Joan Estrada Mateu
Geògraf i climatòleg

En el món subtropical mediterrani, les precipitacions solen mostrar una gran irregularitat, tant en la distribució espacial com en la distribució temporal.

La distribució irregular en l’espai l’he pogut constatar jo mateix moltes vegades d’una manera directa gràcies als anys que vaig estar a la ciutat de Barcelona com a estudiant universitari. Observava amb freqüència que, durant determinats episodis de precipitació, podia ploure moltíssim en unes barriades concretes de la ciutat, mentre que en altres la pluja era molt més dèbil i fins i tot escassa. També he constatat visualment aquesta característica del temps en altres sectors de la costa central catalana, com el Maresme. Així, per exemple, a vegades pot caure un autèntic diluvi a Mataró o a Llavaneres, mentre que una mica més al nord, i seguint la mateixa línia de la costa, no fa res a Arenys de Mar o hi fa molt poca cosa, o el cas invers. Tota aquesta irregularitat pluviomètrica espacial reflecteix el caràcter focalitzat de moltes de les pertorbacions mediterrànies. A més, la meva germana Meritxell, que fa quinze anys que viu a Torrevella (Torrevieja, a l’extrem sud de la demarcació d’Alacant), m’ha pogut aportar informació addicional sobre aquest comportament espacial tan irregular de la precipitació a l’Espanya mediterrània, a partir de l’experiència viscuda per ella en aquest àmbit del sud-est espanyol. Així, dins la mateixa població de Torrevella i el seu entorn immediat, sovint es formen cèl·lules convectives potents que descarreguen d’una manera molt localitzada xàfecs fortíssims, mentre que a tan sols un o dos quilòmetres de distància del diluvi no fa absolutament res.

Pel que fa a la irregularitat temporal de la precipitació, hem de valorar i analitzar almenys tres aspectes essencials de l’input pluviomètric a l’Espanya mediterrània:

1. La variabilitat interanual
2. La irregularitat diària
3. La intensitat diària i horària elevades

Amb relació al primer aspecte, la precipitació mostra a l’Espanya mediterrània una variabilitat interanual elevada, un fet per altra part característic en general del conjunt del món subtropical mediterrani. La variabilitat elevada hi comporta l’aparició d’anys molt contrastats: secs els uns, que totalitzen quantitats petites de precipitació en relació amb unes mitjanes ja per si mateixes reduïdes; plujosos els altres, que les ultrapassen de manera que alleugen una mica les estretors hídriques habituals.

Amb l’excepció d’una estreta franja nord, bàsicament de clima temperat oceànic, el coeficient de variació, que és el paràmetre estadístic més adient per avaluar la variabilitat pluviomètrica, presenta, a l’Espanya peninsular i a les Balears, valors superiors al 20%. En algun cas, com el mar Menor i en algun altre lloc de la costa oriental, aquest coeficient de variació anual arriba al 40%.

La variabilitat pluviomètrica tan elevada obliga en molts llocs del vessant mediterrani espanyol a prendre més dels trenta anys recomanats per l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) si es vol obtenir una mitjana de la precipitació d’una sèrie pluviomètrica anual amb un error inferior al 10%, establert el nivell de significació convencional en α = 0,05.

A més, si hom pren en consideració l’ordre cronològic d’ocurrència dels totals pluviomètrics, en el cas de l’Espanya mediterrània la disparitat de valors entre uns anys i l’any immediatament anterior i el que és l’immediatament posterior resulta molt notable. Així, no és rar que l’any més plujós en precedeixi o segueixi un dels més secs. Tot plegat, l’alta variabilitat i l’elevada disparitat consecutiva comporten una gran inseguretat en les aportacions de la precipitació, una manca de garantia que les mitjanes arribin a assolir-se, amb el risc que això suposa per als conreus de secà i per a la reposició dels aqüífers. En definitiva, la mitjana de la precipitació és, a bona part d’Espanya, un paràmetre poc representatiu del fenomen, o els valors mitjans hi tenen una significació escassa.

Aquesta dificultat de tenir assegurat un recurs hídric era especialment problemàtica en època històrica, i feia que les condicions de subsistència fossin molt precàries a  bona part de la península Ibèrica, fet que xoca amb la imatge de turisme, de platja i de lleure que hom té actualment de les terres ibèriques. La disponibilitat de collites i d’aqüífers regularitzats hi era prou infreqüent. I la generació d’energia hidràulica, l’única amb prou potència per moure molins fariners, papereres, fargues, etc., patia també entrebancs greus. Es podia estar mesos sense pràcticament una gota d’aigua i de sobte venir una pluja torrencial i endur-se totes aquestes instal·lacions. D’aquesta manera, les activitats productives estaven sempre al llindar de la precarietat.

