ALGUNES PRECISIONS TÈCNIQUES SOBRE EL QUE S’HA DIT EN AQUEST WEB REFERENT ALS FACTORS CLIMÀTICS QUE PROPICIEN L’EXISTÈNCIA DE FAGEDES AL VESSANT NORD DELS PIRINEUS

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 


Hem dit en diferents textos d’aquest apartat Sabíeu que...? Algunes qüestions de meteorologia i climatologia, del nostre web www.pirineuandorra.net, que la fageda és present al vessant nord dels Pirineus, juntament per la presència de boires orogràfiques molt freqüents, per unes precipitacions abundants i regulars.

Més que dir, però, unes precipitacions abundants i regulars, hauríem de dir, amb més exactitud, unes humitats atmosfèriques suficients quan el bosc aerohigròfil de faig més les necessita, és a dir, a l’època primaveral i estival, que és quan el faig desplega la seva gran capacitat d’assimilació clorofíl·lica i aquest arbre disposa de les fulles, unes fulles que són autèntics dispositius higròfils especialitzats en captar les gotetes que es desprenen de la humitat de les boires. Per això hi és indispensable aquesta humitat atmosfèrica.

 

El faig es troba content al vessant nord pirenaic perquè hi troba unes atmosferes que, molt sovint, es mantenen saturades de vapor d’aigua (humitat relativa de l’aire saturant o del 100%). Aquestes condicions hi són assolides, molt primordialment, per la presència persistent, a l’estiu, de boires i de núvols baixos, amb molta freqüència prou espessos per donar lloc a ruixims i plugims que contribueixen a retroalimentar la mateixa condensació de l’aigua de les boires. Les precipitacions lligades al fenomen de la pluja en un sentit estricte hi tenen, probablement, un paper molt secundari.

 

Tanmateix, en el sector més occidental dels Pirineus, és molt possible que a la primavera el faig hi pugui extreure un avantatge directe de les pluges copioses i persistents que s’hi registren. La desaparició dels freds en una data més primerenca per raó de l’altitud més baixa de la serralada i per la proximitat de l’oceà fan possible que en aquesta part dels Pirineus més atlàntica i més baixa el faig pugui obrir abans les seves gemmes i tenir disponibles per tant més aviat les fulles captadores de la humitat atmosfèrica, susceptible també de ser aprofitada, en una proporció estimable, en forma d’aigua de pluja.

 

I si ens preguntem si la humitat en el sòl és també necessària per a la vida del faig, la nostra resposta serà que sí, per això el faig és un arbre i disposa d’òrgans subterranis, les arrels. Tanmateix, aquestes arrels, encara que constitueixen un sistema molt desenvolupat i molt dens, no penetren gairebé mai en profunditat sinó que es despleguen a nivell superficial per la part superior del perfil, i això representa una adaptació adient perquè l’arbre pugui absorbir, d’una manera directa, l’aigua procedent de la humitat ambiental i de les boires. I aquest sistema radical serveix al mateix temps, com és lògic, d’element de subjecció de l’arbre, però també per poder captar els nutrients minerals que hi ha a continguts a la solució edàfica. Per tant, l’aigua és el vehicle obligat a través del qual les arrels de l’arbre obtenen aquests nutrients del sòl.

 

En un clima de muntanya oceànic com el que caracteritza gran part de cara nord dels Pirineus, els arbres sempre solen tenir aigua edàfica a la seva disposició, la reserva d’aigua en el sòl acostuma a ser en tot temps suficient, fins i tot a l’estiu, en què els caducifolis tenen en funcionament totes les seves funcions fisiològiques principals (assimilació clorofíl·lica, respiració, transpiració). En aquests àmbits climàtics, unes pluges estivals generalment destacades, però sobretot el ruixim que es deriva de la humitat aportada per les boires i pels núvols baixos en condicions de sobresaturació del vapor d’aigua de l’aire i que mulla constantment el sòl fan que, junt amb la limitació de les pèrdues d’aigua per evapotranspiració en un entorn de temperatures habitualment moderades, el faig pugui disposar pràcticament sempre d’aigua en les capes superiors del perfil. 

 

Comentarem també, com a inferència al que anem dient, que una condició tan simple com és que quedi garantida la humitat de l’aire a la primavera i a l’estiu resulta més indicativa de l’extensió geogràfica que pot assolir la fageda que no pas la simple abundància de precipitacions en el còmput anual.

 

En podem posar un exemple concret proper de casa nostra: Galícia és, en el conjunt de l’any, molt més plujosa que Catalunya, com tots sabem. Però, en canvi, a Galícia, els boscos de faig són testimonials (en trobem alguns a la part est de la província de Lugo, concretament a la Reserva de la biosfera de la serra dels Ancares, que a més representa, i això és molt eloqüent, el límit occidental del faig a Europa), mentre que a Catalunya, les fagedes, en algunes àrees concretes, arriben a ocupar una certa extensió.

 

Al territori gallec, les fagedes poden considerar-se un mer testimoni bàsicament per la relativa sequedat atmosfèrica que caracteritza en general aquesta àrea de la península Ibèrica a l’estiu, com a conseqüència de la influència dominant de l’anticicló de les Açores, associada al moviment de subsidència que es produeix per la banda oriental d’aquest centre d’altes pressions.

 

A la porció oriental del Pirineu i Prepirineu català, en la zona que hom ha anomenat “niu de tempestes estival”, la humitat atmosfèrica acostuma a ser, a l’estiu, més elevada, generalment per l’aigua aportada pels xàfecs tempestuosos que deixen molt sovint quantitats copioses d’aigua de pluja, i també per la incidència dels fluxos aeris de procedència mediterrània, per tant humits, que fan possible les condensacions del vapor d’aigua atmosfèric, especialment durant les nits. Tot plegat hi manté un ambient força humit, en unes condicions de clima de filiació marítima, cosa que afavoreix la presència de fagedes en bastants sectors de la zona.