DOS PATRONS DE TELECONNEXIÓ PER A EUROPA: L’OSCIL·LACIÓ DE L’ATLÀNTIC NORD I L’OSCIL·LACIÓ DE LA MEDITERRÀNIA OCCIDENTAL

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 

Un dels temes d’avantguarda en la investigació climatològica i oceanogràfica d’avui dia el constitueixen les anomenades teleconnexions, o lligams entre els comportaments de diferent signe de diferents regions pel que fa a la temperatura de les aigües marines superficials, la circulació atmosfèrica i la trajectòria dels corrents oceànics.

El cas més emblemàtic de teleconnexió és El Niño, associat a pluges ocasionals molt fortes sobre les costes desèrtiques del Perú i del nord de Xile, mentre que àrees climàticament humides o molt humides com Indonèsia o l’est d’Austràlia pateixen, durant aquest episodi, sequeres accentuades. Fins i tot la sequera connectada a El Niño es deixa sentir a la porció sud-oriental d’Àfrica.

Pel que fa als models de teleconnexió que hom ha establert per a Europa, el més important és, segurament, l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord o NAO (North Atlantic Oscillation). Molt recentment, els especialistes n’han formulat un altre que també té una gran rellevància: l’Oscil·lació de la Mediterrània Occidental (WeMO).

L’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord és determinada pel dipol constituït pels dos grans centres d’acció més importants que regeixen la dinàmica del temps a Europa: l’anticicló de les Açores i la depressió d’Islàndia. Hi ha una fase positiva i una fase negativa de la NAO.

La fase positiva –normal o dominant- de la NAO s’estableix quan l’anticicló de les Açores i la depressió d’Islàndia tendeixen a ocupar les seves respectives àrees d’origen: la regió subtropical i la regió subpolar atlàntiques respectivament. Aleshores, l’Europa nord-occidental rep unes precipitacions abundants, a causa de l’establiment d’un règim de l’oest que hi mena corrents humits atlàntics i depressions. En canvi, gran part de la península Ibèrica registra uns nivells de pluviositat clarament inferiors als normals, per l’acció estabilitzadora que hi exerceix l’anticicló de les Açores.

Durant la fase negativa, menys duradora, s’inverteix la situació: els mínims baromètrics dominen la latitud de la península Ibèrica, que registra precipitacions copioses, especialment a l’hivern, mentre que Islàndia i el nord d’Europa, afectats per valors de pressió relativament elevats, experimenten una minva pluviomètrica. El Pirineu, molt en especial la seva cara sud, també acostuma a registrar precipitacions abundoses durant aquesta fase negativa de la NAO. Això és així per la bona exposició de la serralada als corrents d’inestabilitat que creuen la península Ibèrica de sud-oest a nord-est, producte precisament de depressions que se situen a l’oest o sud-oest de la península i que es veuen reactivades en assolir el Pirineu per fenòmens de retenció i d’agreujament dinàmic (ESTRADA, 2001).

La baixa resposta de la NAO amb relació a la pluviositat de la franja costanera oriental de la península Ibèrica, explicable per la localització d’aquest àmbit geogràfic a sotavent de la circulació de l’oest i dels fluxos atlàntics, ha portat el Grup de Climatologia de la Universitat de Barcelona, encapçalat pel professor Martín-Vide, a proposar un nou patró de teleconnexió europeu que permeti de preveure d’una manera més exacta el risc i l’aparició d’episodis de pluviositat intensa a la costa oriental espanyola. Aquest nou patró ha estat batejat amb el nom d’Oscil·lació de la Mediterrània Occidental (Western Mediterranean Oscillation; abreujadament WeMO).

