INESTABILITAT CONDICIONAL I INESTABILITAT CONVECTIVA

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 

La inestabilitat condicional pot definir-se com la condició d’una partícula d’aire –i per extensió d’una massa d’aire- que si bé en el seu inici no està saturada i mostra una tendència a retornar al nivell de partida, se separa d’ell un cop assolida una certa altura en la qual experimenta un descens de la seva temperatura segons el gradient adiabàtic de l’aire humit (0,5 ºC per cada 100 metres d’ascens), en haver superat el nivell de condensació (MARTÍN VIDE, 1991). Això és: hi ha inestabilitat a condició que la partícula d’aire pugui ser elevada fins a una determinada altura (MARTÍN VIDE, 1991).

Si el gradient tèrmic vertical de l’ambient és inferior o igual al gradient adiabàtic de l’aire humit (d’una partícula d’aire saturada pel que fa al vapor d’aigua), no hi haurà inestabilitat condicional. Si el gradient tèrmic vertical de l’ambient és inferior al gradient adiabàtic de l’aire sec (1 ºC per cada 100 metres de distància vertical) però superior al de l’aire humit, sí que hi haurà inestabilitat condicional assolit un cert nivell en què l’aire estigui saturat.

La inestabilitat condicional es fa especialment palesa en el cas de masses d’aire que incideixen damunt de relleus. El flux d’aire incident pot ascendir inicialment per l’impuls que li dóna el relleu (efecte de trampolí), encara que aquest aire es trobi, en els primers metres d’ascens, a una temperatura inferior a la de l’atmosfera circumdant.

La facilitat amb què s’assoleix la inestabilitat condicional en els vessants de les muntanyes és una de les causes que explica per què les àrees muntanyoses registren generalment més precipitacions que les planes del voltant.

La inestabilitat convectiva és la que es deriva d’un increment del gradient de temperatura entre les regions inferior i superior d’una columna d’aire en la qual la base se satura abans que el cim (MARTÍN VIDE, 1991). La regió saturada de la base de la columna es refredarà més lentament que els nivells superiors no saturats, fet que farà augmentar el gradient tèrmic.

Amb un gradient tèrmic elevat, una partícula d’aire que per escalfament iniciï el seu ascens des del sòl sempre es trobarà a una temperatura superior a la de l’ambient, amb la qual cosa tindrà molta energia per continuar ascendint i donar lloc probablement a nuvolades de tipus cumuliforme importants.

 

Bibliografia

· MARTÍN VIDE, J. (1991). Fundamentos de climatología analítica. Espacios y sociedades, núm. 5. Madrid: EDITORIAL SÍNTESIS.