VISIONS DE PAISATGES I DE CLIMES PIRINENCS, A VEGADES MOLT CONTRASTATS, A PARTIR D’UN RECORREGUT BREU PER CONTRADES PROPERES A ANDORRA

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 


Els dies 16 i 17 de juny del 2018 vaig efectuar un recorregut amb vehicle per terres del Pirineu properes a Andorra. El recorregut, que va iniciar-se dissabte al matí del dia 16 a Escaldes-Engordany (Principat d’Andorra), fou el següent: port d’Envalira – descens per la vall del riu Arieja fins a Foix – Saint-Girons- coll del Portet-d’Aspet – Saint-Béat – Viella – Túnel de Viella – el Pont de Suert – coll de la Creu de Perves – la Pobla de Segur – Collegats – Sort – port del Cantó – la Seu d’Urgell – Andorra. Aquest itinerari, que feu una pernoctació a Viella, va servir per gaudir de paisatges autèntics i per admirar la contundència del contrast entre el vessant nord i el vessant sud pirenaics.

En el descens per la vall de l’Arieja des del Pas de la Casa, vull destacar un paratge admirable per la humitat i la verdor que ofereix: el pas estret que hi ha immediatament després de Mérens-les-Vals, en direcció a Ax-les-Thermes: ens trobem al cor d’una fageda molt frondosa i tancada, que reflecteix la influència important de masses d’aire marítim i l’embolcall d’aigua produït per unes boires freqüents, en una vall del vessant nord i atlàntic dels Pirineus.

Dins del marge dret del mateix riu Arieja, a uns pocs quilòmetres de la vila d’Ax-les-Thermes, situada a 720 m d’altitud, esmentaré igualment un altre paratge espectacular per l’abundor d’aigües i per la verdor que vaig tenir l’ocasió de visitar tot just fa dos anys: Orlu.

L’ascens al coll del Portet-d’Aspet, des d’una carretera que comunica la vila de Saint-Girons amb Saint-Béat, no feu sinó refermar-nos de la bellesa de les fagedes atlàntiques al vessant nord pirenaic. El coll del Portet-d’Aspet, de tan sols 1.069 m d’altitud, connecta la vall del Ger, afluent directe de la Garona, i la vall de la Bellongue, a la conca del Salat. Passat el petit poble de Saint-Lary i ja dins del departament de l’Alta Garona, la boira orogràfica, tan habitual en aquests aiguavessos atlàntics, ens va embolcallar alhora que desprenia un ruixim característic i molt fi que entelava els vidres del cotxe. L’ascens al coll per aquest vessant del Salat, que transcorre per paratges de boscos de rang domanial (de domini estatal), era ple de revolts que, en obligar-nos a disminuir la marxa, permetien de meravellar-nos amb l’espectacle dels faigs aixecant-se amb majestuositat tot just davant nostre. En un d’aquests revolts, molt a prop ja de la culminació del coll, vam admirar uns faigs que podrien tenir ben bé una altura de quasi 40 metres, al cor mateix de la fageda. La muntanya, banyada per la verdor esclatant, clorofíl·lica, en un punt de l’aiguavés on el grau higromètric de condensació del vapor d’aigua podria ser el màxim de tota la secció de vessant del Portet-d’Aspet, era en aquesta època de l’any a cavall entre la primavera i l’estiu una forest d’aspecte extraordinàriament bonic i exuberant.

Després el descens fins a Saint-Béat, poblet maquíssim situat a les vores mateix de la Garona, i d’aquí un gir a l’esquerra per prendre la ruta que ens menés a la Vall d’Aran.

Ja dins de territori català i des del poble de Bossost, vam fer una breu desviació en direcció al coll del Portilló, un coll que uneix Bossost amb Bagnéres-de-Luchon, per fruir del que és segurament l’avetosa més espectacular de tot el Pirineu, en un indret molt frescal més favorable probablement a la forest d’avets que a la fageda.

La Vall d’Aran ens ofereix en general un paisatge amable i proper a l’ésser humà, car les formes del terreny, sobretot als indrets ocupats per hàbitats humans, són relativament suaus, cobertes generalment d’un verd intens, amb boscos caducifolis densos als obacs i prats en alternança amb altres arbres de fulla caduca als solells, de manera predominant. El faig, que encatifa abundosament aquests sectors d’obaga, és un dels arbres més emblemàtics de l’estatge montà aranès. El verd dominant de les solanes a l’Aran xoca amb el caràcter marcadament pedregós que presenten els vessants assolellats de la part baixa de la nostra conca del Valira, a Andorra i l’Alt Urgell, on, a més, la vegetació és predominantment mediterrània de tipus continental (el carrascar), fins almenys els 1.300 metres d’altitud.

Després d’una nit de descans a Viella, diumenge a mig matí iniciarem la segona part del recorregut del cap de setmana. De la capital aranesa enfilarem el camí en direcció al Túnel de Viella, que vàrem travessar sense cap anècdota que destacar en particular.

I en sortir per la boca sud del túnel, l’evidència de tot, la magnitud contundent del contrast d’aquesta cara meridional de la serralada respecte al que coneixíem i havíem apreciat del vessant atlàntic. Un ambient, el de la capçalera de la Noguera Ribagorçana, que denotava més aviat sequedat. Sí que s’hi apreciava una abundància d’aigües, i es veien torrenteres força espectaculars als vessants de la vall, com per exemple les que davallen del massís dels Besiberri. També és cert que això es produïa en un any que, com aquest, havia registrat en el període que va del gener al juny precipitacions molt copioses amb molta neu a l’hivern. Els corrents d’aigua d’aquesta capçalera de la Noguera Ribagorçana (vall de Barravés) havien de baixar, per força, amb molt cabal. Nota: vall de Barravés és el nom amb què es designa també la capçalera del riu Noguera Ribagorçana.

