LA DISTRIBUCIÓ ESPACIAL DE CERTS TIPUS DE PRATS ALPINS AL PIRINEU ANDORRÀ, ÉS SENSIBLE AL CANVI CLIMÀTIC I A L’ESCALFAMENT GLOBAL? EXPOSICIÓ D’ALGUNES IDEES SOBRE EL TEMA A PARTIR D’UNA BREU CORRESPONDÈNCIA MANTINGUDA AMB INVESTIGADORS DEL CENMA

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 


Primer de tot, convé tal vegada definir què són els prats alpins, a fi que el lector pugui entendre millor el contingut dels documents que s’exposen més avall. Per prats alpins cal entendre el conjunt de prats que constitueixen el tipus de vegetació predominant del territori, supraforestal, anomenat estatge alpí, un territori que, al Pirineu, s’estén aproximadament dels 2.300 als 2.900 m d’altitud. Aquesta vegetació és pròpia de totes les muntanyes de les latituds mitjanes que, com els Pirineus, presenten unes característiques semblants als Alps, muntanyes aquestes últimes considerades prototipus de la zona temperada planetària, de les quals deriva precisament el nom de prats alpins.

Mogut per una inquietud científica i, al mateix temps, de passió per la muntanya, la d’esbrinar si el canvi climàtic i l’escalfament global tenen un efecte en la distribució espacial de certs tipus de prats alpins climàcics al Pirineu andorrà, vaig adreçar, el 26 de febrer del 2019, un correu al CENMA (Centre d’Estudis de la Neu i de la Muntanya d’Andorra), concretament a dos dels seus investigadors, que a més conec personalment, el Benjamin Komac, doctor en Biodiversitat, Ecologia i Medi Ambient i cap de la Unitat del Medi Biòtic del CENMA, i la Clara Pladevall, biòloga.

El Benjamin i la Clara tenen, per tant, un coneixement especialitzat en matèries d’ecologia i biogeografia, i les explicacions que van donar-me el dia següent en el seu correu de resposta van ser molt oportunes.

Reprodueixo a continuació els correus que vàrem intercanviar. El primer correu, el que vaig adreçar al CENMA, s’expressava en els termes següents:


“Bon dia, Clara; bon dia, Benjamin,

Us escric aquest correu perquè m’expliqueu si l’escalfament global i el canvi climàtic han provocat modificacions en la distribució i extensió de certs tipus de prats alpins climàcics d’Andorra. Em refereixo més concretament a dos tipus de prats alpins característics dels terrenys silícics al Principat, el prat de pèl caní (aliança del Nardion) i el prat de gesp o gespet (aliança del Festucion eskiae).

El prat de pèl caní, que deu en molts casos el seu creixement a una permanència llarga del mantell de neu, ja que aquesta innivació important aporta molta humitat al sòl i gràcies a aquesta humitat edàfica poden beneficiar-se les plantes que formen part de l’aliança del Nardion, és sensible en canvi, segons he llegit en bibliografia especialitzada, a les orientacions sud i als pendents forts, que provoquen un assecament excessiu del sòl, per desaparició més ràpida de la neu en forma d’allaus i/o per una fosa accelerada, i això, plegat, constitueix un factor que perjudica fortament aquesta prada i en limita l’expansió.

A més de la variant més higròfila del prat de pèl caní, que va associada a les molleres i a acumulacions d’aigua de diversa mena, en sectors plans que es beneficien d’un període llarg de recobriment de neu, pot haver-hi en tot cas una variant més xeròfita, que ocupa altiplans, turons o divisòries i espais amb una certa inclinació del terreny de manera que constitueix la transició cap a una altra categoria de prat acidòfil climàcic com és el gespet, propi de sectors amb un pendent fort i, a més, d’orientació clarament meridional. De fet, en relació amb aquesta versatilitat del prat de pèl caní per ocupar alhora sectors humits i sectors força més secs, cal recordar només que la planta dominant del prat de pèl caní, aquesta gramínia (Nardus stricta), té una vitalitat expansiva extraordinària i una gran capacitat d’adaptació, de manera que les seves exigències ambientals, i les de l’aliança del Nardion en general, són àmplies i poc severes (Bolòs, 1996).

