RECAPITULACIÓ D’ALGUNS DELS ASPECTES MÉS IMPORTANTS
DEL CLIMA DEL PIRINEU ANDORRÀ EXPOSATS EN AQUEST WEB

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 

Dades generals del Pirineu andorrà­.-

· Extensió: 468 km2

· Situació: tram central-oriental dels Pirineus, principalment al flanc sud d’aquesta serralada. Només una petita porció situada a la part oriental del país pertany al vessant nord.

· Altitud mitjana: s’acosta als 2.000 metres.

· Sostre del país: pic de Comapedrosa, amb 2.942 m, a la part nord-occidental d’Andorra.

· Punt més baix: confluència dels rius Valira i Runer, a 838 m, a la frontera hispanoandorrana.

· Conques hidrogràfiques principals: els rius Valira del Nord i Valira d’Orient, que conflueixen a Escaldes, a la vall central d’Andorra a uns 1.025 m d’altitud, per formar el riu Valira, que segueix una direcció nord-sud per penetrar en territori espanyol i finalment desembocar en el riu Segre, tributari de l’Ebre, a l’alçada de la Seu d’Urgell. El sector del Pas de la Casa i del terreny de la Solana és l’únic del país que pertany al vessant atlàntic. Aquest sector és drenat pels cursos d’aigua del marge esquerre de la capçalera del riu Arieja, que, a través de la Garona, aboca les seves aigües a l’Atlàntic.

 

Una definició genèrica del clima de les valls andorranes del Valira aportada per mi mateix.-

Clima d’alta muntanya submediterrani subcontinental

· Es justifica que és d’alta muntanya per: la localització d’Andorra en ple Pirineu axial, que és on la serralada assoleix les majors altituds.

· És submediterrani per: Andorra se situa en la zona de transició entre el clima mediterrani, molt en particular el de la seva franja més septentrional, i el clima marítim de les costes occidentals o també anomenat temperat oceànic. Per la mateixa latitud (42,5º N), Andorra és un territori on s’encavalquen els climes mediterranis septentrionals (boreomediterranis) i els climes oceànics de latituds mitjanes.

· És subcontinental per: la localització de les valls del Valira en el tram central-oriental del vessant sud dels Pirineus, que fa que les influències de l’aire humit marítim no hi arribin nítidament, ni de l’Atlàntic ni de la Mediterrània.

Pel costat est, si bé és cert que la distància a la Mediterrània no és gaire gran (uns 120 km), sí que s’ha de tenir en compte la successió de relleus que allunyen relativament Andorra de la influència d’aquest mar (serralades Litoral i Prelitoral, eix orogràfic Cadí-Puigmal-Canigó, muntanyes de la Cerdanya limítrofes amb Andorra). La presència d’aquestes barreres orogràfiques, que constitueixen una pantalla per als fluxos aeris mediterranis, juntament amb la protecció exercida al nord i a l’oest pels relleus pirinencs més enèrgics davant la humitat atlàntica, es tradueixen, en el cas d’Andorra, en uns nivells baixos d’humitat atmosfèrica i en una modèstia de les precipitacions dins el conjunt pirinenc. A més, la lluminositat dominant de l’atmosfera andorrana, amb l’escassíssima significació de les boires orogràfiques, constitueixen igualment un tret definitori que permet vincular el clima de les valls del Valira amb aquesta variant subcontinental.

S’ha parlat d’una sèrie d’indicadors bioclimàtics que posen de manifest aquesta tendència a la continentalitat del clima andorrà. Entre ells, cal destacar els següents:

- Un catàleg d’espècies vegetals en què hi ha una restricció notable als elements atlàntics.

- El predomini dels aciculifolis (per exemple, els pins, que tenen fulles llargues, primes i punxegudes; en forma d’agulla).

- L’absència absoluta del faig (Fagus sylvatica) i la poca importància relativa dels planifolis, entre els quals també queda exclosa l’espècie de roure més humida i més majestuosa que podem trobar a Europa: el roure pènol (Quercus robur).

