ELS PADRINS JA HO DEIEN: EL MAL TEMPS VE A ANDORRA SOBRETOT PEL SUD
(actualització de l’article publicat per l’autor al Diari d’Andorra el 9 de desembre del 2021)

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 



Al Pirineu andorrà, les pertorbacions meteorològiques associades a adveccions (desplaçaments horitzontals dels corrents aeris) més actives i que, d’una manera més freqüent, repercuteixen sobre tot el territori, entren pel sud. Per dir-ho d’una manera més general, tenen una procedència sud.

 

A la meva padrina per part materna, la Josepa Melcion, la Pepeta de cal Masover, ja li deia la seva família, que feien de pagesos a Escaldes: “Quan la broma (els núvols) ve de baix, no surtis a treballar la terra, perquè plourà i et mullaràs; no cal que surtis a regar l’hort, perquè la pluja ja el regarà. En canvi, quan la broma ve de dalt, surt tranquil·lament a treballar les terres perquè no farà res o farà molt poca cosa.”.

 

A cal Masover, estaven acostumats a la vida a l’aire lliure, bregats en els canvis de temperament de l’atmosfera, i sabien interpretar molt bé quin temps meteorològic hauria de fer i com els afectaria. Miraven com es comportaven els núvols a la muntanya de Carroi, d’on venien les bromes, si de nord o del sud. D’aquesta forma, la Pepeta era introduïda, a cal Masover, en el coneixement de la regla del pagès, una regla corroborada per l’experiència i vàlida a grans trets, que reflecteix el sentit tan pragmàtic de les coses que tenia abans la gent de muntanya, ja que la mateixa subsistència obligava l’ésser humà a tenir un coneixement i un control precisos del seu medi. Les mancances que podia tenir aquesta regla popular de previsió del temps meteorològic eren només petits detalls, excusables a l’època en un entorn rural i muntanyenc endarrerit en el qual no es disposava de mitjans tecnològics. No entelen en absolut que funcionés i fos operativa en termes de norma general.

 

Té molt de sentit dir que les pertorbacions meteorològiques més actives i que d’una manera més habitual afecten tot l’espai andorrà venen a Andorra del sud, perquè la conca del Valira es troba a la façana meridional dels Pirineus. Les valls del Segre i del Valira fan de corredors que canalitzen els fluxos humits i pertorbats de component sud. I la cadena axial pirinenca, disposada d’oest a est (o d’ONO a ESE) i que al tram andorrà separa aigües entre el vessant mediterrani i el vessant atlàntic és un obstacle important que actua de pantalla i d’obstacle reforçador de la turbulència aerològica per a aquests fluxos. Naturalment, l’eix axial pirinenc no és una frontera aerològica absoluta, i, de fet, a vegades la inestabilitat i els núvols que s’acumulen en un dels vessants salten, amb una certa facilitat, a l’altre aiguavés. No és una barrera tan contundent com els Alps, els Andes o l’Himàlaia, però sí que és prou important per modificar, molt freqüentment, les característiques de les masses d’aire a un cantó i l’altre de la línia principal de divisió de les aigües.

 

En aquest sentit, la capacitat dels fluxos humits de component nord per estendre les precipitacions a tot el territori andorrà, encara que, com és lògic, no representi un esdeveniment impossible, sí que té un caràcter més puntual, o en tot cas es fa realitat d’una manera bastant menys freqüent que la que es deriva dels fluxos de procedència sud. Sovint, les precipitacions associades a les masses d’aire humides provinents del septentrió queden restringides, dins d’Andorra, al sector de l’Arieja o a la franja muntanyosa que limita amb França. A la part baixa d’Andorra, es veuen passar, amb freqüència, amb vent del nord, corrues de núvols que s’esfilagarsen ràpidament sense deixar precipitació o que a penes deixen unes poques gotes o alguns petits flocs. Les situacions de component nord que, amb més facilitat, poden estendre les precipitacions al conjunt del territori andorrà són les que es deriven de corrents aeris moderats o forts del quart quadrant (nord-oest), amb el corrent en jet polar creuant els Pirineus. A l’hivern, aquestes situacions comporten, amb relativa freqüència, la formació de precipitacions d’intensitat elevada, especialment a les parròquies altes.

