ELS TIPUS DE TEMPESTA QUE AFECTEN ELS PIRINEUS

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 

Una tempesta pot definir-se com una manifestació elèctrica brusca de l’atmosfera caracteritzada per un o diversos llamps, llampecs, trons, acompanyats sovint de xàfecs i, a vegades, de calamarsa, fins i tot de pedra, i de ràfegues fortes o molt fortes de vent i, en la seva fase final, freqüentment, d’un descens sobtat de la temperatura.

Els Pirineus són afectats per set tipus de tempesta principals: la tempesta de “bon temps”; la tempesta de pantà baromètric; la tempesta de front fred; la tempesta de massa d’aire fred; la tempesta de front càlid; la tempesta d’embossament d’aire fred en altura i la tempesta orogràfica. A continuació passarem a descriure els trets essencials de cadascuna.

Cal remarcar abans, però, que la diversitat i la complexitat dels factors que intervenen en el desencadenament d’una tempesta fa que el fenomen atmosfèric i meteorològic en qüestió no pugui circumscriure’s moltes vegades a una sola de les categories de tempesta esmentades, més encara en un àmbit geogràfic com el pirinenc, caracteritzat per una orografia molt accidentada que complica els mecanismes generadors d’activitat tempestuosa propis de la plana tot introduint-hi múltiples variants. En conseqüència, una tempesta concreta d’un dia qualsevol pot aplegar característiques de més d’una de les categories indicades i presentar-se en àrees muntanyoses com un fenomen molt complex. Nosaltres hem simplificat la descripció dels tipus de tempesta que afecten els Pirineus en set classes a fi de poder oferir una visió bàsicament sintètica, pedagògica i divulgadora del tema que ens ocupa.

 

· La tempesta de “bon temps”

Típica de l’estiu, és la que esclata molt localment, a causa, sobretot, dels ascensos tèrmics (THILLET, 1997). Als sectors centrals del vessant sud pirinenc, força continentalitzats per l’allunyament relatiu respecte de la influència marítima, les hores predilectes perquè esclati aquest tipus de tempesta són la tarda i el vespre. Al vessant atlàntic de la serralada, la proximitat de l’oceà, que facilita segurament una maduració bastant ràpida, determina que la tempesta de bon temps tingui la tarda com a moment predilecte per desencadenar-se (THILLET, 1997).

La tempesta de bon temps és una tempesta local producte de la calor acumulada per un indret. No forma part de sistemes convectius organitzats ja que la situació general, sobretot a les capes altes, resta anticiclònica.

Amb l’arribada de la nit i, consegüentment, de la frescor, aquesta tempesta pot ser reabsorbida in situ (THILLET, 1997). Pot repetir-se el dia següent, però no forçosament al mateix indret.

Encara que isolada, es presenta, amb freqüència, com un fenomen sobtat i violent, ja que allibera la gran quantitat d’energia solar emmagatzemada per tot un sector durant un període de calor. En certa manera, purga l’atmosfera de l’excés de calor.

A la tempesta de bon temps, el vent acostuma a ser feble. Segons si la tempesta es desplaça o no, el fenomen dura de menys de mitja hora a dues hores. Cal dir que un vent moderat en altura (20-40 km/h) és suficient perquè s’atenuï moltíssim el risc derivat d’un tipus de tempesta com aquest, ja que disloca els ascensos i dispersa la humitat de les bombolles d’aire calent que s’eleven del sòl (THILLET, 1997).

La tempesta de bon temps no representa generalment un obstacle que pugui fer perillar les sortides a la muntanya d’un dia. Hom pot sortir de bon matí, amb un cel completament serè, i ser de nou a casa abans no esclati la tempesta cap a la tarda.

 

· La tempesta de pantà baromètric

Aquest tipus de tempesta té lloc en situacions sinòptiques caracteritzades per l’estancament de l’aire i la manca de vents regionals, amb uns valors de la pressió atmosfèrica al nivell del mar propers als normals, cosa que esdevé fàcilment a l’estiu. Les condicions suara esmentades faciliten la formalització d’una zona extensa d’aire càlid, humit i inestable (existència d’inestabilitat condicional), que sovint abasta totes les contrades de la serralada pirinenca.

Una humitat de l’aire als nivells superficials ja important de bon matí, que propicia amb freqüència que les masses d’aire ascendents assoleixin ràpidament el punt de condensació, és un factor clau per a l’aparició de tempestes de pantà baromètric.

L’estadi previ a la tempesta sol ser moltes vegades un moment en què hom nota la xafogor ambiental, a causa de la calor i de la forta humitat.

Gràcies a la proximitat de la Mediterrània, que genera en època estival una massa d’aire càlida i molt humida, per tant potencialment inestable en contacte amb relleus propers, el Pirineu oriental esdevé un sector molt favorable al desencadenament de tempestes de pantà baromètric.

La tempesta de pantà baromètric mostra una tendència a repetir-se en dies successius, a causa de la persistència, en període estival, de la massa d’aire humida, càlida i inestable que es deriva de la mateixa situació d’estancament.

 

· La tempesta de front fred

És la més perillosa de totes, ja que és sobtada, violenta (ràfegues, llamps, xàfecs intensos, pedregades), generalitzada i acompanyada d’un refredament important (THILLET, 1997). La tempesta de front fred és conseqüència de la irrupció d’una massa d’aire fred que obliga l’aire càlid anterior a elevar-se enèrgicament i/o de la convecció generada per l’aire fred en altura que precedeix l’arribada del mateix front i que contrasta amb l’aire càlid superficial, de manera que crea un fort gradient vertical de temperatura responsable dels ascensos convectius tan vigorosos.