- La rellevància d’un alzinar continental (el carrascar) que penetra a les valls estretes i obertes al sud fins a assolir els 1.300 m d’altitud. Fins i tot, exemplars isolats de carrasca (Quercus ilex subespècie rotundifolia) atenyen els 1.600 m a la solana d’Engordany (a la vall central del Principat), una altitud a la qual als Pirineus s’inicia normalment el bosc subalpí (regió de vegetació boreoalpina).

La tendència a la continentalitat del clima andorrà es reflecteix igualment en la presència d’un règim pluviomètric en què les precipitacions de l’època càlida de l’any resulten més importants que les de l’època freda, en part, això sí, per la parquedat de les precipitacions hivernals, que realça els màxims estivals. Aquest règim, bàsicament continental, es contraposa a l’oceànic i mediterrani pur.

Un altre aspecte que confereix trets continentals al territori andorrà el constitueixen les elevades amplituds tèrmiques diàries, explicables per l’acció conjugada de la mateixa altitud del país (més transparència de l’aire amb l’altitud), d’una banda, i la sequedat atmosfèrica dominant, de l’altra, que comporten una intensa insolació diürna i una radiació nocturna igualment destacada. En alguns fons de vall del país, on a l’aportació d’aire fred procedent dels vessants mitjans i superiors deguda a les brises descendents o de muntanya s’uneixen les acusades pèrdues de calor per radiació nocturna en un ambient sec i, sovint, totalment o pràcticament lliure de núvols, l’amplitud tèrmica del dia a la nit s’accentua especialment, de manera que pot arribar a assolir a vegades els 24 ºC.

 

Una proposta de divisió climàtica de la conca del Valira: aprofundiment en la definició anterior.-

La definició del clima de les valls del Valira en termes genèrics com a clima d’alta muntanya submediterrani subcontinental és prou representativa d’un país petit com Andorra, de només 468 km2. Però si augmentem l’escala dels detalls en la nostra percepció de l’estructura climàtica d’Andorra, concretament, si pensem en factors bàsics com, per exemple, les diferències d’exposició als vents o l’acusat gradient altitudinal que caracteritza el país i que es tradueix en un mosaic molt variat de temperatures, de manera immediata se’ns ofereix la possibilitat de dividir el clima de la conca del Valira en tres categories principals:

a) la del clima de muntanya mitjana submediterrani subcontinental, que comprendria els sectors d’aquesta conca que no superen els 1.300-1.500 m d’altitud;

b) la del clima d’alta muntanya submediterrani, que comprendria una part majoritària dels territoris situats per damunt dels 1.300-1.500 m; i

c) la del clima d’alta muntanya submediterrani de transició, que correspondria al vorell muntanyós que limita al nord amb França i a l’est amb la capçalera de l’Arieja, vorell per al qual, en parlar de clima de transició, ho fem entenent que es tracta d’una transició cap al clima d’alta muntanya oceànic, ja que constitueix una franja limítrofa amb el vessant atlàntic.

 

Unes estimacions generals sobre la pluviometria del Pirineu andorrà: malgrat la sequedat atmosfèrica dominant, les quantitats pluviomètriques resulten moderadament importants, fins i tot elevades.-

En efecte, les precipitacions mitjanes anuals oscil·len, segons estimacions de l’autor, entre els 700-800 mil·límetres i els 1.100-1.200 mm, i, amb aquests nivells pluviomètrics, el territori de les valls del Valira queda adscrit essencialment a l’anomenada Ibèria humida, és a dir, a la zona de més pluviositat de l’espai peninsular ibèric.