Quant al segon aspecte indicat en aquest text, el de la irregularitat o concentració de la precipitació diària, direm que a l’Espanya mediterrània un nombre reduït de dies suma un percentatge elevat de la precipitació total de l’any. En el sud-est, per exemple, un sol dia de precipitació representa a vegades més del 50% de la mitjana pluviomètrica anual o fins i tot la supera. Cal pensar, llavors, en l’efecte que en el còmput anual té l’aparició o no d’aquests dies amb unes quantitats tan altes de precipitació. El caràcter d’un any, sec o plujós, pot canviar radicalment amb l’ocurrència o no d’aquests dies amb tant de pes pluviomètric.

Com a referència, a Barcelona el 25% dels dies amb més precipitació aporta gairebé un 75% de la precipitació total anual. A València, aquesta quarta part dels dies en què hi ha més precipitació concentra fins a un 79% de la precipitació total de l’any. Cap al cap de la Nau es donen, probablement, els percentatges màxims, mentre que disminueixen en direcció a l’apertura de l’estret de Gibraltar a causa de la regularitat més gran que produeixen en les quantitats diàries els temporals atlàntics.

A l’Espanya mediterrània, el caràcter pluviomètric d’un any no ha de venir definit exclusivament per la quantitat anual; l’investigador ha de tenir ben en compte l’estructura de les precipitacions diàries, ja que un presumpte any plujós pogué adquirir aquest caràcter a partir de dos o tres dies de precipitacions torrencials, mentre que durant setmanes seguides no va caure ni una sola gota.

El tercer aspecte a què hem fet referència constitueix igualment un tret destacat, i també negatiu, de la realitat pluviomètrica espanyola en el seu àmbit mediterrani. Direm, en aquest sentit, que la pluja mansa i contínua és un fenomen poc freqüent a l’Espanya mediterrània. Per contra, xàfecs intensos, que precipiten en poques hores, fins i tot en pocs minuts, quantitats enormes d’aigua, són freqüents i característics. En particular, a la façana mediterrània de la península Ibèrica i a les Balears la intensitat pluviomètrica és molt notable. En moltes àrees d’aquests espais mediterranis, les quantitats màximes esperades en 24 hores per a un període de retorn de deu anys superen els 100 mm. Fins i tot en algun sector del vessant nord-oriental del massís d’Alcoi se superen, per al mateix període de retorn, els 250 mm. En altres sectors climàticament mediterranis, però de la conca atlàntica, com Grazalema o els vessants meridionals de les serres occidentals del Sistema Central, s’han enregistrat un  bon nombre de vegades quantitats d’un, dos i fins i tot tres centenars de mil·límetres en un sol dia.

A Espanya, el rècord de pluja en 24 hores podria tenir-lo Xàbia (Alacant), amb 878 mm, el 14 d’octubre de 1957. Altres quantitats diàries memorables són les registrades a Oliva (València), amb 817 mm, el 3 de novembre de 1987; a Albuñol (Granada), amb uns 600 mm, el 19 d’octubre de 1973, o a Cofrents (València), amb 426 mm, el 20 d’octubre de 1982, en el transcurs d’episodis d’inundacions greus. Àdhuc, fora del domini climàtic mediterrani, en la franja de clima temperat oceànic del nord de la península Ibèrica, Larrasquitu (Biscaia) registrà, el 26 d’agost de 1983, 503 mm. Tot això dona una idea precisa de l’elevada intensitat pluviomètrica diària d’algunes de les regions espanyoles, que, per aquest motiu, guarden una certa analogia amb algunes àrees planetàries tropicals de pluviositat gran i concentrada en el temps.

Però la intensitat horària és, encara, més vistosa, amb la caiguda d’autèntics diluvis en poques hores, fins i tot en pocs minuts. En aquest sentit, en molts sectors de la façana mediterrània de la península Ibèrica i a les Balears, les quantitats màximes esperades en una hora per a un període de retorn de deu anys ultrapassen els 50-60 mm. En intervals de minut, a Catalunya, el País Valencià, Múrcia, les Balears i en algunes comarques andaluses molts xàfecs presenten en algun moment intensitats de la pluja superiors a 1 mm/min. Aquests aiguats, encara que acostumen a durar poc, ocasionen sovint inundacions o problemes d’evacuació de l’aigua. En casos excepcionals, hi ha puntes d’intensitat instantània de la precipitació en què s’ultrapassen els 5 mm/min. Un dels rècords el té, en aquest sentit, Manuel (València), on es totalitzaren 119 mm en una hora, l’1 de juliol de 1993, sense que la intensitat no baixés dels 4 mm/min durant 20 minuts seguits.

