LA SEQUERA QUE AFECTÀ EL CANTÀBRIC I LA CARA NORD DEL PIRINEU DURANT EL PERÍODE 1989-1991: VISIONS METEOROLÒGIQUES CONTRAPOSADES A PARTIR D’UNA SORTIDA PEL PIRINEU FRANCÈS

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 


Vull dedicar aquest document al meu amic l’Esteve Feliu Naudi, persona d’Andorra amant dels Pirineus i de la muntanya en general. Pel que fa als Pirineus, l’Esteve n’ha recorregut i en coneix una gran part. L’Esteve ha fet gairebé tots els tres mil pirinencs més importants, i és un bon coneixedor de les condicions del temps atmosfèric i del clima en els llocs de la serralada que ha pogut descobrir a través de les seves sortides de camp. Ara, com a dedicatòria, li escric el següent, a fi que pugui enriquir, amb la perspectiva més científica que jo li pugui aportar, els coneixements que té gràcies a les activitats de muntanya practicades durant molts anys, des que era ben jove:

Pel pont de la Puríssima de l’any 1990, va caure una nevada molt forta a Andorra. Tots la recordem. Era un dissabte i en poca estona es va acumular molta neu que va provocar col·lapses, en part perquè els vehicles de fora no venien equipats i la nevada deixa desprevinguts molts turistes.

Tu, Esteve, havies d’anar a Cauterets (Alts Pirineus), i ja a Acs (720 m d’altitud; Arieja) vas haver d’enretirar les cadenes del teu vehicle, perquè pràcticament no hi havia neu a la carretera. A Cauterets, també vares poder comprovar que hi havia menys neu que a Andorra.

Pensa, Esteve, que el període de tres anys que va anar del 1989 al 1991 va ser un període de precipitacions clarament inferiors a les normals a la cara nord del Pirineu i el nord de la Península Ibèrica, i, en canvi, es produïren precipitacions francament generoses, i fins i tot copioses, en el centre i sud del territori ibèric. Durant el període 1992-1995 es donà, en certa manera, la situació contrària a la descrita, i les aportacions pluviomètriques foren molt dèbils a bona part de la península Ibèrica, com el centre i sud peninsulars, on es va viure una sequera històrica; i, en canvi, al Cantàbric i a la cara septentrional pirinenca els registres pluviomètrics en aquest període 1992-1995 foren, en conjunt, importants sense baixar dels valors normals. Per fer-te una idea del caràcter imprevisible de la pluviometria espanyola (estem al món subtropical mediterrani, on les precipitacions mostren sovint un comportament variable i extremat), la sequera de 1992-1995 acabà, excepte en el sud-est, d’una manera brusca en tan sols un parell de mesos, quan els experts més optimistes parlaven de fins a dos anys per posar-li fi (Martín Vide, 1996).

Es va arribar a la tardor de 1995 amb una porció important d’Espanya assedegada, quan a partir del desembre d’aquell mateix any va començar a ploure copiosament, i continuà així tot el gener de 1996 (1996 és l’any de “l’allau d’Arinsal”, succeït concretament al mes de febrer). Mainada de les comunitats autònomes de Madrid, Castella-la Manxa, Extremadura i Andalusia que pràcticament no havia vist ploure amb ganes des de feia temps observava amb alegria com els rius i les basses s’omplien d’aigua, i tothom ho celebrava en aquestes terres com una benedicció.

La sequera que afectà el Cantàbric i la façana nord del Pirineu del 1989 al 1991 fou conseqüència, probablement, de l’establiment d’una àrea àmplia d’altes pressions sobre latituds mitjanes, amb un bloqueig de la circulació de l’oest, que no deixava transitar sobre aquestes àrees les pertorbacions que d’una manera tan habitual les afecten. A més, en superfície incidien, amb molta freqüència els anys 1989 i 1990, vents de component sud, de tipus föhn, que baixaven per les cares nord pirinenca i cantàbrica secs i anòmalament càlids (es tracta de l’anomenada surada de Cantàbria, l’haizhegoa del País Basc o el vent d’Espagne dels aiguavessos pirenaics occitans). Al litoral cantàbric, el viento sur o bochorno, tan temut perquè provoca augments sobtats i importants de la temperatura, i també el risc d’incendis (vent piròman), ja havia fet alguns estralls en altres episodis en què s’havia donat (per exemple, l’incendi que castigà la ciutat de Santander el febrer de 1941).