Precipitacions inferiors als 800 mm probablement només es registren al territori andorrà en alguns sectors de fons de vall. Pel costat de les precipitacions més altes, no seria estrany –queda encara per comprovar amb més exactitud– que la zona més regada d’Andorra fos la porció septentrional de la parròquia d’Ordino, en el sector nord-occidental del país, i això gràcies a la influència més gran de les masses, freqüents, d’aire humit del quart quadrant (NW), que penetren des de l’Arieja occidental procedents del golf de Biscaia o de la zona de Bordeus i, d’una forma més extensiva, procedents de la regió atlàntica subpolar. També, i ja en el vessant pròpiament atlàntic, el sector del Pas de la Casa podria tenir una de les precipitacions mitjanes anuals igualment més altes, atès que a l’orientació favorable a les masses humides septentrionals podria unir-se la influència relativament destacada en aquesta porció més oriental d’Andorra dels fluxos de l’est i sobretot del sud-est, a vegades amb aire mediterrani força inestable i humit.

 

Exposició d’alguns valors relatius al paràmetre de la precipitació corresponents a les estacions meteorològiques andorranes de Ransol i Escaldes-central hidroelèctrica. Ransol se situa en el terç septentrional d’Andorra, a 1.640 m d'altitud, i Escaldes-central en la meitat meridional, a 1.140 m.-

 

a) Per al període de trenta anys 1974-2003:


· Precipitació mitjana anual: 1.051,7 mm a Ransol i 855,0 mm a Escaldes-central hidroelèctrica.

· Mes amb la precipitació mitjana més alta: maig, tant a Ransol com a Escaldes-central (Ransol: 112,1 mm; Escaldes-central: 91,2 mm).

· Mes amb la precipitació mitjana més baixa: febrer, tant a Ransol com a Escaldes-central (Ransol: 49,6 mm; Escaldes-central: 32,0 mm).

· Variabilitat pluviomètrica interanual, expressada a través del coeficient de variació, o quocient, indicat en percentatge, de la desviació típica i la mitjana aritmètica: és del 17,2% a Ransol i del 19,1% a Escaldes-central. Aquests coeficients de variació resulten similars als registrats en la franja de clima temperat oceànic del nord de la península Ibèrica (litoral cantàbric), on se situen entre el 15 i 20%, i, en canvi, son clarament inferiors als de les estacions del litoral mediterrani espanyol. Son també del mateix ordre que els registrats en el sector veí dels Pirineus de l’Arieja al vessant atlàntic, on estan compresos, també per al trentenni 1974-2003, entre el 16 i el 19% (ESTRADA, 2010).

· Nombre mitjà anual de dies amb precipitació igual o superior a 0,1 mm: 150,9 dies a Ransol, i 123,2 dies a Escaldes-central.

· Mes amb el nombre mitjà més alt de dies amb precipitació igual o superior a 0,1 mm: maig, tant a Ransol com a Escaldes-central (Ransol: 16,5 dies; Escaldes-central: 14,7 dies).

· Mes amb el nombre mitjà més baix de dies amb precipitació igual o superior a 0,1 mm: juliol a Ransol, amb 9,8 dies, i febrer a Escaldes-central, amb 8,2 dies.

· Nombre màxim anual de dies amb precipitació igual o superior a 0,1 mm: 170 dies a Ransol, els anys 1977 i 1996, i 148 dies a Escaldes-central, el 2003.

· Nombre mínim anual de dies amb precipitació igual o superior a 0,1 mm: 129 dies a Ransol, l'any 1983, i 103 dies a Escaldes-central, el 1993.

