ALGUNES CARACTERÍSTIQUES DE LA INTENSITAT PLUVIOMÈTRICA AL PIRINEU ANDORRÀ DURANT LES TEMPESTES D’ESTIU I LLUR COMPARACIÓ AMB SECTORS D’INFLUÈNCIA MARÍTIMA

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 

Al Pirineu andorrà, la precipitació que cau torrencialment durant les tempestes i els xàfecs d’estiu acostuma a tenir una duració breu. Per regla general, plou a bots i barrals, s’abat un autèntic diluvi durant 5-10 minuts, un quart d’hora a tot estirar. Després, la tempesta s’apaga, deixa pràcticament de ploure i les nuvolades es dissipen.

Aquest fet s’explica probablement pel caràcter força continentalitzat del clima de les valls del Valira, un territori encerclat per relleus importants que l’aïllen de la influència marítima, tant de l’Atlàntic com de la Mediterrània. En no tenir el territori valirenc un mar a prop ni una obertura franca a les fonts d’aire marítim que permetin una alimentació continuada en vapor d’aigua de les cèl·lules convectives, la humitat s’allibera i es consumeix ràpidament i fa que la fase de pluja intensa no hi duri gaire.

Aquest és el cas de moltes de les cèl·lules convectives que, d’una manera local, afecten Andorra. Es tracta de nuvolades efímeres que descarreguen ràpid en pocs minuts o en poca estona, producte sobretot de la calor acumulada i activades pel relleu enèrgic. No tenen generalment un reflex a les capes altes, on la situació resta bàsicament anticiclònica.

Sí que es produeixen al Principat, és cert, tempestes que poden durar més temps, fins i tot unes hores, amb quantitats totals de precipitació importants, però aquestes no són les més habituals. I encara que en aquests casos d’activitat tempestuosa més perllongada la precipitació pot caure amb força, fins i tot amb violència, generalment la intensitat pluviomètrica no es manté àlgida tota l’estona, sinó que té lloc per represes. Després d’uns minuts en què els elements atmosfèrics s’han abatut amb força, bé molt sovint una calma, amb pluja dèbil, per tornar a revifar-se la intensitat de la tempesta al cap d’una estona; i així successivament fins que clou la tempesta i la pluja cessa.

Un exemple d’aquestes situacions en què l’activitat tempestuosa es manté durant força estona el constitueixen els anomenats tàlvegs d’altura (configuracions depressionàries en altura en forma de “V”), molts dels quals responen a sistemes convectius organitzats que afecten la serralada pirinenca a través de línies successives de cumulonimbus (en general més d’una línia). L’arribada a Andorra d’una d’aquestes faixes tempestuoses marca l’esclat de l’energia amb què es desencadenaran els xàfecs i altres fenòmens meteorològics més o menys violents. Quan ja ha passat la faixa, la pluja cessa pràcticament per moments. Poc després, quan arribi una nova línia de cumulonimbus, la intensitat pluviomètrica tornarà a prendre braó.

Al Pirineu andorrà, si ens atenim als valors pluviomètrics enregistrats a les estacions meteorològiques de l’empresa hidroelèctrica del país (FEDA), les precipitacions estivals més copioses mesurades en 24 hores són d’uns 70-80 mil·límetres. Es tracta d’unes quantitats prou importants, producte de tempestes que poden perllongar-se unes quantes hores, però que generalment no presenten una intensitat sostinguda de pluja forta o molt forta tota l’estona.

Tot això ens porta de nou a reprendre la idea exposada més amunt segons la qual l’escassa influència a Andorra dels mars propers fa que la intensitat tempestuosa en una fase de pluja molt forta no hi sigui, en general, llarga i sostinguda en el temps.

El cas del Pirineu andorrà pot contrastar-se amb el de contrades litorals o el de sectors clarament oberts a les masses d’aire marítim on, quan hi té lloc, la inestabilitat associada a tempestes i xàfecs forts pot mantenir-se d’una manera ininterrompuda durant moltes hores seguides.

És el que succeeix, per exemple, a les comarques del País Valencià de la Marina i la Safor durant la tardor amb situacions de ciclogènesi mediterrània, preferentment la que és centrada sobre la mar balear o el golf de València, sovint amb la depressió d’Algèria com a protagonista. Aquesta depressió, que representa un desenvolupament ciclogenètic de la Mediterrània occidental gestat a sotavent de la serralada de l’Atles, és responsable que es desencadeni una forta inestabilitat sobre l’est i el sud-est de la península Ibèrica, en combinar un matalàs en superfície d’aire càlid i molt humit mediterrani amb un embossament d’aire fred a les capes altes.

Quan aquesta baixa d’Algèria s’emplaça a la mar balear o al si de València, dirigeix sobre el vessant nord de les terminacions nord-orientals de les serralades Bètiques un flux intens d’aire extremament humit mediterrani (tan sols cal recordar que a l’hemisferi boreal l’aire al voltant de les depressions circula en sentit antihorari) que hi dóna lloc a pluges molt copioses i intenses que poden durar moltes hores seguides. En aquests sectors propers als caps de Sant Antoni i la Nau, el nivell de condensació (altitud a partir de la qual es formen els núvols) pot quedar, amb aquestes situacions, molt baix, a vegades situat pràcticament al nivell del mar. Les pluges torrencials hi persistiran fins que la ciclogènesi mediterrània (mar calent; acumulació de molt vapor d’aigua a les capes superficials producte de la intensa evaporació estival; embossament d’aire fred en altura) no cessi la seva energia per donar pas a unes condicions meteorològiques més tranquil·les. El mar, però, n’és probablement el factor més important, perquè la mateixa energia que emmagatzema retroalimenta el sistema ciclogenètic amb les seves característiques torres convectives.

Un exemple de pluges torrencials molt copioses a les terminacions nord-orientals de les Bètiques el tenim en els aiguats de l’any 1987, amb unes quantitats totals d’aigua que es troben entre les més altes registrades mai en una àrea de la península Ibèrica. A Oliva (comarca de la Safor) s’enregistraren el dia 3 de novembre, en 24 hores, 817 mm. A Gandia (la Safor), durant aquest mateix episodi, es totalitzaren 720 mm, també en 24 hores, i en 36 hores, 1.036 mm, un valor aquest darrer comparable al que cau en un any com a mitjana en sectors plujosos del Pirineu català i andorrà.

Tenim altres registres pluviomètrics impressionants de sectors que, com la Safor, estan fortament exposats a la inestabilitat que es genera damunt del mar. Per exemple, els de les riades i inundacions de l’octubre de 1982, també al País Valencià. A Bicorb (la canal de Navarrés) s’enregistraren 650 mm, i a Jalance (la vall de Cofrents), 638. Durant la fase àlgida del temporal, el pluviògraf (aquest aparell mesura la intensitat de la precipitació) de la central nuclear de Cofrents va enregistrar en 5 hores 400 mm. Aquesta inundació, que afectà principalment el Xúquer, seria recordada pel trencament de la presa de Tous (la Pantanada de Tous).

 

Bibliografia

GRIMALT, M., MARTÍN VIDE, J. i MAURI, F. (1995). Els núvols. Guia de camp de l’atmosfera i previsió del temps. Col·lecció El Mèdol-Guies, núm. 4. Tarragona: Edicions El Mèdol.