MACROCLIMA, MESOCLIMA I MICROCLIMA

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 

Podem definir el macroclima com el clima que té lloc a gran escala. És el clima de cadascuna de les grans faixes latitudinals associades a bandes de pressió o sistemes de vents dominants que circumden la Terra. Dins aquesta zonació climàtica a escala planetària, parlem, per exemple, del clima de la pluviïsilva equatorial, o de la faixa climàtica immediata a l’equador, o del clima tropical sec, connectat als grans cinturons d’alta pressió centrats al voltant dels 30-35º N i S. La zonació resulta particularment exemplificativa a l’hemisferi sud, on les extensions continentals són poc destacades amb relació als oceans. A l’hemisferi nord, en canvi, la presència de grans masses de terra provoca interferències en la zonació climàtica típica i dóna lloc a una configuració heterogènia pel que fa a la direcció dels vents i a la naturalesa dels centres d’acció.

Això ens porta a estendre el concepte de macroclima no solament a les grans faixes latitudinals de pressió i de vents dominants, sinó a totes les regions on la gran extensió de l’àrea i l’elevada capacitat del substrat per influir en el comportament de l’aire donen lloc a unes condicions climàtiques específiques de gran abast no circumscrites a la zonació. És el cas, per exemple, del continent euroasiàtic i d’Amèrica del Nord, que, en exercir un control molt poderós sobre les condicions de pressió, alteren la distribució de cinturons típica de l’hemisferi austral (STRAHLER, 1986).

El mesoclima és el clima a mitjana escala. És el clima, per exemple, del vessant d’un sistema muntanyós; per exemple: el clima de la cara sud del Pirineu, o el clima del vessant pacífic de la Sierra Nevada de Califòrnia.

Dins els mesoclimes que poden fer referència als climes de vessant, hem diferenciat tres grans categories: a) els mesoclimes de gran extensió, b) els mesoclimes d’extensió mitjana i c) els mesoclimes d’extensió reduïda.

Els mesoclimes de gran extensió són els que caracteritzen àmplies bandes de vessants muntanyosos (ja hem esmentat el cas del vessant meridional dels Pirineus o el del vessant oest de la Sierra Nevada de Califòrnia). Els mesoclimes d’extensió mitjana al·ludeixen a les particularitats climàtiques d’aiguavessos propis de valls més o menys petites com, per exemple, el mesoclima del marge esquerre de la conca del Valira d’Orient, a Andorra. Pel que fa als mesoclimes d’extensió reduïda, es circumscriuen a vessants encara més localitzats en l’espai, que formen part d’una àrea hidrogràfica molt local. En el cas d’Andorra, el solell de la vall d’Arinsal, o l’obac de la vall de Sorteny, per posar-ne dos exemples.

El microclima és, en un darrer estadi, el clima d’indrets molt puntuals i delimitats en l’espai (per exemple un bosc, un prat, una tartera, un sector d’aiguamolls, la riba d’un riu, una ciutat -microclima urbà-) amb la seva pertinença altitudinal.

A partir de tot això és fàcil comprendre que el mesoclima resulta de l’acció combinada de condicions macroclimàtiques i de condicions a mitjana escala, i que el microclima resulta de la convergència del macroclima, el mesoclima i els factors climàtics de llocs molt localitzats.

Exemplifiquem, amb un cas concret de casa nostra, com es posa de manifest la interacció de totes aquestes escales climàtiques que hem esmentat aquí. El cas pres en consideració és el de l’avetosa amb neret (Rhododendro-Pinetum uncinatae abietosum) del vessant obac de l’estatge subalpí inferior de la vall del Madriu (1.630-1.770 m d’altitud; Principat d’Andorra).

En primer lloc, pel que fa al macroclima, cal considerar un factor bàsic com és la circulació atmosfèrica general relativa a la franja latitudinal en què apareixen inserits Andorra i el Pirineu (42-43º de latitud nord). Aquesta franja és la que correspon als vents predominants de l’oest de la zona temperada (westerlies) de l’hemisferi boreal, però ja en un àmbit meridional, molt en contacte amb les altes pressions subtropicals. Tot això implica força hores de sol (influència subtropical), però també precipitacions significatives i bastant sovintejades per la influència de les àrees de baixa pressió lligades al front polar i al vòrtex circumpolar, cosa que contribueix al desenvolupament d’una massa forestal important.

La latitud condiciona també les temperatures i també, en part, les característiques biogeogràfiques del nostre indret. Si considerem un punt teòric d’Andorra situat al nivell del mar i a partir d’aquesta altitud zero li apliquem un gradient de disminució vertical de la temperatura per ascens, arribarem a la constatació que els 1.630-1.770 m d’altitud de la vall del Madriu corresponen a una franja de la muntanya amb uns estius suaus i uns hiverns notablement freds. L’extrapolació de valors termomètrics de les estacions meteorològiques andorranes d’Engolasters i Ransol, les altituds de les quals es corresponen amb les del nostre indret, permet concloure que entre els 1.630 i els 1.770 m del Madriu hi ha un règim general de les temperatures caracteritzat per sis mesos hivernals, això és, amb una mitjana de temperatura que no ultrapassa els 6 ºC, menys de cinc mesos de temperatura mitjana superior als 10 ºC i un mes més càlid en el qual el valor termomètric mitjà a penes supera probablement els 16 ºC. Aquestes condicions determinen que la nostra àrea d’estudi essencialment s’integri, des del punt de vista de la vegetació i de la flora, en el que hom anomena la regió boreoalpina.   

