LA FONT DE VAPOR DAIGUA QUE ALIMENTA LES PRECIPITACIONS. ALGUNES REFLEXIONS BREUS

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 

Casildo Ferreras i Concepción E. Fidalgo, en la seva obra conjunta Biogeografía y Edafogeografía (1999), on consagren un apartat a l’estudi dels factors climàtics que controlen la distribució d’espècies i de comunitats vegetals, fan una referència breu a la procedència de les precipitacions.

Segons aquests autors, “l’aigua de les precipitacions, lluny de venir gairebé en la seva totalitat del mar segons un esquema clàssic, provindria, d’una banda, de l’evaporació dels sòls i de les aigües continentals, i, més encara, de la transpiració dels vegetals”. Assenyalen com l’evapotranspiració és “un fenomen biofísic que restitueix a l’atmosfera una part important de l’aigua aportada per les pluges”. Indiquen que al voltant d’un terç de les precipitacions és reciclat sota la forma d’evapotranspiració en boira, rosada o nova pluja, i que solament els dos terços s’incorporen a la reserva hidrogràfica per escorrentia i per infiltració. D’aquesta manera, els dos autors es reafirmen en la línia de recerca que atorga a la coberta vegetal, i sobretot a la coberta forestal, un paper decisiu com a “element regulador” del clima i de les precipitacions.

Sense negar aquesta importància de la vegetació com a font de precipitació atmosfèrica, nosaltres volem fer, aquí, una remarca, que és: la font principal de vapor d’aigua que alimenta la formació dels núvols i les precipitacions la constitueixen els mars i els oceans. Les grans extensions d’aigua salada del nostre planeta representen una aportació molt més important de vapor d’aigua que les fonts terrestres d’aigua dolça. Fins i tot aspectes com la verdor, la densitat, la mida o el grau d’exuberància de la vegetació, així com el volum de moltes de les reserves d’aigua subterrània alimentades a partir de les precipitacions, són, en molts casos, variables estretament dependents de la humitat atmosfèrica aportada per les masses d’aire marítim.

Feta aquesta remarca, assenyalarem, per finalitzar aquest document, un altre aspecte important, que és: a les zones amb un “embassament foliar” important, encara que les precipitacions derivades directament de l’evapotranspiració vegetal acostumen a ser més reduïdes, en volum total, que les aportades directament o indirecta pels fluxos i les masses d’aire marítims, aquelles no representen un percentatge més baix que les que es deriven de l’evapotranspiració en zones més seques.

En aquest sentit, en els sectors continentals, més o menys distanciats de les masses aquoses oceàniques, la font de vapor d’aigua que alimenta les precipitacions la constitueixen, en molt gran mesura, les llunyanes masses d’aire marítim. Això resulta especialment palès en zones continentals àrides i semiàrides, on els sòls, eixarreïts, i la vegetació, nul·la o escassa i de caràcter xeròfit, són incapaços de subministrar prou aigua a l’atmosfera per produir precipitació. En canvi, en els sectors emplaçats a sobrevent, si bé els mars aporten, lògicament, molta humitat que podrà transformar-se posteriorment en precipitació, les cobertes vegetals extremament higròfiles, susceptibles de transpirar molta aigua vers l’atmosfera, i l’escorrentia abundant, que també representa una font molt destacada de cessió d’aigua a l’atmosfera, comporten que l’evapotranspiració hi tingui un pes relatiu més gran que a les zones de l’interior dels continents.

L’arquetip d’ecosistema en què l’evapotranspiració cobra la màxima rellevància com a font de producció de precipitacions abundoses el constitueix segurament la selva pluvial (per exemple, la selva equatorial o les selves de muntanya exposades als vents alisis, quan aquests han efectuat un recorregut oceànic llarg).

 

Bibliografia

FERRERAS, C. i FIDALGO, C.E. (1999). Biogeografía y Edafogeografía. Espacios y Sociedades, núm. 6. Madrid: Editorial Síntesis.

