LA SIGNIFICACIÓ DE LES PREGÀRIES PRO PLUVIAM ANALITZADA DES DE LA PERSPECTIVA DELS NOSTRES DIES

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 


Per a l’ésser humà tecnològic i digital de les últimes generacions, esdevé bastant fàcil tenir un coneixement del temps meteorològic que cal preveure per a moments venidors. Sembla que, amb els models matemàtics de predicció, les computadores, les imatges subministrades pels satèl·lits o les múltiples cartes sinòptiques a diferents nivells de la troposfera elaborades pels diversos centres o instituts meteorològics, la prognosi del temps es converteixi en una fita que hom pot precisar i explicar amb exactitud. Podem establir d’una manera molt precisa quina serà la dinàmica del temps atmosfèric previsible i com ens afectarà.

I, en l’era en què vivim, ens pot semblar inversemblant, arcaic i fins i tot irrisori que uns segles enrere les societats humanes acudissin al recurs de la divinitat per apaivagar certs neguits que els provocava una atmosfera susceptible de manifestar-se de forma irregular i intempestiva, com, per exemple, quan no plovia i les plantes es marcien o quan les glaçades i les pedregades arrasaven les collites.

La gent d’avui dia tal vegada no entengui per què un fenomen estrictament de l’entorn en el seu sentit més físic com és la sequera o com són les glaçades portava molt sovint els col·lectius humans a cercar la solució a la maltempsada en un ens sobrenatural i intangible com Déu. Per entendre-ho, cal posar-se en el context i en la mentalitat de la gent d’aquelles èpoques.

Fins i tot si el recurs de la predicció local popular, basat en la percepció dels senyals que emet la naturalesa en l’entorn local i molt ben reflectit en les dites meteorològiques, estava molt més arrelat que avui dia i era una eina que la gent sabia emprar amb molta eficiència, pel contacte directe amb la natura que els modus vivendi, preferentment rurals, implicaven, pràcticament sempre s’acudia en darrer terme a l’empara de Déu per obtenir la solució a les preocupacions que un temps meteorològic advers podia provocar.

A Espanya, per exemple, va ser generalitzat fins a mitjan segle XIX la celebració de les anomenades pregàries pro pluviam, és a dir, per demanar la pluja, en temps de sequera. Entre els segles XVI i XIX abunden en aquest país aquesta mena de notícies, tant en les actes capitulars d’origen religiós com en les municipals.

La gènesi de les pregàries pro pluviam corresponia al moment en què els pagesos constataven una manca apreciable de pluja que podia comprometre les collites. En aquestes circumstàncies, transmetien la seva preocupació (preocupació que era en realitat angoixa, ja que, a l’època, amb uns mecanismes comercials rudimentaris, qualsevol mala collita es traduïa en fam i malalties) a les institucions gremials corresponents (Martín-Vide i Barriendos, 1995; Martín Vide, 2002). Els gremis, tot valorant la gravetat de la situació, enviaven els seus prohoms a les autoritats civils, a qui plantejaven el problema. Aquestes autoritats civils eren generalment les encarregades de verificar la magnitud real del problema de l’escassetat de l’aigua. Per això comprovaven el nivell de l’aigua dels pous, el cabal de les sèquies, etcètera (Martín Vide, 2002). Quan la situació era prou preocupant per fer perillar les activitats productives primàries, tramitaven l’ordre de convocar una cerimònia de pregària a les institucions eclesiàstiques. Aquestes decidien finalment el dia en què, depenent del calendari litúrgic, començaria a realitzar-se (Martín Vide, 2002).

Un dels fets més curiosos i del qual els especialistes de la climatologia històrica espanyola n’han pogut treure més profit de cara a llurs estudis és que el tipus de cerimònia pro pluviam depenia de la intensitat de la sequera (Martín Vide, 2002). És a dir, es poden establir diferents graus d’intensitat de la sequera en funció del tipus de cerimònia, més solemne com més gran era la necessitat d’aigua.

A la major part de les ciutats espanyoles estudiades per aquests climatòlegs històrics, com les seus dels bisbats catalans o a Toledo, Sevilla, Múrcia i a altres ciutats, davant d’una certa necessitat d’aigua conseqüència d’un període sec, la pregària convocada era una simple oració a un sant intercessor, feta normalment en el transcurs de la missa (Martín Vide, 2002). Si la sequera persistia, es buscava la solució en un sant de més “rang”, mitjançant l’exposició de la seva imatge o de les seves relíquies a l’altar major de la catedral o de la parròquia de la població. Quan el problema es feia més agut, la cerimònia consistia en una processó pels principals carrers de la població, amb la imatge del sant intercessor exposada. En casos molt greus, se submergien a les aigües del port, del riu de la població o en alguna font les relíquies o la imatge d’un sant, d’una verge o d’una creu molt estimats. Aquest ritual va ser prohibit pel Vaticà a partir d’un determinat moment, perquè comportava el deteriorament de les imatges, tot i que va continuar mantenint-se en forma de simulacre. Finalment, en situacions crítiques de sequera, extremes (només hi ha registrats dos o tres casos a Catalunya i a Andalusia occidental entre finals del segle XVI i mitjan segle XIX), es feia una peregrinació massiva a una ermita d’un sant o d’una Mare de Déu molt importants, com la de Montserrat o la del Rocío (Martín Vide, 2002).