Si la irrupció freda resulta potent, perdurarà el mal temps. Sortosament, però, l’agreujament sol ser breu: es limita per regla general al pas mateix de la frontera aire càlid/aire fred i el bon temps es recupera ràpidament (THILLET, 1997).

La tempesta de front fred forma part de sistemes convectius organitzats mitjançant una o diverses bandes de cumulonimbus alineats al llarg de desenes de quilòmetres. Aquests sistemes convectius arriben preferentment al Pirineu amb rumbs del nord-oest al sud-oest, molt sovint associats a un tàlveg o “V” en altura.

La tempesta de front fred es presenta freqüentment d’una manera sobtada, la qual cosa suposa un risc per a les persones que estan practicant esports a la muntanya. A vegades, pot arribar en tan sols una hora, i a més precedida de tres o quatre hores d’un cel molt serè i d’una llum radiant i molt pura durant les hores diürnes. Això obeeix al fet que la línia de cumulonimbus va associada a moviments ascendents molt vigorosos que, com a rèplica, generen davant seu, en aproximar-se, una àrea extensa de subsidència, que ocasiona un assecament de l’atmosfera (THILLET, 1997). De nit, el sistema frontal fred pot anar precedit d’un cel estrellat. Els llampecs indiquen el seu avanç des de lluny. Al cap d’un temps comença a sentir-se el brogit del tro (THILLET, 1997).

Els sistemes tempestuosos vinculats a un front fred també poden presentar-se a l’hivern, una època en què s’hi manifesten principalment amb nevades intenses però de curta durada (THILLET, 1997).

La velocitat de desplaçament de les línies de cumulonimbus varia de 20 a 80 km/h segons les condicions. Les més ràpides deixen poc marge perquè hom pugui abandonar la muntanya a temps.

 

· La tempesta de massa d’aire fred

La tempesta de massa d’aire fred acompanya les masses d’aire polar marítim que segueixen el pas de les pertorbacions. Aquestes masses d’aire, provinents majoritàriament de l’Atlàntic subàrtic, entre els 60 i 70º de latitud nord aproximadament, es desplacen cap a latituds més baixes en un llarg recorregut damunt l’oceà que els permet d’humitejar-se i reescalfar-se per la base i fer-se d’aquesta manera més inestables.

A l’època càlida, el contrast que creen aquestes masses d’aire en penetrar al continent europeu quan tenen un gran abast altitudinal (calor als nivells atmosfèrics superficials en contacte amb un sòl reescalfat; fred en altura) fa que l’aire polar marítim sigui molt favorable a l’activitat tempestuosa, més que a l’hivern. 

 

· La tempesta de front càlid

A vegades, quan l’ascens de l’aire càlid i humit per damunt del fred en un front de caràcter càlid resulta prou violent, poden introduir-se núvols de tempesta (cumulonimbus) entre la massa dels nimbostrats (KEIDEL, 1981).

La tempesta de front càlid no és, ni de bon tros, tan violenta com la de front fred. Per regla general, la seva arribada s’anuncia d’una manera progressiva, cosa que permet els alpinistes i els muntanyencs d’adoptar a temps mesures de salvaguarda.

 

· La tempesta d’embossament d’aire fred en altura

Les condicions sinòptiques que determinen la formalització d’embossaments d’aire fred en altura són donades per l’aprofundiment de tàlvegs que acaben per trossejar-se a l’extrem de la seva resistència (VIERS, 1973). D’aquesta manera, l’aire fred forma una depressió en altura que queda aïllada, a unes latituds més baixes, en l’aire càlid.

La presència d’una bossa d’aire fred a les capes altes no fa sinó incrementar els gradients verticals de la temperatura i afavorir per tant l’aparició de precipitacions i de tempestes a l’àrea pirinenca.

Segons la posició de la bossa freda, l’aire càlid i humit mediterrani pot ser impulsat per vents del sud-est i de l’est i donar lloc a ascensos vigorosos que ocasionen moltes vegades precipitacions abundants acompanyades de tempestes.

Les condicions en superfície no han de reflectir forçosament la presència de l’embossament d’aire fred de les capes altes. De fet, pot haver-hi en superfície una situació anticiclònica o, a tot estirar, una circulació ciclònica dèbil, mentre que en altura es formalitza una depressió, associada a una massa d’aire fred, també en altura, que inicialment no té, per tant, un reflex a les capes baixes o n’hi té molt poc (MARTÍN VIDE, 1984).

L’accentuació dels gradients tèrmics entre les capes baixes i les capes altes i mitjanes troposfèriques és la causa més comuna de l’aparició d’un tipus de tempesta com el que acabem de descriure.

 

· La tempesta orogràfica

El relleu muntanyenc exerceix, moltes vegades, una acció de trampolí davant les masses d’aire que li arriben, de manera que pot propiciar la formalització de tempestes. Aquesta acció resulta especialment efectiva quan hi ha vent fort que empeny la massa d’aire contra el relleu i l’aire es troba proper a la inestabilitat.

La tempesta orogràfica pot produir-se tant a partir d’una massa d’aire fred com amb una massa d’aire càlid, i a qualsevol època de l’any (THILLET, 1997).     

 

Bibliografia

KEIDEL, Claus G. (1981). Pequeña Guía de Meteorología. Barcelona: Ediciones Omega.

LLASAT, M. del Carmen (1991). Gota fría. Ciencias, núm. 6. Barcelona: Editorial Boixareu Universitaria.

MARTÍN VIDE, J. (1984). Interpretación de los mapas del tiempo. Amplia, núm. 2. Barcelona: KETRES EDITORA.

THILLET, J.-J. (1997). La météo de montagne. Les guides du Club Alpin Français. París: Éditions du Seuil.

VIERS, G. (1973). Los Pirineos. ¿Qué sé?, núm. 100. Vilassar de Mar – Barcelona: Oikos-tau.