ROUREDES D’ANDORRA. APUNTS I VISIONS

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

A Andorra, tenim dos tipus de roureda, la roureda de roure de fulla gran, més humida i que cerca els indrets especialment frescals de les obagues, i la roureda de roure martinenc, més seca. Les dues agrupacions vegetals es formen, preferentment, sobre sòls pobres en carbonats i constitueixen boscos climàcics o primaris dins de l’estatge montà andorrà dels caducifolis.

Tot i que reduïda actualment a petites mostres a causa de la forta acció humana, la roureda humida més esponerosa que jo he vist al Principat és la d’Anyós (la Massana), en què el roure de fulla gran (Quercus petraea) constitueix l’espècie arbòria que hi preval d’una manera molt clara. Aquest bosc, format per arbres molt alts, es localitza en concret en la secció de vessant en contacte amb el riu Valira del Nord, aproximadament entre els 1.150 i 1.250 m d’altitud.

El bosc de roure de fulla gran del sector d’Anyós deu probablement bona part de la seva ufanor a les alenades d’aire humit associades al règim de vents predominants de l’oest, als quals el territori de la Massana, en l’occident andorrà, es troba més exposat. Es beneficia, per tant, de la humitat i de les precipitacions que, tot i la llunyania, arriben de l’Atlàntic, però també hi ha de tenir un rol molt important l’entorn de frescor i d’humitat elevades que, a escala topo i microclimàtica, regna en aquest sector de fondalada del Valira del Nord.

La roureda de l’obac d’Escaldes i d’Andorra la Vella, en canvi, és més seca, ja té, per posar un èmfasi en la mateixa definició, un caràcter submediterrani. En conseqüència, és una roureda que ha de fer front a un cert eixut estival, sense que els estius hi resultin tan secs, però, com en els climes mediterranis.

L’espècie arbòria que predomina en aquesta roureda de l’obaga de la vall central del Principat és el roure martinenc (Quercus pubescens), anomenat popularment glaner. En aquest sector, els vents humits de l’oest hi tenen una incidència més atenuada que a Anyós, per causa, sobretot, de les serres que tanquen directament la vall central de la influència atlàntica (serra de Padern; serra d’Enclar).

Tanmateix, a la porció de l’obac d’Escaldes que correspon a la part més baixa de la vall del Madriu apareix també el roure de fulla gran, que es barreja, en aquest indret particularment frescal, amb altres espècies com l’avellaner (Corylus avellana) i el til·ler o tell de fulla gran (Tilia platyphyllos).

No solament ja la roureda, sinó en general tot el bosc caducifoli d’Anyós, i també, per extensió, el de Sispony, també a la Massana, són, dins de les formacions caducifòlies d’Andorra, els boscos que, pel seu aspecte particularment vital i la seva verdor més clorofíl·lica ens recorden, d’una manera més pròxima, certs paisatges occitans de la cara nord dels Pirineus; i parlo aquí, com a exemple que conec per haver-los visitat, dels paisatges de l’Alt Aran, en concret d’Arties i Salardú. Recullen l’essència de les composicions musicals mozartianes que millor serveixen per evocar els paisatges medioeuropeus d’estivisilves de caràcter atlàntic, encara que les valls andorranes, emmarcades en un context climàtic bàsicament submediterrani, no presentin, dins del seu àlbum vegetal, boscos específics de la província biogeogràfica atlàntica com són la fageda i la roureda de roure pènol.