· Irregularitat diària de la precipitació: el 25% dels dies amb més precipitació aporta a Ransol i Escaldes-central el 71,2 i 72,3% respectivament del total de la precipitació. Aquests percentatges, que posen de manifest una certa concentració de la precipitació en uns pocs dies, podrien tenir relació amb el que succeeix a la part més septentrional de la franja oriental de la península Ibèrica, encara que això és només una hipòtesi, i seria necessari poder contrastar-los amb els valors d’aquest àmbit geogràfic obtinguts per a altres llocs fora d’Andorra; poder disposar, per tant, d’uns estudis i d’uns resultats que, ara per ara, no existeixen. Estacions del litoral mediterrani peninsular es caracteritzen per una irregularitat diària de la precipitació encara més gran. Per exemple, a Barcelona i València el 25% dels dies amb més precipitació aporta ni més ni menys que el 75 i 79% respectivament del total de la precipitació. En canvi, el percentatge baixa a 70% a Madrid. I a Còrdova i Ourense és només del 67 i 65% respectivament. Sembla, doncs, que cap a l’Espanya atlàntica el pes pluviomètric representat pels dies de més precipitació disminueix, un fet que cal atribuir a la regularitat més gran que produeixen en les quantitats diàries els fluxos atlàntics. Aquesta regularitat no s’observa tan clarament al Pirineu andorrà, localitzat a la porció nord-oriental de la península Ibèrica.

Si comparem freqüències de la precipitació amb la irregularitat pluviomètrica diària constatada a partir dels valors percentuals obtinguts, arribarem a la conclusió que, si bé al Pirineu andorrà el nombre de dies amb pluja o neu és elevat, hi ha moltes jornades amb unes aportacions pluviomètriques febles o molt febles, mentre que un nombre relativament reduït de dies totalitza una part important de la precipitació.

· Ratxa o seqüència més llarga de dies seguits amb precipitació a Ransol: 16 dies (del 27 de maig a l’11 de juny de 1992).

· Ratxa més llarga de dies seguits sense precipitació a Escaldes-central: 60 dies (del 16 de febrer al 16 d’abril de 1997).

 

b) Algunes dades relatives a les sèries pluviomètriques andorranes que van de 1935 a 2003:


· Any amb la precipitació total més alta: 1960, tant a Ransol com a Escaldes-central (Ransol: 1.604,7 mm totalitzats; Escaldes-central: 1.415,2 mm).

· Any amb la precipitació total més baixa: 1944, tant a Ransol com a Escaldes-central (Ransol: 583,8 mm; Escaldes-central: 568,7 mm).

· Any amb la precipitació del trimestre juny-juliol-agost més alta: 1987 a Ransol, amb 519,3 mm totalitzats, durant aquest trimestre; 1953 a Escaldes-central, amb 489,6 mm.

· Any amb la precipitació del trimestre juny-juliol-agost més baixa: 1986, tant a Ransol com a Escaldes-central (Ransol: 113,0 mm; Escaldes-central: 75,9 mm).

· Temporada amb la precipitació del trimestre desembre-gener-febrer més alta: 1995-96, tant a Ransol com a Escaldes-central (482,7 i 422,0 mm totalitzats a Ransol i Escaldes-central respectivament, durant aquest trimestre).

· Temporada amb la precipitació del trimestre desembre-gener-febrer més baixa: 1956-57 a Ransol (només totalitzats 66,1 mm) i 1944-45 a Escaldes-central (42,9 mm).

· Rècord de precipitació en 24 hores: 151,0 i 140,0 mm a Ransol i Escaldes-central respectivament, registrats el 7 de novembre de 1982, durant un episodi de greus riuades i inundacions que van afectar els Pirineus orientals i centrals.

 

Bibliografia

ESTRADA, J. (2007). Valors meteorològics andorrans. A: www.pirineuandorra.net . En línia; consulta el 17-IV-2018.

ESTRADA, J. (2010). Valors de precipitació dels Pirineus de l’Arieja corresponents al vessant atlàntic i d’Andorra (apartat “Valor climatològics de la precipitació, del trentenni 1974-2003”). A: www.pirineuandorra.net . En línia; consulta el 16-IV-2018.

FEDA. Sèries pluviomètriques de Ransol i Escaldes-central hidroelèctrica del període 1935-2003.

GOVERN D’ANDORRA. Valors termomètrics diaris. Secció de “Climatologia”. A: www.meteo.ad . Consulta el 18-IV-2018.