ALGUNES ESTIMACIONS SOBRE QUIN POT SER EL SECTOR QUE ENREGISTRA MÉS PRECIPITACIÓ DEL PIRINEU ANDORRÀ

 

Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

 


Segons les nostres estimacions -queda encara per demostrar amb més exactitud-, el sector que registra una precipitació mitjana anual més alta del territori andorrà és la porció septentrional de la parròquia d’Ordino, a l’angle nord-occidental del Principat. L’explicació l’hem de cercar, presumiblement, en la influència més gran, en aquest sector, de les masses, freqüents, d’aire humit del quart quadrant (nord-oest), que penetren a Andorra des de l’Arieja occidental procedents del golf de Biscaia o de la zona de Bordeus i, d’una manera més extensiva, procedents de la regió atlàntica subpolar. Fins i tot, és molt probable que les precipitacions hi resultin superiors a les del sector andorrà que pertany al vessant atlàntic (marge esquerre de la capçalera del riu Arieja, a la part més oriental d’Andorra), encara que això resta per confirmar amb dades concretes subministrades per estacions meteorològiques.

Quan en l’esquema habitual de la circulació de les depressions atlàntiques sobre els Pirineus aquest territori es troba dins la fase de la influència dels vents humits del sud i del sud-oest, el cel, amb freqüència, acostuma a romandre cobert a tot el conjunt de les valls del Valira, encara que les precipitacions que se’n desprenen són generalment de caràcter dèbil o a tot estirar moderat pel que fa a les quantitats, però a vegades, en episodis concrets de temps molt pertorbat del sud, intenses i copioses, atesa la localització d’aquesta conca hidrogràfica al vessant meridional pirenaic. Això implica que al paper dels eixos fluvials que miren cap al sud i que fan de corredors en canalitzar aquests vents s’afegeixi el dels relleus orientats d’una manera favorable que actuen de pantalla i d’obstacle reforçador de la turbulència aerològica sobre els fluxos del sud i del sud-oest.

Tanmateix, en una situació de temps molt inestable del sud, sembla que les terres de l’Andorra meridional registren ordinàriament unes quantitats de precipitació netament més elevades que l’Andorra del nord, on aquestes precipitacions poden arribar a ser de poca entitat i fins i tot gairebé nul·les. Dada important afegida a posteriori per l’autor: que amb fluxos molt inestables del sud l’Andorra meridional acostumi a rebre unes precipitacions clarament més altes que l’Andorra septentrional pot explicar-se molt probablement pel paper de tap que fan els relleus abruptes i molt encaixats que tanquen Sant Julià de Lòria pel nord i, una mica més amunt, aixecant-se abruptament per sobre del sector anomenat la “recta” de Santa Coloma, pel paper de la serra d’Enclar (aproximadament, seguint la seva cresta principal, des del cim homònim o el Bony de la Pica fins una mica més a llevant del pic de Carroi), una serra prou elevada i compacta, i a més amb una orientació dominant oest-est, de manera que actua com una barrera important per als fluxos de component sud que hi incideixen. Això propicia que s’hi formin i acumulin molt freqüentment nuvolades, al sector de la vall de Sant Vicenç d’Enclar, i en general a tot el vessant solà de Santa Coloma en els nivells propers o relativament propers a la cresta. La retenció provocada sobre els fluxos humits de procedència sud ocasiona molt sovint precipitacions en aquest sector de la serra d’Enclar i podria tenir una de les repercussions pluviomètriques més rellevants no solament d’aquest massís sinó del conjunt d’Andorra.   

Quan, després del pas de la depressió, amb vents de component meridional, s’entra en la fase dels vents del nord i del nord-oest, l’avantatge el solen treure sobradament les terres del nord del país, i molt concretament aquells sectors que pertanyen al vessant atlàntic o que es troben prop de la divisòria d’aigües amb el vessant atlàntic. La part septentrional de la parròquia d’Ordino sol estar sotmesa, en aquests casos, a precipitacions, normalment força persistents, encara que amb quantitats de pluja o de neu convertida a aigua en general moderades, però alguns cops, d’una manera més puntual, d’una certa copiositat. En canvi, en el sector sud del Principat es veuen passar freqüentment corrues de núvols empesos pel vent del nord que s’esfilagarsen ràpidament sense deixar precipitació o que, en tot cas, a penes deixen algunes gotes o alguns petits flocs. Fins i tot quan, en aquells episodis més puntuals, les precipitacions vinculades als fluxos i als corrents aeris del nord-oest i del nord, siguin de pluja o de neu, poden estendre’s d’una manera generosa per totes les cotes del país, les quantitats d’aigua caiguda als sectors més baixos i del sud d’Andorra resulten, amb freqüència, bastant menys elevades que les que es registren a la franja septentrional, i probablement menys encara que al sector d’aquesta franja septentrional que correspon a la part nord de la parròquia d’Ordino. Tot això constitueix, al nostre parer, el principal factor determinant en el fet que la porció septentrional de la parròquia d’Ordino pugui enregistrar una precipitació mitjana anual més destacada que qualsevol altre indret d’Andorra.

Després podríem considerar un segon factor, gens negligible, com és la formació en els sectors septentrionals de les valls del Valira de nuvolades de desenvolupament vertical força freqüents derivades del recorregut més llarg que realitzen, durant les hores diürnes i sobretot a l’època càlida de l’any, les brises de vall o ascendents en seguir els eixos principals dels Valires fins a arribar als vessants més elevats del nord d’Andorra.

D’una manera més específica, la linealitat sud-nord més marcada del recorregut a la vall del Valira del Nord per a les brises de vall o ascendents (en condicions anticiclòniques) acaba segurament afavorint el desenvolupament vertical de grans cúmulus i de cumulonimbus a la zona del Serrat, on la muntanya de Besalí els faria de rampa final. Per contra, al Valira d’Orient, les brises de la vall central es veuen obligades a girar gairebé 90º a l’esquerra per encarar-se cap a les valls situades al nord, fet que genera una turbulència en les confluències i, per tant, la pèrdua de velocitat en el moment d’encarar el tram final a la vall lateral (Vall del Riu, Ransol, Incles). Tot això contribuiria també a explicar una part de la diferència de la precipitació estimada a favor del sector septentrional d’Ordino (Jordi Deu, enginyer agrònom d’Andorra).

Idea complementària, molt il·lustrativa, afegida a posteriori: l’increment de la turbulència en el gir resulta de la diferència de recorregut de l’aire, i això crea una depressió en la zona interior de la corba, i una sobrepressió en la banda contrària (camí llarg), que determina que es formi un remolí en la zona tancada. El fenomen és semblant al de la formació d’un toll d’aigua en un riu. Aquest “entollament” de l’aire es produeix d’una manera més efectiva a la vall del Valira d’Orient i explica que les brises ascendents o de vall hi perdin habitualment força, i, per tant, que les nuvolades convectives que s’hi poden generar hi tinguin per regla general un desenvolupament més limitat en comparació amb les que es formen a la capçalera del Valira del Nord.