Les preguntes que us poso són: l’escalfament global, que ocasiona molt probablement un escurçament del temps de permanència de la neu en el sòl, pot perjudicar el prat de pèl caní, en el sentit de provocar una reducció de la seva àrea de distribució en favor del prat de gesp, aliança aquesta que té un caràcter marcadament xeròfit? Això seria particularment visible en aquells sectors ocupats per aquella variant més seca del Nardion, la que marca el trànsit cap als prats de gesp dels vessants rostos i assolellats? Com una conseqüència, s’introdueixen més plantes del gespet en els dominis del Nardion?

La geògrafa i estudiosa del paisatge Maria de Bolòs assenyala en el seu llibre La vegetació d’Andorra (1996) que en els sectors que corresponen al domini del prat de pèl caní la coberta de neu roman en el sòl durant 8 o 9 mesos en un any considerat normal. Jo penso que la permanència mitjana del mantell de neu no hi és tan llarga; jo la hi situaria entre 7 i 8 mesos, o tal vegada en menys temps per la banda baixa, més encara avui dia en què les temperatures s’han vist incrementades per l’escalfament global.

Ja em direu quelcom.

Fins ara,

Joan”   


I el correu de resposta de la Clara i el Benjamin va ser el següent:


“Bon dia, Joan,

Entenem tot el que estàs dient sobre els prats de pèl caní i gesp i les seves relacions amb la presència de neu i el clima en general.

Primer de tot, fins ara les conseqüències del canvi climàtic sobre la presència d’un tipus de prat en lloc d’un altre a l’estatge alpí de les nostres muntanyes no estan gens clares. El que més predomina fins als nostres dies en les dinàmiques de canvis de vegetació a les muntanyes són les conseqüències de l’abandonament/disminució de les activitats ramaderes. Ho van demostrar uns suïssos en un estudi. Però es preveu que a poc a poc sigui el canvi climàtic el que tingui més pes en les dinàmiques futures. Després, vistes les capacitats d’adaptació de les plantes, el canvi climàtic hauria de ser molt més marcat per tenir una influència. Volem dir que mentre hi hagi alternança d’anys càlids i més “normals”, i d’anys secs amb altres de més innivació (i és el que tenim aquests últims anys a Andorra), serà complicat detectar un canvi per part de la vegetació. Les plantes poden suportar un parell d’anys amb unes condicions meteorològiques diferents a les que estan acostumades. Llavors, encara que un any sigui sec, o amb una presència de neu més curta, és complicat que, almenys a curt termini, les variacions d’índole climàtica hi tinguin una incidència.

Amb relació al que dius sobre la permanència de la neu en un any “normal”, estem d’acord amb tu, se situa més al voltant dels 7-8 mesos.

Atentament,

Benjamin i Clara”

 


Bibliografia

BOLÒS, Mª. de (1996). La vegetació d’Andorra. Col·lecció “Monogràfics de Geografia”, núm. 2. Govern d’Andorra: Ministeri d’Educació, Joventut i Esports.

FOLCH, R. (1979). El patrimoni natural d’Andorra. Els sistemes naturals andorrans i llur utilització. Barcelona: Ketres editora.

FOLCH, R. (1981). La vegetació dels Països Catalans. Barcelona: Ketres editora. Col·lecció “Memòries de la Institució Catalana d’Història Natural”.

ZAMORA, F. i ESCÚTIA, E. (1993). Aproximació al poblament vegetal d’alta muntanya: la vall de Sorteny (Andorra). Centre de Barcelona de l’Institut d’Estudis Andorrans.