d’absorbir la desmesurada aportació hídrica, i generen, en conseqüència, una escorrentia abundant i desfermada. Així doncs, les riades i les inundacions tan temudes són la conseqüència final de tot. Això ha portat un conegut cantautor valencià a exclamar: “Al meu país la pluja no sap ploure; o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”.

Pel que fa a la distribució de les quantitats diàries de la precipitació, la pluviometria mostra igualment una gran irregularitat a l’Espanya mediterrània. Aquí, en aquest espai mediterrani, uns pocs dies de precipitació copiosa sumen un percentatge elevat de la precipitació total de l’any. En el sud-est peninsular, per exemple, un sol dia representa de vegades més del 50% de la mitjana pluviomètrica anual o fins i tot la supera. Podem pensar, llavors, en l’efecte que ha de tenir en el còmput anual l’aparició o no d’aquests pocs dies amb altes precipitacions. El caràcter d’un any, sec o plujós, pot canviar radicalment, amb l’ocurrència o no d’aquests dies amb tant de pes pluviomètric (Martín-Vide, 1996).

Com a referència, a Barcelona només el 25% dels dies més plujosos aporta gairebé un 75% de la precipitació total de l’any. A València, aquesta quarta part dels dies en què hi ha més precipitació concentra fins a un 79% del total. Cap al cap de la Nau es donen, probablement, els percentatges màxims, mentre que disminueixen en direcció a l’apertura de l’estret de Gibraltar, això a causa de la regularitat més gran que produeixen en les quantitats diàries els temporals atlàntics.

A l’Espanya mediterrània, el caràcter pluviomètric d’un any no ha de venir definit exclusivament per la quantitat anual. L’investigador ha de tenir ben en compte l’estructura de les precipitacions diàries, ja que un presumpte any plujós pogué adquirir aquest caràcter a partir de dos o tres dies de precipitacions torrencials, mentre que durant setmanes seguides no va caure ni una gota. O petites anomalies en la circulació atmosfèrica poden canviar radicalment l’input pluviomètric total en afavorir o no l’aparició d’aquells dies singulars (Martín-Vide, 1996).

Junt amb la irregularitat temporal, la precipitació mostra, així mateix, a l’Espanya mediterrània, una gran irregularitat en la distribució espacial. Aquesta distribució irregular en l’espai l’he pogut constatar jo mateix moltes vegades d’una manera directa gràcies als anys que vaig estar a la ciutat de Barcelona com a estudiant universitari. Observava amb freqüència que, durant determinats episodis de precipitació, podia ploure moltíssim en unes barriades concretes de la ciutat, mentre que en d’altres la pluja era molt més dèbil o fins i tot escassa. També he constatat visualment aquesta característica del temps en d’altres sectors de la costa central catalana, com el Maresme. Així, per exemple, de vegades pot caure un autèntic diluvi a Mataró o a Llavaneres, mentre que una mica més al nord, a molt poca distància i seguint la mateixa línia de la costa, no fa res a Arenys de Mar o hi fa molt poca cosa, o a l’inrevés. Tota aquesta irregularitat pluviomètrica espacial reflecteix el caràcter focalitzat de moltes de les pertorbacions mediterrànies. A més, la meva germana Meritxell, que fa divuit anys que viu a Torrevella (Torrevieja, a l’extrem sud de la província d’Alacant), m’ha pogut aportar informació addicional sobre aquest comportament espacial tan irregular de la precipitació a l’Espanya mediterrània, a partir de l’experiència viscuda per ella en aquest àmbit del sud-est espanyol. Així, dins la mateixa població de Torrevella o el seu entorn immediat, sovint es formen cèl·lules convectives potents que descarreguen d’una manera molt localitzada xàfecs fortíssims, mentre que a tan sols un o dos quilòmetres de distància del diluvi no fa absolutament res.