La sequera viscuda pel Cantàbric durant el període 1989-1991 i que, de fet, ja s’havia estat gestant dos anys abans, provocà al País Basc una reducció considerable de les pluges, del 35% entre 1989 i 1990. Si bé a Euskadi el camp es va veure molt poc afectat i fins i tot la producció agrícola total hi fou excel·lent, les capitals basques patiren importants restriccions d’aigua. La més perjudicada fou la més gran, Bilbao, on els seus habitants varen patir talls d’aigua durant un any. A més, les temperatures foren molt elevades, sobretot l’any 1989, i l’evaporació, amb l’ajuda dels vents del sud, contribuí a dessecar els pantans.

(https://www.euskadi.eus/gobierno vasco/contenidos/informacion/ana_precipitaciones/es_7276/es_cliprecipitaciones.html).

La presència d’un període sec persistent al Cantàbric i a la cara nord del Pirineu en el decurs del període 1989-1991 i, en canvi, de precipitacions generoses i fins i tot abundants, en aquest mateix període, en el centre i sud de la península Ibèrica cal vincular-la essencialment, Esteve, a l’establiment d’un patró negatiu de l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord (NAO). O sigui, d’una banda, a un debilitament, a l’Atlàntic subtropical, de l’anticicló de les Açores i la seva substitució per cèl·lules de baixa pressió, localitzades preferentment a l’oest i sud-oest de la península Ibèrica, i, de l’altra, a la presència de valors relativament alts de pressió a les latituds mitjanes i altes d’Europa. Les pertorbacions atlàntiques, en aquest període d’anomalia pluviomètrica negativa que afectà el nord d’Espanya i els aiguavessos pirenaics septentrionals, circulaven ara per latituds força baixes, clarament subtropicals.

Els vents humits del sud-oest de procedència atlàntica, coneguts popularment a Castella, Extremadura i Andalusia com a ábregos o llovedores i que van associats bàsicament a depressions situades, sobretot, entre l’arxipèlag de les Açores i la península Ibèrica o a l’àrea del golf de Cadis, de manera que acostumen a regar generosament el quadrant sud-occidental d’Espanya, es convertien ara en vents de tipus föhn, secs i reescalfats en arribar al litoral cantàbric i al peu dels vessants septentrionals pirenaics després d’haver salvat totes les serralades zonals que solquen el territori ibèric.

Cal remarcar, en relació amb aquest efecte föhn susceptible d’afectar el nord d’Espanya i la cara nord pirinenca, un fet que pot resultar sorprenent per als neòfits com és que el litoral cantàbric registra sovint amb situacions de vents del sud les temperatures més altes de tota la península Ibèrica.

Martín Vide (1996) ha parlat, per al cas de l’Espanya peninsular, de l’existència, a una escala regional, de certes “teleconnexions” de signe contrari, això és, de l’existència, a vegades, de comportaments connectats de signe contraposat pel que fa a la pluviometria i als estats sinòptics entre unes regions espanyoles i les altres.

Així, assenyala com certes anomalies en la circulació atmosfèrica, com la persistència d’anticiclons de bloqueig, poden donar lloc a períodes secs en unes regions, com el nord entre 1989 i 1991, mentre que en altres, el sud en aquest cas, la depressió en altura associada a la configuració corresponent genera episodis de precipitacions intenses.     

 

Bibliografia

MARTÍN VIDE, J. (1996). Decálogo de la pluviometría española. A: Clima y agua: la gestión de un recurso climático. Marzol, M.V., Dorta, P., Valladares, P. (Eds.). La Laguna.

Precipitaciones-Gobierno Vasco-Euskadi.eus:

https://www.euskadi.eus/gobierno-vasco/contenidos/informacion/ana_precipitaciones/es_7276/es_cliprecipitaciones.html. Consulta el 19 de novembre del 2019; en línia.