Nota: si voleu més informació sobre les condicions macroclimàtiques que intervenen a Andorra, podeu consultar els apartats 1 i 2, que fan referència respectivament a la “situació i posició geogràfiques” i als “factors sinòptics”, del document “Els factors del clima d’Andorra” inclòs en aquesta mateixa web Sabíeu que...? Algunes qüestions de meteorologia i climatologia.

Fet aquest incís, continuem amb la nostra explicació. El mesoclima d’extensió àmplia és el que correspon al vessant meridional del Pirineu, on s’inclouen precisament les valls del Valira. Amb relació al mesoclima d’extensió mitjana, el Madriu s’integra dins el vessant ombrívol de la conca del Valira, més concretament del Valira d’Orient. Això suposa absència de boires i una sequedat relativa de l’aire, però també un ambient frescal que propicia, primer, en un estatge montà, l’aparició d’un bosc caducifoli de tipus medioeuropeu, que s’alterna amb pinedes de pi roig (Pinus sylvestris), algunes molsoses, les quals esdevenen dominants a la part més alta d’aquest estatge. Immediatament per sobre de les pinedes altimontanes de pi roig, entrem en el domini dels boscos humits subalpins d’aciculifolis, que inclouen, a més de pinedes de pi negre, algunes avetoses. Entre els caducifolis que trobem al vessant obac de l’estatge montà de la conca del Valira d’Orient hi podem destacar espècies com el roure de fulla gran (Quercus petraea), el roure martinenc (Quercus humilis) (aquesta espècie ocupa generalment les parts més baixes del vessant), el freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior), l’avellaner (Corylus avellana), l’oma (Ulmus glabra) o el til·ler o tell de fulla gran (Tilia platyphyllos). Hi són, però, completament absents, l’espècie de roure més humida que hom pot trobar a Europa, el roure pènol (Quercus robur), i el faig (Fagus sylvatica), l’arbre segurament més característic de l’Europa de clima temperat oceànic, que requereix una atmosfera constantment humida i fins i tot molt freqüentment saturada de vapor d’aigua que no es dóna a Andorra.
 
El mesoclima d’extensió reduïda dins el qual queda englobat el nostre sector d’estudi concerneix el vessant obac de la vall del Madriu, on la llarga permanència de la capa de neu representa per a alguns vegetals com el neret o abarset (Rhododendron ferrugineum), molt abundant en aquests sectors d’obaga, una protecció enfront de les glaçades intenses. Gràcies sobretot a la mateixa innivació, el vessant ombrívol del Madriu atresora igualment terrenys molt frescos, que són l’espai predilecte de l’avet (Abies alba) i d’alguns caducifolis que estan o poden estar vinculats a l’avetosa com són la moixera de guilla o besurt (Sorbus aucoparia) i el bedoll o beç (Betula pendula). Tanmateix, en el conjunt de l’estatge subalpí d’aquest vessant obac, però també en la globalitat del pis subalpí (solana més obaga) de la nostra vall, els boscos predominants són els de pi negre (Pinus uncinata).

Per acabar, pel que fa a l’escala de més detall, el microclima apareix estretament lligat al component altitudinal i a les condicions bioedàfiques de l’estatge subalpí inferior d’aquest vessant obac del Madriu. L’altitud (1.630-1.770 m) hi determina la presència d’un bosc constituït sobretot, com acabem d’assenyalar, per coníferes, de fullatge persistent, capaç de resistir les temperatures baixes. Les característiques bioedàfiques queden definides per la presència a l’indret de sòls profunds i frescals, rics en humus, i per la massa d’avets, que ombreja l’interior del bosc. Tot això dóna lloc a un microclima forestal humit i fresc. Un estrat inferior del bosc caracteritzat per un recobriment important de molsa és la prova més evident de les condicions d’humitat i de frescor que regnen en aquesta avetosa amb neret del Madriu.

 

Bibliografia

FOLCH, R. (1979). El patrimoni natural d’Andorra. Els sistemes naturals andorrans i llur utilització. Barcelona: Ketres editora.

MASCLANS, F. (1981). Guia per a conèixer els arbres. Centre Excursionista de Catalunya: Biblioteca de coneixements fonamentals, I. Barcelona: Editorial MONTBLANC-CEC.

STRAHLER, A. (1986). Geografía Física. La atmósfera y los océanos (parte II). Barcelona: Ediciones Omega.