Però, tot i així, l’ambient es veia secot, amb un terreny on abundaven els rocs i amb tarteres que baixaven a cotes més baixes d’altitud que a l’Aran. També s’observaven zones on la dinàmica torrencial de les aigües d’escolament havia produït un descarnament del terreny. En definitiva, una dinàmica agressiva en les condicions del medi, que deixava ben clar al mateix viatger que ja estàvem a la península Ibèrica. Tot l’ambient en general hi contenia una informació premonitòria que prefigurava l’aridesa climàtica i ambiental que hom haurà de trobar més avall a la depressió de l’Ebre.

A més, com succeeix en el conjunt de les valls del Pirineu aragonès i també en una part important del lleidatà, en aquesta vall de la Noguera Ribagorçana, d’orientació meridional i de relleus molt destacats, la forta insolació hauria de produir una desagregació accentuada dels sòls per raó dels forts contrastos entre les temperatures diürnes i les nocturnes, la qual cosa no faria sinó refermar el caràcter agressiu de la dinàmica dels elements geofísics en aquest medi.

Des d’aquesta sortida per la boca sud del Túnel de Viella, sí que es veien faigs, però aquests arbres es trobaven, si no en forma d’agrupaments bastant oberts, sí formant generalment masses boscoses de poca extensió en les quals s’intercalaven a més nombrosos aciculifolis. Unes fagedes seques en comparació a les que havíem trobat als aiguavessos septentrionals pirenaics. Els faigs semblaven a més tenir, en aquest vessant ibèric, menys port i menys altura.

I a la conca alta de la Noguera Ribagorçana, cau una precipitació quantitativament molt més baixa que a la Vall d’Aran que ajudi a explicar aquest ambient de relativa sequedat? Probablement no. A la conca alta de la Noguera Ribagorçana, les precipitacions resulten, de fet, copioses, ja que les mitjanes anuals de la precipitació no baixen dels 800-900 mil·límetres, i per als sectors més afavorits s’han fet estimacions que les situen en els 1.400 mm, amb unes quantitats que s’incrementen de sud a nord. Les precipitacions sí que són al tram central del flanc sud pirenaic, on es troba precisament la Noguera Ribagorçana, més infreqüents que a la cara nord, però també són moltes vegades més intenses. Les causes principals d’aquesta intensitat pluviomètrica més gran caldria buscar-les en la presència d’un règim pluviomètric alimentat essencialment per les pertorbacions provinents del sud-oest de procedència atlàntica, i, d’una manera més general, alimentat per qualsevol flux o corrent d’inestabilitat de component sud. Aquests fluxos inestables de component sud, que pateixen moltes vegades una continentalització en el seu recorregut per la península Ibèrica, es veuen reactivats en contacte amb el relleu pirenaic, per un doble efecte de pantalla i d’obstacle reforçador de la turbulència aerològica. La intensitat més gran de les precipitacions comporta que el nombre d’hores de sol hi sigui elevat tot i els registres pluviomètrics similars als del vessant septentrional (A: https://ca.wikipedia.org/wiki/Pirineus#Clima).

El paisatge de la capçalera de la Noguera Ribagorçana, malgrat la seva duresa i la seva aspror, no deixa de tenir, però, el seu encant ni d’estar proveït de bellesa. Resulta en tot cas d’una bellesa diferent a la dels aiguavessos de la cara nord i atlàntica pirinenca.

Per evocar la fageda de la Vall d’Aran en època estival, en què aquesta formació vegetal se’ns mostra amb un aspecte amabilíssim i molt acollidor de manera que ens transporta als paisatges dolços i equilibrats de l’Europa mitjana, jo triaria, com a música, el Quintet per a clarinet, KV 581, de Wolfgang Amadeus Mozart, una de les obres per a clarinet més belles que mai s’han compost. I el triaria per la seva suavitat, la seva delicadesa, per la seva vaporositat (recreació d’una atmosfera vaporosa, com la que banya les muntanyes i els vessants aranesos); i al mateix temps el triaria, tot plegat, per la seva alegria noblement equilibrada, talment una estivisilva europea.

L’aspecte vital, però d’una vitalitat propera a l’ésser humà, feta a la mida de les persones, de la fageda primaveral i estiuenca del vessant nord pirenaic amb tots els seus al·licients (la verdor clorofíl·lica, el murmuri de les fontanes i la frescor vivificant dels corrents d’aigua, l’eclosió i l’expandiment dels botons florals, la gentilesa en el vol de les petites bestioles pol·linitzadores, tot el borbolleig suau de l’ambient que s’hi respira en general) és un dels múltiples aspectes d’interès suscitats agradablement en el meu ànim pel famós quintet amb clarinet, per exemple, del geni de Salzburg.

Si volgués evocar i recórrer els paratges de la boca sud del Túnel de Viella, escolliria tal vegada el primer moviment o Allegro del Concert per a piano i orquestra número 5 en mi bemoll major, anomenat també Emperador, op. 73, de Ludwig van Beethoven. L’escolliria per la majestuositat, l’energia i el caràcter imponent del paisatge i de les muntanyes en aquest indret de la banda sud del Pirineu, on l’ésser humà vol sentir-se heroi i protagonista amb la immensitat del marc natural que l’envolta. Exactament com aquesta peça musical de Beethoven, grandiosa per la seva dimensió orquestral i pel to solemnement imperial que li confereix el compositor de Bonn.