EXPOSICIÓ D’ASPECTES SOBRE EL CANVI CLIMÀTIC A ANDORRA, AMB ALGUNES VISIONS I ENFOCAMENTS FETS DES DEL PRISMA DE LA PERCEPCIÓ PERSONAL VISCUDA

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 


El canvi climàtic ja està comportant a Andorra uns hiverns més suaus i humits i uns estius més llargs, més secs i més càlids.

Les sèries meteorològiques de l’antiga FHASA, les més llargues que existeixen a Andorra i que es remunten a l’any 1934, posen de manifest que, antigament, els hiverns eren més freds que ara. Sembla també que les nevades eren més importants. Les dades de temperatura i de gruixos de neu així semblen confirmar-ho. Pel que fa a les alçades de la coberta nival, els testimonis gràfics d’aquells temps com, per exemple, els deixats per les fotografies, diuen molt en aquest sentit.

Quan jo era petit i anava a l’escola, em refereixo a la dècada dels 70, varen produir-se uns hiverns especialment nivosos si pensem que ens trobem en un país del sud d’Europa com Andorra. Parlo, sobretot, de les temporades hivernals de 1971, 1972, 1978 i 1979, i també, en certa manera, de la de 1974, unes temporades caracteritzades per uns paquets de neu importants durant gran o bona part de l’hivern. Alguns d’aquests anys representen gruixos rècord de neu a Ransol, estació situada a 1.640 m d’altitud, dins de tota la sèrie nivomètrica de Ransol des que hi ha dades. Recordo molts matins de dia d’escola que havíem de trepitjar molta neu i en teníem molta per jugar, al patí del nostre col·legi a la parròquia d’Andorra la Vella, durant ben bé dos o tres dies en què podia mantenir-se al terra.

Un efecte que podria estar relacionat amb el canvi climàtic i que es constataria en canvis en el temps d’inici de les fases d’innivació important dins d’una temporada seria el de la freqüència més gran de les nevades tardanes. En aquest sentit, no són infreqüents, a Andorra, els anys en què pràcticament no neva en ple hivern o hi neva poc i, en canvi, es produeix la nevada forta al març o a l’abril. És una neu, aquesta, poc consistent que aguanta molt poc al terra, per tractar-se moltes vegades de neu primavera i en no existir, sobretot, una bona base de neu de l’hivern.

Són molts els anys, així mateix, en què sense produir-se la nevada tan tard, sí que no s’inicia amb cara i ulls fins a mitjan gener, a vegades a les darreries mateixes d’aquest mes o fins i tot al febrer. Pot fer un desembre suau i humit, amb plugims i carrers molls, però sense pràcticament neu, i no començar a nevar amb ganes fins ben entrat gener.

D’aquesta manera, es perd tot el període de les festes de Nadal per a l’economia turística dels esports d’hivern.

Temps enrere, i així ho testifiquen els registres nivomètrics de FHASA dels anys 30, 40, 50 i 60, ja es produïen molts anys nevades fortes al desembre, molt sovint ja abans de festes, mentre que el gener acostumava a ser més sec i estable, però també, evidentment, fred. Els padrins sabien perfectament que nevava més aviat que ara.

En tot cas, en el conjunt de l’hivern, sigui quina sigui la data en què arribin les nevades, sembla que neva menys que abans, i que els hiverns són més suaus. Tant és així que tenim, a les darreres dècades, un nombre més o menys important d’hiverns que resulten de tendència clarament plujosa. Fins i tot hi ha anys en què la neu pràcticament no fa acte de presència a les parts baixes d’Andorra. La precipitació en forma líquida ha guanyat clarament terreny al Principat a l’hivern respecte de la precipitació en forma sòlida.

Aquestes variacions en la naturalesa de les precipitacions a l’hivern ha tingut així mateix el seu reflex en l’aspecte que pren l’atmosfera. La presència més gran, en les últimes dècades, d’unes atmosferes manifestes en forma de núvols clarament de pluja, més propis de les èpoques plujoses equinoccials que no pas de l’hivern, que semblen agafar-se als relleus com a núvols més o menys baixos amb una certa pesantor i que no es corresponen amb el cel gris uniforme en forma de sostre nuvolós de  mitjana i gran altura que és típic, molts cops, del preludi de les nevades constitueix un tret ja força freqüent dels hiverns andorrans actuals.

El canvi climàtic no comportarà, com és lògic, la desaparició total de les temporades amb molta neu. De fet, continuaran havent-hi anys amb bones expectatives de neu i d’esquí, però aquests anys particularment favorables es presentaran d’una manera més aïllada.

Pel que fa als estius a Andorra, són ja ara, com hem dit anteriorment, més llargs, més secs i més càlids.