El fet que la convocatòria/celebració de les pregàries pro pluviam obeís, com podem veure, a uns mecanismes perfectament pautats, amb la mateixa seqüència i jerarquia de sants intercessors en cada ciutat, tot i que diferents d’unes a les altres, proporciona al climatòleg històric un índex de la gravetat de la sequera. D’aquesta manera, hom pot tenir datat el fenomen, per la qual cosa resulta fàcil establir-ne la freqüència i la persistència a través del temps i, a més, hom pot valorar la intensitat de les sequeres d’acord amb una escala de quatre o cinc graus.

Mancats de mitjans tecnològics (la implantació d’observatoris meteorològics no s’inicia fins ben avançat el segle XVIII i cal esperar a mitjan segle XIX perquè es generalitzi d’una manera sistemàtica a diferents països), el recurs de la divinitat era l’únic que es tenia a l’abast. No es pot atribuir l’ús d’aquesta empara en la divinitat a la incultura; cal posar-se en el context de l’època. Els espanyols no eren més desconeixedors que altres pobles pel fet d’acudir a les pregàries pro pluviam. La gent del nord d’Europa, tan treballada en l’esperit del pragmatisme que els inculcava la religió protestant, segurament hauria fet ús d’un recurs molt semblant al dels espanyols en cas d’estar afectats els seus països per sequeres fortes o molt fortes.

Una sequera sempre se sabia quan començava, però mai quan acabava. I si es quedaven finalment sense aigua? Aquest era el neguit i fins i tot la raó de les angoixes de la gent. L’esperança que una sequera conclogués era l’esperança posada en un ens sobrenatural que podia acabar amb tots els neguits i tots els problemes.

La veneració de Déu perquè posés fi a un període de manca de pluges o per agrair que el preuat líquid ja havia arribat no era un acte social exclusiu de països essencialment poc agraïts en la pluja com Espanya. En un àmbit geogràfic proper a l’espanyol com el medioeuropeu existien també manifestacions de reconeixement a la divinitat quan arribava una pluja esperada. De fet, en gairebé totes les cultures i en totes les èpoques hi ha hagut manifestacions d’aquest tipus.

Ludwig van Beethoven, per exemple, en la seva Sisena simfonia, anomenada també Pastoral, va saber captar d’una manera brillant, amb la seva sensibilitat de músic, aquest sentiment de veneració de la gent del món rural germànic envers Déu, quan aquest els agraciava amb la pluja tan benefactora dels camps. El darrer moviment de la Pastoral porta precisament per títol Cant dels pastors: Sentiment de joia i d’agraïment a la Divinitat després de la tempesta. Aquest moviment, desplegat en tempo allegretto, segueix un altre moviment de la simfonia en què Beethoven expressa, amb el seu domini indiscutible de la tècnica compositiva i amb la seva “sensibilitat com a subjecte contemplatiu” (Kunze, 1984), el que és una tempesta, l’allegro, ple d’energia, intitulat La tempesta i el tro. Finit el temporal, el compositor de Bonn desplega amb un llenguatge universal i reconciliador l’alegria que els pagesos senten per Déu com a ens que els garanteix l’aigua als camps, en una època d’ideals preromàntics i alhora de visions clàssiques de la naturalesa molt allunyats encara de l’albirament de la Revolució Industrial.

 

Bibliografia

KUNZE, S. (1984). “Die Fünfte und die Sechste Symphonie: Gegenpositionen in Beethovens symphonischer Sprache”. A: Beethoven, Symphonien 5 und 6; Berliner Philharmoniker, Herbert von Karajan, disc compacte (Deutsche Grammophon). Hamburg: Polydor International GmbH.

MARTÍN VIDE, J. i BARRIENDOS, M. (1995). “The use of rogation ceremony records in climatic reconstruction: a case study from Catalonia (Spain)”. Climatic Change, 30, 201-221, Kluwer Academic Publishers.

 

MARTÍN VIDE, J. (2002). El temps i el clima. Barcelona: Rubes Editorial i Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.