 

 

La versió que hi havia fins ara del document “La font de vapor d’aigua que alimenta les precipitacions. Algunes reflexions breus”, que ha quedat obsoleta i que dintre d’un temps eliminarem d’internet, és la següent:

 

Casildo Ferreras i Concepción E. Fidalgo, en la seva obra conjunta Biogeografía y Edafogeografía (1999), on consagren un apartat a l’estudi dels factors climàtics que controlen la distribució d’espècies i de comunitats vegetals, fan una referència breu a la procedència de les precipitacions.

Segons aquests autors, “l’aigua de les precipitacions, lluny de venir gairebé en la seva totalitat del mar segons un esquema clàssic, provindria, d’una banda, de l’evaporació dels sòls i de les aigües continentals, i, més encara, de la transpiració dels vegetals”. Assenyalen com l’evapotranspiració és “un fenomen biofísic que restitueix a l’atmosfera una part important de l’aigua aportada per les pluges”. Indiquen que al voltant d’un terç de les precipitacions és reciclat sota la forma d’evapotranspiració en boira, rosada o nova pluja, i que solament els dos terços s’incorporen a la reserva hidrogràfica per escorrentia i per infiltració. D’aquesta manera, els dos autors es reafirmen en la línia de recerca que atorga a la coberta vegetal, i sobretot a la coberta forestal, un paper decisiu com a “element regulador” del clima i de les precipitacions.

Sense negar la importància de la vegetació com a font de precipitació atmosfèrica, nosaltres volem fer aquí un parell de remarques. En primer lloc, la font principal de vapor d’aigua que alimenta la formació dels núvols i les precipitacions la constitueixen els mars i els oceans. Les grans extensions d’aigua salada del nostre planeta representen una aportació molt més important de vapor d’aigua que les fonts terrestres d’aigua dolça. Fins i tot aspectes com la verdor, la densitat, la mida o el grau d’exuberància de la vegetació, així com el volum de moltes de les reserves d’aigua subterrània alimentades a partir de les precipitacions, són, en molts casos, variables estretament dependents de la humitat atmosfèrica aportada per les masses d’aire marítimes. L’altra remarca és que, dins d’aquests límits establerts pels mars i els oceans, el pes relatiu de les cobertes vegetals en la producció de precipitacions s’ha de matisar d’acord amb les característiques geogràfiques de cada enclavament.

En els sectors continentals, més o menys allunyats de les masses d’aire marítimes, la vegetació i els boscos sí que han de tenir un paper més destacat en el reciclatge de l’aigua per convertir-la en aportació pluviomètrica. En canvi, en els sectors emplaçats a sobrevent, i sobretot en els primers fronts muntanyosos oberts als fluxos d’aire marítim, les condicions òptimes d’exposició han de comportar que les quantitats d’aigua de pluja, molt abundoses per regla general, derivin majoritàriament de la humitat marítima.

Les valls del Valira, per la seva localització en el tram central-oriental del vessant sud dels Pirineus, constitueixen essencialment un territori a sotavent, això és, relativament protegit, en certes èpoques de l’any, tant de les masses d’aire atlàntiques com de les que provenen de la Mediterrània. En aquest cas, un tapís de verdor vegetal i l’abundància pirinenca d’aigües sí que poden tenir a l’estiu, a nivell local, un paper significatiu com a magatzem d’humitat que allibera a l’atmosfera per evapotranspiració una part prou notable (encara que no forçosament la majoritària) de l’aigua generadora, en època càlida, de nuvolades i de precipitacions.

De fet, i particularment en època estival, tot el conjunt del Pirineu és una gran massa de verdor vegetal que transpira quantitats enormes d’aigua susceptible de ser potencialment convertida en precipitació. El fenomen resulta semblant al que succeeix en la selva amazònica, però a una escala espacial molt més reduïda i amb una proporció molt menor. Allí, la gran quantitat d’aigua transpirada per la vegetació hi representa una aportació pluviomètrica destacadíssima.

 

Bibliografia

FERRERAS, C. i FIDALGO, C.E. (1999). Biogeografía y Edafogeografía. Espacios y Sociedades, núm. 6. Madrid: Editorial Síntesis.