 

Les pertorbacions associades a desplaçaments horitzontals dels corrents aeris i que, probablement, d’una manera més habitual afecten totes les valls andorranes deriven, sobretot, de depressions que es formen a l’oest o al sud-oest de la península Ibèrica, a la regió atlàntica subtropical. Des d’aquestes àrees, solen creuar l’espai peninsular ibèric de sud-oest a nord-est, o de sud a nord. Solen continentalitzar-se o debilitar-se mentre travessen les terres interiors d’Espanya, però es reactiven en assolir els relleus pirinencs, per la bona exposició de la serralada a aquest fluxos.

 

El que succeeix al Pirineu andorrà és similar al que ocorre en una porció important de les valls pirinenques de la conca de l’Ebre, de la qual les valls del Valira formen part, encara que les precipitacions registrades al nostre país són inferiors a les que es recullen, per exemple, al Pirineu aragonès i navarrès. Andorra, en situar-se en el sector més oriental del sistema hidrogràfic de l’Ebre, queda més allunyada del radi d’acció predominant de les depressions atlàntiques.

 

La gestació de depressions a l’Atlàntic subtropical de l’hemisferi nord entre l’arxipèlag de les Açores i la península Ibèrica o a l’àrea del golf de Cadis, durant l’hivern i els mesos pròxims, respon sovint al que hom ha anomenat una fase negativa de l’oscil·lació de l’Atlàntic Nord o NAO (North Atlantic Oscillation), en què l’anticicló de les Açores es debilita i la depressió d’Islàndia s’omple. Això permet que puguin formar-se borrasques en unes àrees subtropicals que, habitualment, estan regides per les altes pressions atmosfèriques. És en aquesta fase negativa de la NAO que solen donar-se les precipitacions més abundants a la cara sud del Pirineu, sobretot pel que fa al semestre fred de l’any.

 

Tanmateix, a l’hivern, de vegades, les borrasques que es gesten a l’oest o al sud-oest de la península Ibèrica no afecten gens Andorra, ja que el nostre país queda sota el domini de l’anticicló tèrmic de l’Europa central, generador d’una forta estabilitat atmosfèrica, pel refredament que pateixen les capes superficials i que anul·la els moviments ascendents de masses d’aire. En una situació d’aquest tipus, les precipitacions aportades pels fluxos del sud-oest cal cercar-les en àrees situades més a ponent d’Andorra, perquè els anticiclons tèrmics actuen de bloqueig.

 

Quan els corrents aeris pertorbats de procedència sud sí que afecten Andorra, ocorre amb una certa freqüència que, pel mateix comportament de l’aire a l’interior de l’àrea depressionària (l’aire es mou, a les depressions, de la perifèria cap al centre de la cèl·lula), la pertorbació arriba al Principat amb un recorregut de sud-est a nord-oest, de manera que hi pot aportar humitat suplementària de la Mediterrània. De vegades, fins i tot, l’advecció continua rolant a l’esquerra i adquireix una direcció est. En tot cas, en aquest casos, la contribució de la humitat mediterrània en l’agreujament de les precipitacions al Pirineu andorrà no té, moltes vegades, pràcticament rellevància, atès que la massa d’aire incident ja està saturada de vapor d’aigua a la seva mateixa regió d’origen, l’Atlàntic subtropical, i no admet, per tant, més humitat.

 

Jo mateix, des de la finestra de casa meva a la plaça Creu Blanca, a Escaldes-Engordany, observo com els corrents aeris que venen del sud cobreixen sovint amb espesses nuvolades la vall d’Os, la vall de Sant Vicenç d’Enclar i el cim de Carroi. A la cresta de la serra d’Enclar que es perllonga des del Roc de Sant Pere fins a Carroi, constato visualment com l’aire que bufa del sud acumula nuvolositat a la banda d’aquesta cresta que mira a Andorra la Vella i Santa Coloma. En canvi, molts cops, aquesta nuvolositat es desfà pel cantó de sotavent, el que mira a la Massana. Amb situacions del nord, moltes vegades, o bé els corrons de núvols circulen clarament per sobre del cim de Carroi, sense embolcallar-lo en absolut, o bé tan sols veus formar-se, en aquest cim, un petit barret nuvolós sovint d’aspecte emplomallat que tendeix a desfer-se en penetrar el vent septentrional a la vall central del Principat.