Per establir la WeMO, el Grup de Climatologia de la UB ha proposat el dipol constituït per dues grans àrees de la conca mediterrània occidental diferenciables entre elles amb relació al comportament baromètric i sinòptic: 1) la zona del golf de Cadis, a la part sud-occidental de la península Ibèrica, connectada a la influència de l’anticicló de les Açores i, d’una manera episòdica, a les àrees de baixa pressió despenjades del vòrtex circumpolar amb la seva ciclogènesi associada; i 2) la plana del Po, a la part septentrional d’Itàlia, sotmesa a la influència dels anticiclons centreeuropeus, d’una banda, i a la baixa de Ligúria, de l’altra. El transecte que uneix ambdues àrees recorre una part important de la façana est de la península Ibèrica, amb la qual cosa les dades que se’n poden derivar tenen una particular rellevància predictiva per a aquest àmbit del territori peninsular.

Els paràmetres estadístics de la WeMO s’han obtingut a partir de les dades de pressió atmosfèrica de dos punts d’observació, un per a cadascuna de les àrees esmentades: Cadis-San Fernando, per a la porció sud-oest de la península Ibèrica, i Pàdua, per al nord d’Itàlia. Els dos punts, que es troben entre els observatoris meteorològics degans d’Europa, presenten sèries de dades de pressió atmosfèrica molt llargues.

Aquests paràmetres estadístics de la WeMO es resumeixen en un índex, conegut com a índex de l’Oscil·lació de la Mediterrània Occidental.

L’índex es basa en la diferència entre les pressions en superfície estandarditzades de Cadis-San Fernando i Pàdua. Cada sèrie de pressió atmosfèrica, la d’un mes determinat o la d’una temporada determinada, d’ambdues ciutats ha estat transformada a valors “z”, segons la mitjana i la desviació típica obtingudes per a la sèrie, i tot seguit s’han restat els valors estandarditzats. Nota: el valor “z” equival  a la diferència entre un valor de pressió qualsevol i la pressió mitjana i tot això dividit per la desviació típica.

La WeMO consta, igual que l’Oscil·lació de l’Atlàntic Nord, d’una fase positiva i d’una fase negativa. La fase positiva es caracteritza per les altes pressions subtropicals lligades al màxim de les Açores a la part sud-occidental de la península Ibèrica i per una depressió al nord d’Itàlia. La fase negativa es defineix per una baixa al golf de Cadis i un anticicló centreeuropeu a la porció septentrional de la península Itàlica. Durant la fase positiva, s’estableix un corrent del nord-oest damunt el quadrant nord-oriental de la península Ibèrica. Durant la fase negativa, entre el mínim baromètric del golf de Cadis i les altes pressions de l’Europa central es canalitza, damunt la façana oriental espanyola, un flux de component est.

 

Bibliografia

· ESTRADA, J. (2001). Avaluació de les connexions entre l’índex NAO d’hivern i les precipitacions hivernals al Pirineu andorrà. A: Hàbitats, núm. 2. Andorra: Centre de Biodiversitat-Institut d’Estudis Andorrans.

· LÓPEZ BUSTINS, J.A. y AZORÍN-MOLINA, C. (2004). Aplicación del índice diario de la Oscilación del Mediterráneo Occidental al estudio de la tipología pluviométrica de Alicante. A: García-Codrón et al. (eds). El Clima, entre el Mar y la Montaña. AEC, Serie A, 4, Santander, 333-345.

· MARTÍN VIDE, J. (1996). Decálogo de la pluviometría española. A: Marzol-Dorta-Valladares (eds). Clima y agua: la gestión de un recurso climático. La Laguna.

· MARTÍN VIDE, J. (2002). El temps i el clima. Les teleconnexions (capítol 8). Monografies de Medi Ambient. Barcelona: Rubes Editorial-Generalitat de Catalunya: Departament de Medi Ambient.

· MARTÍN VIDE, J. (2002). Ensayo de la Oscilación del Mediterráneo Occidental y su influencia en la pluviometría del este de España. A: Guijarro, J.A. et al. (eds). El Agua y el Clima. AEC, Serie A, 3, Palma de Mallorca, 35-42.

· MARTÍN-VIDE, J. and LOPEZ BUSTINS, J.A. (2006). The Western Mediterranean Oscillation and Rainfall in the Iberian Peninsula. A: International Journal of Climatology, 26 (11): 1455-1475.