En el cas del Pirineu andorrà, els temporals copiosos de la tardor també poden presentar-se amb unes intensitats de la pluja elevades, encara que no ho són tant si les comparem amb les de la façana mediterrània. És cert que de vegades aquests temporals que afecten el nostre país estan associats amb la presència d’inestabilitat a la Mediterrània, en particular, amb la inestabilitat que prové de l’àrea de Tarragona, la qual arriba a Andorra a través dels fluxos humits i pertorbats que segueixen una direcció sud-nord. Tanmateix, la major part dels temporals de precipitació tardorencs que es donen al nostre país obeeixen a uns mecanismes que tenen bàsicament el seu origen a l’Atlàntic. Es tracta sobretot en aquests casos de tàlvegs que es profunditzen i que, de vegades, poden acabar trencant-se a l’extrem de la seva resistència. D’aquesta forma, individualitzen una depressió en altura que queda despenjada de la circulació general de les capes altes.

Així com la dana que ha patit el País Valencià l’octubre passat provocava pluges extremament virulentes que s’escolaven pels barrancs sense que els sòls en poguessin beneficar-se, i a penes podien acabar amb la sequera que s’arrossegava en aquesta zona des de feia temps, en el cas del Pirineu andorrà, les pluges d’aquest mes d’octubre que ja ha finit han estat molt ben recollides i aprofitades. Han estat també copioses, cert, però, en general, no han tingut un comportament torrencial, sinó que s’han resolt bàsicament en forma de ruixats persistents i de llarga durada i amb una pluja d’una intensitat que no solia ser molt forta. La vegetació del país reflecteix la generositat d’aquestes pluges, es veu més esponerosa, i el cabal dels Valires s’ha vist incrementat considerablement.

Podem exposar alguns registres mensuals concrets que permeten de constatar l’abundància de les precipitacions totalitzades a Andorra en l’octubre que acabem de deixar. Així, per exemple, l’estació de Perafita, a 2.402 m d’altitud i a la porció meridional d’Andorra, ha totalitzat en els 31 dies fins a 239 mil·límetres; Grau Roig, a 2.090 m i a prop de la capçalera del Valira d’Orient, ha mesurat un total de 200 mm en aquest mateix octubre; Sorteny, a 2.271 m i en un sector de la capçalera de la vall d’Ordino, 182 mm; la borda del Sabaté, a la part més baixa d’Andorra a 861 m, 181 mm; el bony de les Neres, a 2.080 m i en el sector central del país, 175 mm; el roc de Sant Pere, a la vall central del Principat a 1.113 m, 170 mm; Arcalís-SAIH, a la coma del Forat, a l’angle nord-occidental del territori andorrà, 169 mm.

A més, les precipitacions han estat sovintejades. En sectors de capçalera de conca, com, per exemple, Perafita, la coma del Forat (estació d’Arcalís-SAIH) o Grau roig, la freqüència de dies amb precipitació en aquest mes d’octubre del 2024 ha estat de 25, 22 i 19 dies, respectivament. Una aigua de les pluges, a més d’abundant, molt ben recollida i molt ben aprofitada al nostre país, en definitiva.

Les projeccions a la modelització de la precipitació preveuen uns escenaris climàtics venidors a la península Ibèrica caracteritzats per sequeres més llargues i recurrents esquitxades per episodis breus de pluges torrencials. Nosaltres desitgem que aquest escenari tan negatiu no s’acompleixi. Per al cas del Pirineu andorrà, desitgem que, com succeí en el trentenni 1961-1990, guanyi més protagonisme el règim dels westerlies o vents predominants de l’oest de la zona temperada planetària, de l’hemisferi boreal, en detriment de les altes pressions subtropicals, que porten ambients més secs i més calorosos. Esperem que períodes de dèficit pluviomètric acusat com el que hem viscut als darrers tres anys fins a l’hivern d’enguany deixin pas a unes anyades de precipitacions més generoses. Les precipitacions tan agraïdes que varen arribar el març passat i que s’han perllongat fins a aquest octubre podrien marcar una tendència cap a la recuperació de les quantitats pluviomètriques totals a casa nostra.