Atès que a l’Espanya mediterrània la pluviositat mitjana anual és, en conjunt, modesta i que la precipitació cau sovint, com acabem de veure, molt concentrada en el temps, s’hi han de donar forçosament pauses llargues sense pluja. I així, en efecte, les sequeres o períodes amb un dèficit pluviomètric acusat són un component habitual del temps i del clima de les terres espanyoles. Ni tan sols se’n salven Galícia i les regions cantàbriques. Això contribueix a agreujar els riscos agraris i els d’abastiment d’aigua a les poblacions.

Quan els climatòlegs espanyols Mariano Barriendos i Javier Martín Vide han viatjat per altres països d’Europa a fi de divulgar els seus coneixements i a les universitats angleses, per exemple, han explicat que a les quatre darreres dècades del segle XVIII es produeix, en una àrea de la península Ibèrica com Catalunya la coincidència d’un increment de les notícies sobre pregàries pro pluviam (per demanar la pluja) i de les notícies sobre inundacions, han acabat generant la sorpresa en molts dels seus col·legues britànics. Molts d’ells s’han preguntat, amb un gest encuriosit i amb un posat intel·lectual propi del dubte metòdic tan anglès, per què succeeixen les coses així. Estaven a l’espera d’una resposta convincent per part de Barriendos i de Martín Vide, que els permetés de satisfer el seu interrogant.

Els col·legues britànics, posats en les coordenades del seu món, el món del clima marítim de les latituds mitjanes, sempre havien associat la pluja amb la presència d’humitat i amb una disponibilitat d’aigua arreu. Era la imatge inveterada dels homes i de les dones de l’Europa nord-occidental, acostumats a la realitat de la convivència quotidiana amb les típiques depressions mòbils i els corrents d’inestabilitat atlàntics associats al front polar, que, en tostemps, reguen generalment d’una manera suau i continuada llurs països en una gran extensió espacial.

Quan Barriendos i Martín Vide els responien que, a l’Espanya mediterrània, les pluges, sovint d’una gran intensitat diària i horària, no solucionen forçosament la sequera, perquè l’aigua que cau amb unes quantitats ingents en poca estona és desaprofitada en gran mesura pel sòl i pels conreus, o quan els explicaven que l’aigua hi cau, sovint, molt concentrada en l’espai, de manera que tan sols uns llocs molt concrets es beneficien del líquid element, els climatòlegs britànics sortien de la seva sorpresa en tenir, per fi, una resposta que els satisfeia i que amplificava el seu univers de coneixements en matèria de climes, més enllà de l’experiència estricta del seu país d’origen.

Bibliografia

BARRIENDOS, M. i LLASAT, M. C. (2003). “The Case of the ‘Maldá’ Anomaly in the Western Mediterranean Basin (AD 1760–1800): An Example of a Strong Climatic Variability”, Climatic Change, 61: 191-216. doi: 10.1023/a:1026327613698.

CASTRO, M. de, MARTÍN-VIDE, J. i ALONSO, S. (2005). “El clima de España: Pasado, presente y escenarios de clima para el siglo XXI”. A: Evaluación preliminar de los impactos en España por efecto del cambio climático. Director del projecte: José Creus Novau. Ministerio de Medio Ambiente (España).

GRIMALT, M., MARTÍN VIDE, J. i MAURI, F. (1995). Els núvols. Guia de camp de l’atmosfera i previsió del temps. Col·lecció El Mèdol – Guies, núm. 4. Tarragona: Edicions El Mèdol.

MARTÍN VIDE, J. (1996). “Decálogo de la pluviometría española”. A: Clima y agua: la gestión de un recurso climático. Marzol, M. V. - Dorta, P. - Valladares, P. (editors). La Laguna.

MARTÍN VIDE, J. (2002). El temps i el clima. Monografies de Medi Ambient. Barcelona: Rubes Editorial i Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya.

MARTÍN VIDE, J. i OLCINA, J. (2001). Climas y tiempos de España. Col·lecció “Materiales / Historia y Geografía”. Madrid: Alianza Editorial.