QUÈ ÉS UN FRONT. EVOLUCIÓ FRONTAL I TIPUS DE FRONTS

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 

Un front pot definir-se com la superfície de discontinuïtat que manté separades dues masses d’aire de característiques higrotèrmiques diferents. Intersecat sobre la superfície terrestre, en un mapa el front apareix com una línia, però es prolonga cap amunt en forma de superfície inclinada, de manera que l’aire fred, més dens i més pesat, se situa al dessota de l’aire càlid més lleuger. La superfície frontal adopta generalment una forma ondulada, i sota unes circumstàncies determinades pot augmentar l’amplitud de les ones i iniciar-se una circulació al voltant d’un centre de baixa pressió (KING, 1984).

A l’hemisferi nord, al voltant dels 55º de latitud per terme mitjà, l’aire polar marítim i l’aire tropical marítim coincideixen en una frontera anomenada front polar. El front polar, que també té la seva rèplica a l’hemisferi sud, és el responsable de la major part de les precipitacions que cauen a les façanes occidentals dels continents en latituds mitjanes-altes.

Els mínims baromètrics associats al front polar no són cap altra cosa que ondulacions del mateix front polar, que es traslladen al llarg de tot el front. L’efecte resulta semblant al que obtenim quan agitem una corda per un extrem: la corda descriu ondulacions que es propaguen en la direcció del moviment.

Les depressions ciclòniques del front polar representen accidents a una escala mitjana (sinòptica), amb diàmetres de 1.500 a 2.000 km quan estan plenament desenvolupades i una vida de 4 a 7 dies (KING, 1984). A les latituds mitjanes-altes, a mesura que es van desenvolupant es desplacen generalment cap a l’est.

Les depressions ondulatòries evolucionen predominantment d’acord amb un esquema o model en el qual se succeeixen masses d’aire de característiques diferents i condicions canviants del temps associades als tipus frontals. Per explicar aquesta evolució hom parteix, tenint en compte el moviment general de l’aire en l’ona que es profunditza, de la massa d’aire tropical marítima del costat càlid que empeny l’aire polar marítim del costat fred, un moviment que assenyala la progressió d’un front càlid.

L’atansament d’un sistema frontal de caràcter càlid es posa de manifest principalment en el tipus de núvols: cirrus i cirrostratus primer; altostratus i altocúmulus més tard; i finalment nimbostratus, la darrera baula de les formacions nuvoloses que acompanyen un front càlid (KEIDEL, 1981). Es tracta preferentment de nuvolositat estratiforme, ja que la massa d’aire càlid ascendeix lentament per la rampa suau que li ofereix l’aire fred (superfície de lliscament).

Amb l’arribada dels cirrus i els cirrostratus, el vent pot ser del SSE. Després gira a SSW, quan arriba la massa de nimbostratus amb precipitacions poc intenses però continuades. Pot ploure o plovisquejar durant moltes hores seguides. La banda de mal temps pot estendre’s, en el cas dels fronts càlids, al llarg de 400 km. La visibilitat és mediocre sota la pluja; la pressió atmosfèrica davalla i la temperatura resulta fresca per la manca d’insolació sota els nimbostratus.

Un cop passat el front càlid s’entra en una fase de transició caracteritzada per una millora sensible del temps que correspon a la zona càlida, amb l’aire tropical. La temperatura augmenta, la pressió es manté constant i la visibilitat continua sent mediocre, amb restes de núvols en forma de bancs d’estratus i altocúmulus, i alguns cirrus a les capes altes.

La zona càlida finalitza bruscament amb la irrupció del front fred, el qual mostra un pla molt més vertical (superfície d’irrupció) que el front càlid. En el front fred, la massa pesada polar marítima obliga l’aire càlid anterior a elevar-se enèrgicament, amb la qual cosa es forma nuvolositat cumuliforme, preferentment cumulonimbus, que descarreguen xàfecs tempestuosos intensos. La banda de mal temps en el front fred és molt més reduïda que en el cas del front càlid. Ateny normalment menys d’un centenar de quilòmetres, i es limita generalment al pas mateix del límit càlid/fred. La tempesta o els ruixats duren poc (una hora a tot estirar), passada la qual entra un aire més viu del quart quadrant (d’oest a nord). La pressió atmosfèrica, que ha davallat bruscament amb la irrupció del front, augmenta ràpidament amb l’arribada d’una massa d’aire més freda i densa posterior al moment de màxima inestabilitat.

Darrere del front fred queda un temps en què s’alternen clarianes i nuvolades convectives, les quals solen ocasionar xàfecs intensos però de curta durada. Tanmateix, el temps inestable va minvant. La visibilitat en l’aire polar marítim és molt bona, exceptuant sota el xàfec. La temperatura descendeix.

En l’esquema típic que acabem de descriure, el front fred avança més de pressa que el càlid i acaba generalment atrapant-lo, de manera que aixeca i desconnecta del sòl la massa d’aire càlida entre ells. Es forma així una oclusió.

Tot aquest cicle pot tornar a repetir-se amb l’avanç d’un segon front càlid. De fet, les depressions ondulatòries del front polar no acostumen a aparèixer isolades. Normalment, s’encadenen l’una darrere l’altra de manera que formen una mena de rosari, un tren d’ones del front polar, el qual rep el nom de família de depressions.