Antigament, quan jo era menut i anava a l’escola, em refereixo als anys 70, a la vila d’Escaldes, situada a 1.060 m d’altitud, per tant en un punt que es troba ja tan sols a la part baixa d’Andorra, els estius duraven només un parell de mesos justos per terme mitjà. Començaven tard, a la segona quinzena de juny ordinàriament, fins i tot s’havia d’esperar moltes vegades cap a Sant Joan perquè aquest estiu arribés, i acabaven aviat, per regla general a la tercera dècada d’agost, molt freqüentment com a conseqüència de xàfecs tempestuosos intensos que refrescaven d’una manera definitiva l’ambient i posaven punt final a una canícula per altra part molt atenuada. Fins i tot, a vegades, i com una avançada, l’estiu ja tocava fi a mitjan agost.

Setembre ja començava de bon principi amb unes característiques clarament tardorenques, i tot i que de dia les temperatures encara podien ser relativament altes, amb una certa caloreta, com correspon a les bones condicions de temps que sol oferir habitualment a Andorra una tardor llarga, sí que de nit ja davallaven més i podien ser francament fresques.

Ara els estius resulten lleugerament més llargs. Sí que solen començar tard, com abans, a la segona quinzena de juny o fins i tot vers Sant Joan, però solen perllongar-se de forma clara tot l’agost, i s’endinsen al setembre, de manera que hi ha temperatures encara força altes, més de caràcter estival que no pas tardorenc, fins gairebé assolit l’equador d’aquest mes molts anys.

Els estius també són, ara, més secs. No solament pel que jo tinc constància viscuda, els anys 70, sinó que amb les dades pluviomètriques diàries observades en els registres de FHASA, de les dècades de 1950 i 1960 especialment, l’època estival era en aquells temps més regada que ara. En part perquè els típics xàfecs tempestuosos de l’estiu resulten actualment menys sovintejats, s’ha produït a Andorra una reducció sensible de les precipitacions en època estival. La presència abans de més xàfecs contribuïa a mantenir un ambient més fresc i oxigenat, més genuïnament pirinenc, a diferència de l’atmosfera més congestionada que es respira en l’actualitat.

Els estius actuals són, així mateix, notablement més càlids. A la central hidroelèctrica ubicada a la parròquia d’Encamp, a tan sols 1.140 m d’altitud, les temperatures màximes diàries se situaven antigament, per terme mitjà, entorn dels 25 ºC al juliol i a l’agost, i només alguns dies superaven els 30º. Ara, temperatures que se situen al voltant dels 25 ºC es consideren fresques per a un dia d’estiu i són menys habituals, i, per contra, predominen els valors tèrmics alts i, amb freqüència, superiors al llindar dels 30 ºC, fins al punt que han sovintejat els darrers anys temperatures properes als 36 ºC, valor rècord de temperatura màxima a les estacions meteorològiques de FHASA i FEDA.

Les temperatures mínimes diàries també eren, als mesos estivals, més baixes que ara, caracteritzades per una marcada frescor als matins i a les matinades que no es nota tant avui dia.

En conseqüència, les temperatures mitjanes de juliol i d’agost eren també més baixes, i a la central hidroelèctrica se situaven lleugerament per dessota dels 18,0 ºC, mentre que avui dia ultrapassen aquest valor en un nombre apreciable de dècimes de grau centígrad.

Recordo que fa molts anys enrere, pels volts de la Festa Major d’Andorra la Vella, a inicis d’agost, la sensació tèrmica era moltes vegades, durant les hores nocturnes, d’autèntica fresca, per tant fins i tot en plena època canicular. Per sortir de nit a Festa Major, calia posar-se una jaqueta a sobre si no es volia passar fred. Actualment, es pot anar la major part de les nits d’estiu perfectament amb samarreta de màniga curta perquè fa prou calor. 

El meu difunt padrí, el Daniel Mateu, quan anava amb mi a la muntanya a l’estiu per buscar ceps o qualsevol altra mena de bolets comestibles, o per recollir gerds, sempre portava com a roba una americana posada i uns pantalons llargs, i només es treia l’americana a les hores de més calor, i si en feia. Us podeu imaginar que, llavors, els estius eren més atenuats que ara, i els nostres padrins portaven una certa roba a sobre quan anaven a muntanya, perquè sabien que les matinades i els matins podien ser fins i tot freds. El seu equipament més gros de roba a la muntanya responia a la presència d’uns estius més frescos. En canvi, avui dia, la muntanya és sovint molt calorosa a l’estiu i la gent ha d’anar molt més lleugera de roba per suportar la feixugor que provoca la calor en la caminada.

La definició i la percepció del clima d’un sector de la part baixa d’Andorra com, per exemple, la vila d’Escaldes-Engordany, ha canviat amb el canvi climàtic i l’escalfament global, fins al punt que si sempre hom havia parlat, per a aquests sectors del sud d’Andorra, d’uns estius climàticament suaus, ara s’ha de variar la definició i referir-se ja a uns estius moderadament càlids.