El front càlid s’indica, en els mapes del temps, per mitjà d’una línia gruixuda i contínua vermella, en la qual s’hi enganxen semicercles vermells. El front fred, també amb una línia gruixuda i contínua, però de color blau i amb triangles blaus enganxats. El front oclús es representa amb color morat i intercalant-hi triangles i semicercles.

 

1. La península Ibèrica: un àmbit geogràfic especial

La successió típica front càlid - zona càlida - front fred - zona freda, que escau molt bé per als territoris de l’Europa nord-occidental, ha estat adaptada literalment per molts manuals del nostre àmbit geogràfic sense que s’hagin tingut en compte les característiques físiques i aerològiques tan peculiars de la península Ibèrica i del sud d’Europa en general, les quals alteren el model dominant de temps frontal suara esmentat.

A les terres del nord-oest europeu, la manca d’accidents orogràfics rellevants determina que l’evolució del temps frontal pugui fer-se sense interferències apreciables. A més, la proximitat del llit pertorbat per on circula predominantment el front polar (55º de latitud) possibilita que el model de situacions frontals pugui concretar-s’hi d’una manera més nítida i que el temps hi sigui per regla general fàcilment predictible.
 
A la península Ibèrica, en canvi, els sistemes frontals que provenen de l’Atlàntic són deformats en bona mesura per les serres portugueses i gallegues, les terres altes de la Meseta, el Sistema Ibèric, la serralada Cantàbrica, els Pirineus. Això fa que arribin a la
porció oriental peninsular -dins la qual hem d’incloure les valls andorranes del Valira- sensiblement modificats i amb uns efectes que, de vegades, resulten molt difícils de predir (GRIMALT et al., 1995).

Encara que els fronts atlàntics també transiten damunt la península Ibèrica d’oest a est (trajectòria zonal), són moltes les situacions en què prenen un moviment cap al sud, o bé cap al nord, en un sentit per tant meridià o submeridià.

Per  exemple: el front fred arriba un nombre considerable de vegades al Pirineu empès per una variant modificada de la massa polar marítima originària, l’aire polar marítim de retorn, seguint una trajectòria de sud-oest a nord-est, i en general amb component sud, associat amb un solc o “V” en capes altes i després que l’aire polar hagi efectuat un recorregut previ per un mar subtropical relativament càlid que li ha permès de guanyar temperatura, veure’n augmentada la capacitat higromètrica i fer-se així més inestable.

Podem assenyalar també que els fronts càlids hivernals provinents de l’oest sovint es dilueixen abans d’atènyer el Pirineu oriental com a resultat de la tendència a l’estabilització i continentalització que pateixen els fluxos d’aire en transitar pel substrat fred de les terres interiors de la península Ibèrica (MARTIN VIDE i ESTRADA, 1998).

Remarcarem igualment que quan el front fred prové del quart quadrant (nord-oest), fet força habitual, els seus efectes resulten molt contrastats a la cara sud pirinenca respecte de la cara nord de la serralada. Al vessant nord pirenaic, el front fred i la massa polar marítima que el segueix es manifesten d’una manera molt nítida, amb nuvolositat compacta d’estancament i precipitacions normalment copioses, mentre que al vessant sud el sistema frontal pot arribar-hi considerablement modificat i amb la seva capacitat per ocasionar-hi precipitacions, molt minvada.

A la nostra àrea (vessant sud pirenaic), un front càlid pot mostrar-s’hi en tot cas relativament actiu si forma un angle molt gran amb les isohipses del mapa d’altura. Pel que fa al front fred, pot manifestar-s’hi amb una forta activitat si forma un angle petit amb l’eix del tàlveg o “V” de les isohipses de 500 hectopascals o 500 mil·libars (cliqueu aquí per veure les figures).

 

Bibliografia

· GRIMALT, M. et al. (1995). Els núvols. Guia de camp de l’atmosfera i previsió del temps. El Mèdol-Guies, núm. 4. Tarragona: EDICIONS EL MÈDOL.

· KEIDEL, Claus G. (1981). Pequeña Guía de Meteorología. Barcelona: Ediciones Omega.

· KING, Cuchlaine A.M. (1984). Geografía Física. Elementos de Geografía, núm. 10. Vilassar de Mar (Barcelona): oikos-tau.

· MARTÍN VIDE, J. (1984). Interpretación de los mapas del tiempo. Col·lecció AMPLIA, núm. 2. Barcelona: KETRES EDITORA.

· MARTÍN VIDE, J. (2005). Los mapas del tiempo. Mataró: Davinci Continental.

· MARTÍN VIDE, J. i ESTRADA, J. (1998). Una nueva propuesta metodológica de regímenes pluviométricos estacionales para la Península Ibérica. A: Nimbus 1-2, enero-diciembre 1998, pàg. 85-92. Universidad de Almería.

· THILLET, J.J. (1997).  La météo de montagne. Les guides du Club Alpin Français. Éditions du Seuil.

 

Agraïments

Vull agrair l’assessorament del climatòleg i catedràtic de geografia física de la Universitat de Barcelona Javier Martín-Vide, que ha col·laborat amb mi en la revisió del text.